Fa uns dies el president del Consell per la República, president de Junts per Catalunya i president a l’exili signava un article a La Vanguardia en què si bé feia una primera anàlisi que tots els independentistes podem compartir, a continuació protagonitzava l’enèsima fugida endavant i acabava fent proclames al buit sense fer una sola proposta. Ni una, més enllà de tornar a assenyalar amb el dit, instal·lat en aquella màxima dels "nítidament independentistes" que, alhora, exerceixen de crossa d’Iceta a tota la regió metropolitana amb tot el desvergonyiment.
Aquest és el principal problema dels de Puigdemont, obviant la crispació, l’absència de cap mena de proposta que no sigui retòrica. Ni una sola idea, ni una sola explicació de com ho hem de tornar a fer. Res. Puigdemont no es deu haver llegit ni una ratlla del llibre fet a quatre mans entre Marta Rovira i Oriol Junqueras, Tornarem a vèncer (I com ho farem) d’Ara Llibres. Els autors fan una proposta diàfana que, a més, diuen que posen a disposició del moviment independentista perquè sigui debatuda. No diuen tenir tota la raó. Senzillament, exposen les seves raons i fan una proposta respectuosa i centrada, sobretot, en el com.
L’anàlisi de Rovira i Junqueras, d’altra banda, és molt semblant al que fa Arnaldo Otegi, que quan diu la seva, dibuixa una proposta estratègica molt semblant a la de Junqueras i Rovira. La resposta de Junqueras a l’article de Puigdemont és, en canvi i malgrat l’agror d’aquest darrer, propositiva, constructiva. La qüestió és per quin motiu Puigdemont es nega fins i tot a parlar-ne i segueix fent voleiar banderes cada cop més bastes per dissimular la seva absoluta falta de cap proposta estratègica. Ni fa ni deixa fer. En aquest cas, diria que bàsicament és per dos motius. El primer, per no xocar amb Jordi Sànchez, que sembla que en té una, amb permís del cap de premsa de la seva formació política que no perd passada per desqualificar els presos polítics. El segon, perquè senzillament no en té cap.
Sense projecte ni plantejament estratègic continuaran eixamplant l’esquerda entre independentistes, la mateixa que els ha portat a perdre la meitat dels diputats al Parlament de Catalunya durant els últims deu anys
La conseqüència directa és una llista electoral cada vegada més radicalitzada i cada vegada més a la dreta. Sense una sola idea, sense una sola proposta que no siguin consignes pamfletàries i acusacions de traïdoria a tort i a dret. Fins al punt que el guanyador de les primàries és algú que va dient que la bandera dels Estats Units la vam fer els catalans i que dona cobertura a idees com que Shakespeare també era català provocant la riota pròpia i aliena. O que tracta de "colons" els immigrants espanyols, un llenguatge més propi de forces d’extrema dreta. Aquesta mena de posicionaments només faran recular l’independentisme i estigmatitzar-lo. Que personatges així que propaguen aquesta mena d’idees siguin els que més vots obtenen fa la justa mesura de la cosa. No tinc cap dubte que si l’home que més s’ha significat pels insults a la xarxa —per a més senyes, acòlit del Felipe dels GAL— s’hagués presentat a les primàries de Junts, hauria obtingut un resultat espectacular. Quin panorama més desolador!
M’agradaria pensar que passades les eleccions —les que el president Puigdemont no va permetre convocar a l’estiu per greixar la seva maquinària electoral— es produirà algun tipus de plantejament estratègic des de Waterloo, per poc que sigui, per mínim que sigui. Senzillament per, almenys, poder posar negre sobre blanc i poder debatre i compartir alguna mena d’estratègia raonable i àmplia que ens permeti sortir d’aquest atzucac de la confrontació caïnita que potser ajuda electoralment Junts per Catalunya, però que és nefasta per al país.
D’altra banda, sense projecte ni plantejament estratègic continuaran eixamplant l’esquerda entre independentistes, la mateixa que els ha portat a perdre la meitat dels diputats al Parlament de Catalunya durant els últims deu anys. A continuar dinamitant tota estratègia unitària de l’independentisme en el benefici exclusivament d'alguns. I per aquest camí no es va enlloc. O pitjor, es malbarata tot el capital acumulat. Tant de bo un dia se n'adonin. Que no sigui aleshores massa tard.