Josep Costa va formular una profecia en ple ball de bastons al Parlament, receptari dels acataments de Palau, en aquesta fórmula depriment de la gesticulació, tan grandiloqüent com impotent, del “fes tu el que no m’he atrevit a fer jo”. Gairebé sonava a amenaça: “Us varen donar a triar entre conflicte i deshonor. Heu triat deshonor i també tendreu conflicte”. Les invectives de Costa sempre tenen el mateix destinatari. No pas de trencar la multitud d’aliances dels juntaires amb els del 155, sinó d’accentuar la confrontació caïnita, l’única confrontació que fins ara han materialitzat els postconvergents. Cada intervenció de Costa és una andanada al consens, un sembrar mal rotllo i impossibilitar qualsevol acord transversal. Costa va fer mans i mànigues per impedir acords durant el cap de setmana previ al vergonyós ple del Parlament, per convertir el ple en una batalla campal entre independentistes.
Si algú ha treballat pel dissens, en cos i ànima, dinamitant tots els consensos entre independentistes, aquest és el vicepresident del Parlament, Josep Costa. Mai ha fallat. Sempre que s’està a punt del consens, apareix la figura de Costa que el dinamita sense contemplacions.
Així va ser amb l’acord que tots els presos havien arribat a Lledoners, per allò de les substitucions al Parlament. L’acord estava tancat, de consens. Tots els presos hi estaven d’acord. I va ser aleshores que Costa va irrompre a Lledoners i, en un tres i no res, va sembrar el caos i el dissens. Tenia una missió i la va executar a la perfecció, rebentar l’acord. Aquell ha estat, probablement, el pitjor moment que s’ha viscut al front de presons. La ruptura de l’acord va enrarir com mai la relació personal i política entre uns i altres.
Costa també va fer el mateix a la Mesa del Parlament. Fins al punt d’enfrontar-se al seu company de files, Eusebi Campdepadrós, a qui va forçar a fer marxa enrere i a trencar el consens al qual tant havia costat d’arribar. Campdepadrós va tenir prou coratge per abstenir-se davant un Costa que exigia una oposició frontal al president Torrent.
Costa també es va carregar el consens amb els pressupostos del Parlament. Bé, aquí amb una excepció, els va pactar amb la dreta més reaccionària, amb PP i Ciutadans. Entre altres coses, per apujar-se el sou. Òbviament això ho va justificar sense parpellejar. Allò que ell disposi sempre està justificat.
I a tot això, alliçonant a tothom, picant-se el pit tothora en una cursa embogida per demostrar que ell sí que és un independentista conseqüent i que els altres ―els veritables i únics enemics de Costa― són uns calçasses i uns covards. Però l’hemeroteca pot ser realment colpidora per personatges com Costa. Perquè el cert és que l’1 d’octubre Costa va ser dels primers a recular quan l’Estat va advertir la Sindicatura Electoral, de la qual en formava part com a suplent. A la primera de canvi, va obeir diligentment i en cap cas va assumir l’embat. En cap cas no va aixecar el dit per presentar-se com a voluntari per la causa i substituir els companys amenaçats. De cop i volta es va tornar un pragmàtic. En fi, tot coherència i valentia.
La darrera de Costa ha estat per valorar una de les últimes enquestes que donaven majoria clara a l’independentisme. Costa, enfurismat, va tornar a fer un dels seus tuits del dissens, posant l’accent contra l’altra gran formació independentista. I amb més subtilesa que no ens té acostumats, deia: “Si en aquests moments tenim un govern independentista, és perquè després del 21-D era l’únic aritmèticament possible. Si voleu que després de les properes eleccions hi continuï havent un govern independentista, el millor és que el partit guanyador no tengui cap altra alternativa”.
El tuit no podia ser més partidista. Ja era un tuit de campanya electoral. Però també un tuit d’algú que no té problemes a tractar els votants de ximples, d’entabanar i ocultar una praxi política que res té a veure amb el que pretesament es predica. Perquè allò cert és que la força política que, de molt, ha tancat més acords amb el PSC és precisament la seva, que ha entregat consells comarcals, ajuntaments i la Diputació de Barcelona al 155, sense cap mena de pudor ni vergonya. Ho han fet i ho seguiran fent, amb una harmonia que clama el cel. O algú ha sentit cap fricció en les institucions que governa la sociovergència? No només no hi ha cap mena de dissens en totes aquestes institucions sociovergents sinó que, tal com estem veient a la Diputació, el PSC fa el que vol, política de contractacions inclosa. A canvi de què, vicepresident Costa?