La majoria de nosaltres som a casa per Nadal, entre el confort que genera l’escalfor de la llar de foc, el silenci trencadís pel crepitar de la fusta i les mirades profundes retrospectives que travessen els vidres entelats i reflecteixen el paisatge de fred cromàtic.

Uns altres, per segon any, continuen tancats a les gèlides cel·les de la presó entre barrots amples de ferro, mentre esperen la guillotina mecànica dels jutges naïfs i facinerosos que ja han posat data al macabre judici al feu de la inquisició espanyola. I encara uns altres, en terres llunyanes per repel·lir l’esperpent judicial espanyol en mans de togues corcades de maldestres jutges a sou de polítics mafiosos.

El 21-D esperàvem que fos un altre 3-O, jo el primer. Ens vam deixar portar per la seguretat que paralitzaríem el país. Per la vehemència que ho bloquejaríem tot de manera infranquejable. Ingènuament, dies abans, corrien els punts de tall de les carreteres d’arreu del país per desenes de grups de Whatsapp. Davant l’hipotètic col·lapse del país, el “vuelve a casa por Navidad” es va avançar i el 21-D va acabar transformant-se en el desert dels Monegros a la capital catalana.

El post-21-D ha estat ple de retrets i de centenars de milers de caràcters a Twitter assenyalant a culpables, amb desenes de sogues preparades per penjar els responsables.

Els responsables de la situació actual no són els independentistes. No són els sobiranistes. No són l’ANC, Òmnium, els CDR o els partits polítics. No són els Mossos d’Esquadra. No són els directors de diaris llaminers assedegats de pàtria i cafè per a tots.

Els responsables de tot això són els que el dia 21-D van venir a pixar-se a la cara dels catalans amb la pretensió de canviar el nom del l’aeroport i d’apropiar-se de manera il·legítima de la figura del president Tarradellas. A riure’s de la dignitat del president Companys i a practicar el seu hobby preferit: enfrontar els Mossos d’Esquadra amb el poble català, fent més gran l’estrip que van iniciar l’1-O amb la criminalització de la policia catalana. Aquest és el seu rèdit electoral.

Maquillatge, cinisme i màrqueting polític amb la poca vergonya i la indecència de l’anunci de la “reparació” i la banalització de la sentència de mort del president Companys, que continuarà vigent a l’Estat per continuar avalant l’“Una, grande y libre”.

L’Estat vol utilitzar als independentistes com a badocs que alimentin la maquinària propagandista de l’Estat per elevar a criminal l’anecdòtic. Teatralitzar la falsa violència que es viu a Catalunya i engalipar amb l’estat de setge permanent que atrinxera la població entre les rases excavades a cada xamfrà.

El 21-D l’Estat es va presentar a Catalunya amb plantofes i amb un discurs irresponsable i cosmètic, sense cap proposta política per solucionar un problema polític i que ha deixat en mans de la justícia afamada de venjança perquè li faci la feina bruta. Ells són els responsables de dibuixar a ulls de la ciutadania espanyola el clima prebèl·lic a Catalunya amb el discurs encorsetat de la dreta més reaccionària.

La pluralitat i la diversitat ideològica del moviment independentista republicà, que és l’èxit d’aquest moviment transversal, pacífic i ferm, a la vegada ha fet aflorar la complexitat per teixir una estratègia comuna entre tots els actors. Ara és el moment de superar tots aquests entrebancs i pavimentar el carril central per on pugui circular la grandesa del moviment. Un camí de banda ampla on hi càpiga l’estratègia de tothom: Govern, Parlament, institucions, entitats i societat civil.

Tenim un mínim comú denominador que es diu llibertat i república. Cadascú ha de fer el seu paper. Els presos i exiliats ens demostren cada dia la seva dignitat i fortalesa i que mai renunciaran al seu anhel. A nosaltres ens toca estar a l’altura.

Per molt que resem a la missa del gall, de Nadal o Sant Esteve, per obra divina no arribarà la república. Apartem les rancúnies, organitzem la societat civil i alineem-la per construir l’avantguarda per denunciar al món el que s’iniciarà el 22 de gener vinent. Front comú contra la repressió.

Un consell. Potser que deixem els passamuntanyes per quan anem a la neu o a collir olives, sí, ho han llegit bé, per collir olives: la duresa i l’esforç per manllevar el fruit de la olivera i convertir-lo en el raig d’or. Transformem les acusacions i la duresa de la situació en el raig d’esperança, fermesa i, sobretot, responsabilitat, que ens necessita a tots.

Canviem els esprais de les motxilles per llibres de dret, mostrem al món tal barbaritat i denunciem el feixisme d’Estat. I, si això no funciona, persistim, persistim i expliquem a la gent, als amics, coneguts o veïns el que està fent l’Estat espanyol. Que s’adonin de la decadència democràtica i la involució dels drets i les llibertats. Que s’han polit les pensions per pagar xalets de corruptes de dretes i esquerres i que l’única solució és la república. La unilateralitat la tenim i només cal exercir-la una vegada.

I, mentrestant, recomano als tuitaires amb plantofes i amb l’únic objectiu de tenir la bateria carregada per poder vomitar bilis que aprenguin de la dignitat dels que menjaran galets edulcorats entre els murs de les presons. I que entre el mos del quart i cinquè canaló, abans de l’empatx de proteïnes exquisides, mirin per la finestra i pensin en els que descansen el llom sobre els llits sòrdids de les cel·les o des de l’aïllament de l’exili.

També als que el 21-D poc es van diferenciar dels de la “banda del cúter”. Els suposats independentistes que van canviar la partida de paintball amb els amics per divertir-se tirant tota mena d’objectes als Mossos i, de retruc, fent el flac favor de donar carnassa a la paròdia periodística nacional. Valents disfressats de negre i amb la cara tapada que portaven a la motxilla l’entrepà que els havia fet el seu progenitor i 20€ per si perdien l’últim bus per tornar a casa.

Tots aquests, els violents de Twitter i els revolucionaris 2.0 de la cara tapada, heu de triar. O esteu al costat dels que lluiten per la llibertat des de la fermesa, responsabilitat i no-violència, o esteu amb la dreta feixista que manipula i que vol destruir-nos com a poble, amb el xec en blanc i l’aval del monarca que menteix i verbalitza un problema de convivència a Catalunya.

I, com diu la cançó de Doctor Prats, caminem lluny.