Els últims trenta dies, pràcticament, me’ls he passat viatjant per arreu d’Europa. A cada indret, la seva història, la seva cultura i la seva gent, la que vol saber el que passa realment a Catalunya. Hi ha un profund abisme entre el que pensen i volen els ciutadans europeus i els seus representants polítics a les institucions europees.

El president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, va vetar la conferència dels presidents Torra i Puigdemont. L’excusa barroera frega l’absurd, esdevenir una amenaça per a l’ordre públic i la seguretat de la institució. L’Eurocambra ha apel·lat a la mateixa justificació per prohibir la xerrada “El futuro de las fuerzas patriotas reales en España para la unidad y libertad”, a proposta d’un eurodiputat del partit neofeixista alemany NPD, que incloïa la intervenció dels franquistes de Democracia Nacional i Falange Española.

Tajani censura els independentistes catalans i els posa al mateix sac que els neofeixistes. Imatge de l'evident regressió de drets i llibertats a Europa i de l’augment incontrolat del populisme i la xenofòbia. No obstant, el mateix Tajani ha autoritzat la proposta d’un eurodiputat ultra polonès i el 6 de març veurem Vox al Parlament Europeu en una conferència sobre la unitat d’Espanya “Catalonia, a Spanish region” (Catalunya, una regió espanyola).

Un esperpent de l’alçada d’un campanar. El desprestigi d’una institució massa acomodada i buròcrata. El Parlament Europeu veta el dret a l’autodeterminació dels pobles reconegut per l’ONU i abraça la ultradreta i al populisme. El seu president està més preocupat per ballar amb els partits d’extrema dreta, que per vetllar pel diàleg, el pacifisme i els drets humans.

El ciutadà europeu empatitza amb la causa catalana. Pregunta per què s’està jutjant els polítics catalans per uns delictes que a diferents llocs d’Europa han dit que no existeixen. Uns ciutadans europeus que entenen que votar mai pot ser delicte, un dret inherent de qualsevol poble en el marc d’una democràtica moderna.

Els mesos previs a l’1 d’octubre, els explicava que els catalans faríem un referèndum d’autodeterminació per decidir, lliurement, el nostre futur. Que estava convençut que amb el resultat a les urnes n’hi havia prou perquè Europa iniciés un procés de mediació per resoldre el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol ―em vaig equivocar―. Ells em preguntaven per què volíem la independència, si era per un tema econòmic... no ho acabaven d’entendre. Jo m’escarrassava a explicar-los que primer havien de conèixer l’origen i la història de Catalunya i els motius que ens havien portat fins aquí.

Després d’explicar-los qui eren Guifré el Pilós, Ramon Berenguer IV, Martí l’Humà, el comtat de Barcelona, la derrota de 1714, la nació catalana, la Generalitat de Catalunya, l’autogovern, l’Estatut, la llengua, la cultura... acabava amb la guspira que va encendre i va fer alçar-se i créixer el moviment independentista: l’atac a l’autogovern i a les institucions, amb el retall i menyspreu de l’Estatut d’Autonomia que havia votat un 85% del Parlament de Catalunya i que eliminava, entre moltes altres coses, el concepte de la nació catalana. El colonialisme de l’imperialisme espanyol contra Catalunya.

Però si després d’aquesta explicació algú encara tenia algun dubte, amb el següent acabaven de fer el clic. “A Espanya va guanyar el feixisme, va ser l’únic lloc d’Europa on va triomfar. Alemanya va depurar la responsabilitat del nazisme mitjançant el judici de Nuremberg, amb la conseqüent evolució democràtica. L’estat espanyol, vuitanta anys després, continua sent el segon país del món amb més desapareguts. El franquisme mai ha estat jutjat i els feixistes van passar a ser demòcrates de la nit al dia, amagant-se als partits polítics i a les institucions, on continuen ara”. I la violència de l’1 d’octubre també va arribar a les televisions europees.

Les parets grises de l’alt tribunal han tremolat davant l’eixordadora dignitat de la presidenta Carme Forcadell i del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart

Vuitanta anys ha tardat el govern espanyol a homenatjar a Antonio Machado al cementiri de Cotlliure. Banal l’homenatge de Pedro Sánchez a la tomba de l’escriptor, amb una corona de flors decorada amb la bandera monàrquica espanyola, imatge de la persecució republicana, l’èxode i exili que van perseguir Machado fins a la mort.

Lluny de qualsevol homenatge a l’exili republicà hem trobat el Borbó. Això de la memòria històrica i la Casa Reial grinyola una mica. El monarca ha presidit el besamans a la inauguració del Mobile World Congress 2019, on ha tornat a repetir durant el discurs inaugural, per enèsima vegada, allò de “la plena democracia española”. I ja saben, “excusatio non petita, accusatio manifesta”. Quan repeteixes i justifiques una cosa tantes vegades és que és més fals que un duro sevillà.

La dignitat i la decència que li falta al monarca l’hem tornat a veure a sis-cents quilòmetres de Barcelona. El Tribunal Suprem és l’antítesi de l’evolució i la innovació, el contrari del que representa el congrés mundial més important en telefonia mòbil. La viva imatge de la decadència de l’estat espanyol que vulnera, persegueix i empresona. La mateixa justícia que ja ha confirmat que Franco no es toca.

Les parets grises de l’alt tribunal han tremolat davant l’eixordadora dignitat de la presidenta Carme Forcadell i del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Tots dos s’enfronten a la petició de 17 anys de presó; Forcadell per promoure el debat parlamentari i per haver estat la presidenta de l’ANC; Cuixart per ser el líder d’Òmnium i per pujar a un vehicle ―prèvia notificació a la Guàrdia Civil― durant la manifestació del 20-S.

Aquest matí declaren Joan Tardà, Roger Torrent i Artur Mas. L’inici de la llarga desfilada dels centenars de testimonis i que, aquesta tarda ―si no es retarda―, ens portarà a tornar a veure Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría.

Aquesta setmana faria bé Europa i el món de desviar l’atenció de Barcelona i posar-la a Madrid. Observar la paròdia judicial espanyola contra el poble de Catalunya, on la fiscalia i l’Advocacia de l’Estat s’estan guanyant a pols el guardó a pitjor actor. El Tribunal Europeu de Drets Humans vigila la no democracy i haurà de sentenciar el que no farà la justícia espanyola.

Igual que els explicava als companys europeus aquests últims dies, Catalunya vol recuperar el dret a l’autogovern usurpat pels Borbons l’any 1716. Europa ja ens va deixar sols l’any 1713 i Catalunya no va tenir por. Ara Europa ho torna a fer, però Catalunya continua sense tenir por. Perquè tenim un desig i no pararem fins a aconseguir-ho. És el nostre ADN, és la nostra lluita, és la nostra manera de ser.