Els presos de Lledoners han passat del tercer grau al pitjor aïllament possible: vint-i-una hores de les vint -i- quatre que té el dia.  El 100.2 —permís de treball— havia consolidat una situació més o menys tolerada, més o menys confortable, encara que molt lluny de la llibertat. El pas al tercer grau, sense haver complert una quarta part de la condemna, va ser interpretat com una provocació (previsible) pel Tribunal Suprem de Marchena, magistrat que havien avalat algunes defenses que no van voler admetre que aquell era un judici polític.

La resposta de la justícia espanyola no s’ha fet esperar. l el càstig no ha estat contestat per ningú. És un absurd. El resultat del tercer grau ha estat un pas endavant efímer per fer-ne tres enrere. Sense cap contestació. Quan la força es perd per la boca aquestes són les conseqüències. I em pregunto on són ara els que exigien tan braus a la consellera Ester Capella (el president Torra xiulava) la classificació del tercer grau? Doncs em temo que, probablement, de vacances a la segona residència. 

Ahir tornàvem a escoltar el milhomes del Parlament assegurant que hi ha milers de catalans disposats anar a la presó. No deu ser el seu cas, vista la perícia que té a escapolir-se quan van mal dades. El que sabem segur és que a la presó hi ha els que hi ha i que a ell no l'hi esperen si no és de visita per provocar el dissens. El milhomes del dissens  és, a més, l’artífex d’un divorci. Ell i només ell va dilapidar el consens dels presos en el seu dia, amb una maniobra partidista i mesquina. I, per molt que no transcendís, així ho van viure i patir els presos polítics. Quin paper més galdós per a un sou tan sumptuós.

Seguir amb aquesta política de declaracions pujades de to, gratuïtes, de milhomes que es piquen el pit com goril·les, de gestos al buit, només ens fa fer el ridícul. I l’evidència és aquesta retirada del tercer grau implacable mentre el president Torra es torna a omplir la boca d’una confrontació inexistent (si no és la partidista), gallejant d’una força que ni té ni tindrà. Mai la distància entre allò que diu i allò que fa havia estat tan insalvable.

Obri els ulls, president, i freni aquesta comèdia si de debò no està més preocupat per què en dirà la Viquipèdia que el país. No es deixi utilitzar més. No necessitem més consignes abrandades, sinó generar confiança i que algú ens expliqui honestament com ho hem de fer per tornar-ho a fer. I aquest cop fer-ho bé i fins al final. I per això caldrà generositat, parlar menys i ser més eficient, sumar i sumar, preparar-se a consciència.

No es pot estar donant lliçons de dilluns a divendres mentre alguns patriotes abrandats passen el cap de setmana a Sa Caleta d’Eivissa a cos de rei. És de vergonya aliena.