A l’albada de demà dijous, 15 d’octubre, farà vuitanta anys que van assassinar el president Lluís Companys. I encara és l’hora que l’estat espanyol declari nul el consell de guerra que el va condemnar. Un judici exprés per humiliar-lo i condemnar-lo a la pena capital. El franquisme odiava Catalunya i els republicans.
Vuitanta anys d’aquella matinada en què el president Companys caminava per última vegada amb pas ferm, amb els peus nus sobre l’herba fresca del fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc. L’última vegada que veia la seva ciutat estimada, en aquell moment, profanada pel franquisme. De cara als seus assassins, “Per Catalunya!”. Els trets van travessar la dignitat del país, l’ànima de tot un poble. L'únic president escollit democràticament a tot Europa que ha estat afusellat pel feixisme.
Cap govern espanyol ha fet el gest, ni el de Zapatero, ni molt menys el de Felipe González que va esmerçar les energies en una guerra bruta que va matar a tort i a dret. I l’actual, malgrat la presència de Podemos, tampoc ha propiciat un acte clar de reparació històrica. Ni del president Companys, ni del conjunt de les víctimes de la dictadura criminal.
El president Companys va morir servint Catalunya i la República, la fraternitat i la justícia social, oblidar-ho seria tant com malbaratar el seu llegat
La memòria de Companys ha estat vilipendiada per la dreta espanyola i menystinguda per la catalana, per catalanista que fos aquesta dreta sempre l’ha tractat amb desdeny. Perquè era d’esquerres i perquè era republicà. I amb aquesta premissa han pretès qüestionar les seves conviccions patriòtiques.
Després de 80 anys seguim recuperant la memòria a bocins. I encara bo que Raül Romeva s’hi va posar i va fer una feina ingent en aquest camp. La seva política d’obrir el que la dreta nacionalista volia mantenir sepultat és el punt d’inflexió que després han seguit Carles Mundó i Ester Capella, amb més voluntat que recursos davant la inhibició del govern espanyol i d’un univers nacionalista que no sent el President Companys com un dels seus.
Cal obligar els tribunals espanyols a investigar els crims del franquisme, els crims de lesa humanitat. Cal derogar la llei d’amnistia del 1977. Cal considerar la desaparició forçada com una causa penal i no com un pur assumpte administratiu. Fets, no paraules. Prou de mitges veritats. Prou de falses promeses. Quant temps més hem d’esperar?
El president Companys va morir servint Catalunya i la República, la fraternitat i la justícia social, oblidar-ho seria tant com malbaratar el seu llegat. Un llegat que ens acompanya i ens assenyala el camí de la llibertat.