Demà, milers de constitucionalistes i demòcrates leprosos s’aixecaran il·lusionats amb la sensació que s’escriu una altra pàgina a la gloriosa i imperial història d’Espanya. El dia del 40è aniversari de la Carta Magna, considerada la pedra angular de la transició democràtica espanyola i el trencament amb el franquisme, ha resultat ser més falsa que un duro sevillà. Paper mullat tacat amb la sang dels que encara jeuen en cunetes.

Són milions els que no l’han votada i que contraposen el mantra de “tots els espanyols van votar la Constitució”. Lluny queda aquell 6 de desembre de 1978, on 26.632.180 persones van ser cridades a les urnes i 15.706.078 van votar-hi a favor (59%). 40 anys després, dels 46 milions del cens de residents a l’estat espanyol, almenys la meitat (23 milions) no l’han votada. No va resultar cap mèrit votar-hi a favor. Al darrere només hi havia los Principios del Movimiento i les sentències sumaríssimes del Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Amb aquest pretext, la ciutadania hauria votat a favor del que podria ser poc més que un mer paper en blanc.

Els anomenats “pares de la Constitució” es van reunir per primera vegada una tarda de finals d’estiu (22 d’agost) de 1977. Dels set, la majoria representaven l’herència franquista: Gabriel Cisneros, Miguel Herrero i José Pedro Pérez-Llorca, d’Unió de Centre Democràtic (UCD), i Manuel Fraga, exministre franquista i fundador d’Aliança Popular (AP). I a l’altre costat (teòricament), Gregorio Peces-Barba, del PSOE, Jordi Solé Tura, del PSUC, i Miquel Roca, de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

Miquel Roca explicava que l’encàrrec va ser: “Pacteu i feu el que faci falta. Això ha de sortir bé”. Però la imparcialitat dels ponents estava vigilada per l’alè al clatell de militars franquistes de gallet fàcil. Les quatre-centes hores de debats públics i moltes més de negociacions secretes (per exemple, les del restaurant José Luis de Madrid, on entre whisky i llargs puros, Alfonso Guerra i Fernando Abril Martorell van llimar els últims entrebancs del text constitucional i en van pactar 25 articles clau) culminaven la redacció de la Carta Magna quinze mesos després de l’inici.

L’emperador Joan Carles I va ser el designat per vetllar per la continuïtat del règim i protegir, a l’ombra, el poder de l’aparell franquista.

Definir el model de l’Estat (article 1) va generar un dels principals esculls i va acabar incorporant la denominació de la forma política de l’estat espanyol com a monarquia parlamentària. És a dir, la Corona no governava, només parava la mà per cobrar. El rei va ser l’elegit com el cap de l’Estat, la figura indissoluble que no va ser escollida pel poble i que només va rebre un vot, el de Franco. L’emperador Joan Carles I (amb el patrocini del dictador) va ser el designat per vetllar per la continuïtat del règim i protegir, a l’ombra, el poder de l’aparell franquista.

I qui van ser els que van avalar la monarquia?

A més del suport de la dreta franquista, destaquen els vots a favor del ponent Miquel Roca (CDC) i també de Santiago Carrillo, líder del Partit Comunista Espanyol (PCE). Com també destaca, al principi, el paper valent d’aquell PSOE, amb Luis Gómez defensant la república com a forma de govern i com l'única manera de defensar la llibertat per davant dels privilegis per raons de llinatge. O el paper del socialista català Eduardo Martín, qui va qualificar d’incompatible el concepte de democràcia i l’herència de la figura del cap d’estat. Però al final (com sempre) un PSOE covard i conformista hi va votar a favor i ho va justificar amb la possible compatibilitat de la monarquia i la democràcia. I els inexorables Heribert Barrera (ERC) i Francisco Letamendia (Euskadico Ezquerra) votant en contra, perquè consideraven la monarquia l’herència de privilegis franquistes i lluny dels principis d’igualtat.

Els errors de la Constitució espanyola

Un referèndum constitucional fet amb un cens improvisat (dret a vot a més d’1 milió de persones a qui no tocava votar) i sense cap tipus de garanties. Sense oblidar que l’article 2, el que parla de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comú indivisible...”, es va redactar amb els militars al despatx i amb la mà a la culata.

Una Constitució que, 40 anys després, continua incomplint l’article 1 o el 23 on fa referència a la sobirania o els drets de participació política. O l’incompliment de l’article 47, “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat”. O el 128, que diu que tota la riquesa del país ha d’estar subordinada a l’interès general. Això sí, una Constitució que preveu la seva reforma a l’article 10 i que va ser violada amb la reforma exprés (24 hores) i amb nocturnitat en mans dels del “règim del 78”. La modificació de l’article 135 va permetre pagar el deute públic als creditors, per davant de la despesa social. Una modificació constitucional que ningú va votar.

Felipe González, el franquista a l'ombra

Qui escenifica millor l’engany i la transmissió del franquisme en una sola figura (a més dels monarques) és l’expresident socialista Felipe González. Qui afirma la impossibilitat d’incloure el dret d’autodeterminació en una presumpta reforma constitucional. Qui diu que de res serviria una majoria parlamentària independentista de més d’un 50% a Catalunya per fer un referèndum. O qui afirma que els fets del 6 i 7 de setembre del 2017 al Parlament haguessin suposat 1.000 morts als anys trenta. Aquest ínclit socialista sembla no recordar de quina manera va ser escollit secretari general del PSOE al congrés de Suresnes (França), l’octubre de 1974. Felipe González va ser l’escollit per l’aparell franquista per liderar l'oposició controlada pel règim. La CIA, la policia germano-occidental i la brigada político-social espanyola van fer la resta. Ells van fer ressorgir el PSOE i van eliminar l’aparell històric del partit, amb Rodolfo Llopis al capdavant. Ells van ser qui van patrocinar el nou PSOE franquista amb més de 150 milions de les antigues pessetes. Diuen, diuen, que a Suresnes hi havia més agents del servei d’informació de Franco que militants del PSOE.

40 anys després, podem fer balanç i afirmar que la Constitució ha servit per allargar el pacte del silenci

I de aquellos polvos esos lodos. La immunitat de la Corona ha permès tapar tota mena d’escàndols. L’emperador franquista (el rei emèrit) ha gaudit de total impunitat per fer i desfer. Des del cas Nóos amb el testaferro d’Iñaki Urdangarin (amb l’advocat Miquel Roca a la defensa de la infanta Cristina) a la cacera d’elefants a Botswana. De les faldilles de Corinna a l’encara desconegut (se sabrà) paper que va tenir el monarca el 23-F. La il·legitimitat amb què va ser escollit al rei emèrit, s’ha transmès al seu fill, l’actual rei. Felip VI representa la continuïtat franquista, imatge que es va posar de manifest quan el Rolls-Royce de Franco va portar el candidat a monarca vestit de militar a l’acte de presa de possessió. El mateix que va defensar la “Una, Grande y Libre” el 3 d’octubre.

I ara sembla que ni Pedro Sánchez amb les seves trucades a mitjans de comunicació podrà evitar que vegin la llum les converses entre la reina Letícia i el seu “compi-yogui” (Javier López Madrid, empresari implicat en els casos Púnica o la Gürtel) i que posarien de manifest les banyes al monarca i el compte bancari de la Reina a l’estranger amb més de 8 milions d’euros.

Per tant, 40 anys després, podem fer balanç i afirmar que la Constitució ha servit per allargar el pacte del silenci, avalar la impunitat del franquisme, blanquejar una pseudodemocràcia que continua violant drets fonamentals i banalitzant presos polítics, i amb la decadència manifesta de la monarquia. Més de vint-i-cinc referèndums a universitats de tot l’Estat (aquesta setmana tres a universitats catalanes) amb un suport al rebuig de la monarquia amb més d’un 80%, en pro de la República. I amb l’alarmant increment de l’extrema dreta que suposarà el trencament de l’inexorable feu socialista (a priori) andalús, amb l’entrada parlamentària de Vox.

Tot i això, mentre els tres genets de l’Apocalipsi feixista, Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal, continuïn cavalcant per les llaneres espanyoles, la monarquia pot estar ben tranquil·la. El seu estimat franquisme és més viu que mai i el paper que l’avala, com també la seva figura, continua infranquejable.