Mai no han investit un candidat republicà i mai ho faran. Aquesta és la conclusió més plausible després d’escoltar repetidament els portaveus del no surrender, els mateixos que bramen per la presumpció d’innocència a la Diputació de Barcelona (DIBA). Perquè de les paraules és fàcil deduir-ne que abans forçaran noves eleccions que investiran un republicà. De l’actitud es pot concloure que és inviable. Perquè aquesta decisió provocaria estralls a les pròpies files.

Si a falta de cap consens o estratègia coneguda només els cohesiona la confrontació amb els republicans, és obvi que investir una persona d’Esquerra Republicana provocaria una controvèrsia interna insostenible per a un món que sosté una retòrica èpica en contrast amb una pràctica en què tot s’hi val. El 14 de febrer o bé els republicans guanyen folgadament -i les enquestes apunten a diferències modestes- o anirem a noves eleccions. Llevat, és clar, que guanyés el PSC o Junts. Perquè aleshores hi haurà govern sí o sí. No només perquè em temo que els republicans tornarien a fer un exercici de responsabilitat sinó perquè els socis de la DIBA es protegiran mútuament, tal i com ja estan fent amb una omertà de manual.

D’altra banda, Catalunya no es pot permetre un govern que en aquests darrers mesos s’ha distingit per una oposició interna d’una bel·ligerància inaudita. Només cal veure la gestió de la pandèmia. El pes i la responsabilitat han estat assumits en exclusiva per un dels socis mentre l’altre, senzillament, només hi posa pals a les rodes com a extensió d’una decisió lamentable. Aquest estiu, Torra i Puigdemont van pactar prorrogar la legislatura amb un únic propòsit partidista. Preparar la seva candidatura, endreçar el partit i solidificar com a estratègia la confrontació amb els republicans. Tristament, ni una sola idea més que no sigui amanir l’espera amb castells de focs per entretenir la parròquia i seguir alimentant ficció rere ficció. A tal punt hem arribat que no es pot descartar que Puigdemont torni a prometre que torna per tercer cop. Per acabar resolent que si no torna òbviament és per culpa d’ERC.

La reacció del no surrender davant l’administració de la primera vacuna és ben reveladora de l’estat de la situació. En lloc de mostrar la seva satisfacció han sortit en tromba a criticar el Govern per la gestió d’aquesta. Inaudit. I això no canviarà amb un futur govern bastit sobre els mateixos fonaments. La confrontació de Junts passa precisament per aquí: retòrica patriòtica grandiloqüent, filtres de nitidesa i una pràctica exemplificada a la Diputació de Barcelona amb un silenci espès i còmplice davant la corrupció. Que la coalició governant a la Diputació de Barcelona sigui una bassa d’oli i la coalició governant al Palau de la Generalitat una batalla campal ho diu tot.

Tant de bo el proper any sigui millor que el que deixem enrere. Però, políticament, per a l’independentisme, no sembla que hagi de ser així.