Immersos en l’espiral parlamentària d’un ple que s’arrossega des del mes de juliol, m’agradaria destacar una molt bona notícia econòmica que sembla que ha quedat difuminada pel frenesí estratègic de la política dels últims dies.

La Generalitat s’ha posat al dia en el pagament del deute històric amb les farmàcies catalanes (el 2013 va arribar a ser de quatre mesos). Amb el pagament de la factura del 5 d’octubre s’ha recuperat la normalitat. Un esforç que el vicepresident de la Generalitat de Catalunya i conseller d’Economia, Pere Aragonès, agraïa a les farmàcies que, tot i les dificultats, han continuat treballant sense modificar el servei.

Tot i això, no puc de deixar de pensar en aquell 20 de setembre del 2017. Perdoneu. Pere Aragonès explicava que, mentre anava cap a la seu de la Conselleria d’Economia, sentia per la ràdio que ell estava detingut. Quina bogeria. Com saben, es va tractar d’un error. No ho va ser, però, la detenció del secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó, i el secretari general del Departament, Josep Maria Jové. "Un atac a la democràcia, als drets fonamentals i a les nostres institucions sense precedents", així ho va qualificar Aragonès.

Oriol Junqueras li va deixar clar a través del vidre del locutori de la presó d’Estremera: “Si li passa alguna cosa a ella”, va dir, assenyalant Marta Rovira, la secretària general del partit, “et toca a tu”. Pere Aragonès té molt present aquella conversa amb el president d'Esquerra Republicana, aquell dia del mes de febrer. La resta ja la sabeu. L’absència forçosa dels dos líders polítics i Aragonès agafant el timó del partit republicà. Una realitat que l’ha portat a la vicepresidència del Govern i a la Conselleria d’Economia. Amb 35 anys.

Ara estem acostumats a veure el vicepresident Aragonès amb vestit i corbata, però no es pensin que ha estat sempre així. Pere Aragonès porta mitja vida en política. El seu avi va ser alcalde de Pineda de Mar, entre el 1966 i 1987, i el seu pare regidor, com a responsable d'Hisenda —no podia ser d’altra manera. De l'avi en recorda la crisi del tèxtil, i de l’àvia, que era una gran cuinera. Una passió que ell ha heretat.

Excepte en els anys universitaris, que va viure al barri d'Hostafrancs, a Barcelona, mai més s’ha separat de la seva Pineda natal.

Ben jove, amb 15 anys, ja es va estrenar en política quan es va afiliar a les JERC, les Joventuts d'Esquerra Republicana. Ara ja han passat dues dècades. Aquell noi de patilles llargues que de tant en tant pujava a l'escenari amb un grup de teatre amateur i es vestia de diable al correfoc del poble, ara és llicenciat en dret i màster en història econòmica. Amb estudis en polítiques públiques per al desenvolupament econòmic a la Kennedy School of Government de la Universitat Harvard.

Membre de l'executiva nacional d'ERC des del 2003, va estrenar-se com a diputat al Parlament el 2006, amb el segon tripartit, i va ser escollit novament el 2010 i 2012. Ponent d’infinitat de lleis, durant la legislatura 2012-2015 va ser el portaveu adjunt del grup parlamentari d'ERC i en va esdevenir el portaveu a la comissió d'Economia, Finances i Pressupost.

Per si fos poc, també ha estat compromès amb el municipalisme com a regidor. A les eleccions municipals del 2011 i 2015 va encapçalar la candidatura d'ERC - Junts x Pineda.

Com és el vicepresident Pere Aragonès?

Tot i la seva intensa vida dedicada a la política, ha mantingut la colla d’amics de tota la vida. De cafè sol i molt curt. Un dels seus llibres preferits és El nostre combat, de Josep Pallach, i donaria una Creu de Sant Jordi al protagonista de la novel·la L’església del mar, d’Ildefonso Falcones, l’Arnau, que cristal·litza l’esforç i les classes populars per aixecar un país.

Jo us he de dir que el conec des del 2013, quan passava llargues tardes al Parlament per intentar reorientar la memòria perduda d’aquest país. Sempre vaig rebre la seva ajuda. El recordo amb carpetes sota el braç, entrant i sortint de les comissions parlamentàries i assegut al seu despatx. “Bona tarda, Pere”, recordo que li deia quan hi entrava.

Un home de perfil discret i tarannà dialogant. Es va casar l'any passat i no té fills. Li agrada veure sèries de televisió, caminar i el muntanyisme. Un any va fer la ruta del Govern cap a l'exili, d'Agullana a Morellàs i d'allí fins a Argelès. Amant de la fotografia, dels animals —especialment de la seva gosseta— i apassionat de Tintín, de la música i, sobretot, de cultivar l’hort, d’on treu els productes que alimenten una de les seves passions, la cuina, la qual marida també amb una altra afició, els vins.

Però no vull deixar de recordar el seu Sant Pere de Riu, una antiga rectoria ara transformada en casa de colònies a les portes del Montnegre. Un lloc incomparable entre Pineda i el Maresme, on de petit anava tot sovint. Un lloc molt especial de records de la seva joventut. Paraules que el mateix Aragonès explicava l’11 de març del 2009 a l’entrevista del Canal Parlament. Allí s’aprecia la seva part més humana, la seva essència, la seva manera de ser, les seves passions i inquietuds. Una persona que estima passejar per Pineda i parlar amb la  seva gent. La Pineda que la vist créixer. Un dels seus objectius és millorar-la.

Lluny queda la seva imatge del desembre del 2006 quan s’estrenava com a diputat al Parlament de Catalunya. El jove de cabell curt, sense barba, de patilles llargues i amples, amb jersei de pic marró, samarreta vermella i texà blau marí. I amb les seves ulleres inseparables.

Un home que ha passat més hores al despatx del Parlament que a casa seva. Un extraordinari servidor públic, d’esperit incansable, ferm i implacable. Un home preparat per afrontar els reptes del futur.

El seu somni sempre ha estat “que la gent visqui millor i, perquè això passi, necessitem un estat propi”. El seu anhel, la República Catalana.

Un home que combina la joventut amb la maduresa política. La senzillesa interior amb el vestit i la corbata del servidor públic al capdavant del govern. Humilitat i fermesa. Un home que, juntament amb el president, Quim Torra, fa granític un Govern que ens ha de portar a la República. Confiïn en ells.