La cerimònia de presa de possessió del primer president republicà, des de 1939, va ser una alenada d’aire fresc. Un acte innovador, modern i transgressor.
Era com si haguessin obert la finestra després d’anys d’haver acumulat verdet. Les estances de Palau s'havien florit i per tot se sentia aquella olor d’habitacions tancades. La cerimònia de presa de possessió del 132è president de la Generalitat de Catalunya va ser lluïda, moderna. Dels eterns Jocs Florals a les Olimpíades. De la Catalunya carlina a la Catalunya republicana. Dels segadors a les segadores.
Pels que som fills de famílies republicanes represaliades, veure Pere Aragonès sent investit va ser com una reparació històrica. De molts anys, lustres, dècades. Hi ha tota una generació oblidada, silenciada, a l’ombra o senzillament sepultada, a les cunetes. Només els que hem vist com els nostres avis havien interioritzat la por ―fins al límit de voler oblidar deliberadament tant patiment, tant dolor― podem entendre l’abast del canvi de tornes al Govern de la Generalitat. El que no ens hauria de sorprendre és la reacció irada d’aquest independentisme autodestructiu que sempre busca brega i que no combrega amb res que no sigui la seva retòrica inflamada.
És una actitud tan reaccionària que posa en perill tot el procés d’acumulació de forces i que empeny l’independentisme cap a posicions intransigents, populistes, lluny de la centralitat, és un nacionalisme de barretina calada fins a les orelles
No els agraden les sabates. No els agrada el vestit d’aquesta o d’aquella. No els agrada la innovació. No els agrada que es digui segadores. No els agraden els saltironets d’un infant. No els agrada la formació de gala de l’Escamot de Gala i Honors dels Mossos. I Mosses. No els agrada la música que sona. No els agrada res ni ningú que no siguin ells mateixos i les seves dèries, fílies i fòbies.
No els agrada el canvi, en definitiva. Ni el toleren, ni l’accepten. És la fe contra la raó, l’immobilisme contra la modernitat. És la foscor contra la llum. És la processó de Setmana Santa contra mossèn Ballarín. És Gomà contra Vidal i Barraquer. És la Lliga contra Esquerra. És l’Institut de Sant Isidre contra la Unió de Pagesos. És l’escola confessional contra la laica. És la propietat privada contra la llei de contractes de conreus. És Aristòtil contra Copèrnic. És el tradicionalisme contra el modernisme. És l’interior contra la costa.
És una actitud tan reaccionària que posa en perill tot el procés d’acumulació de forces i que empeny l’independentisme cap a posicions intransigents, populistes, lluny de la centralitat, és un nacionalisme de barretina calada fins a les orelles.
Sort que, afortunadament, s’ha obert una escletxa de llum que permet albirar una sortida del túnel del temps.
Una Generalitat Republicana amb el compromís i la responsabilitat de refer el país socialment i avançar cap a la independència. “Una nova Generalitat amb el compromís inequívoc de fer més fàcil la vida de la ciutadania [...]. Una Catalunya prospera, justa, verda, feminista i lliure que volem per als nostres fills i filles”. Així ho expressava el ja 132è president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès. Sort, encerts i molta força!