En Roger Mas i la Cobla Sant Jordi ho han tornat a fer: han parit un disc que és una glopada d’aiga fresca. De seguida fa pensar en l’Oda a Francesc Pujols, del primer disc amb la Cobla Sant Jordi, i en aquell vers volador: “en un moment d’inspiració, dona un respir a la nació”. La bona admiració mena a mimetitzar-se pel costat de les virtuts, i sembla que Mas ha aconseguit donar-nos el respir que necessitàvem. D’una manera simpàtica i juganera, la sonoritat de la cobla ho fa tot lleuger. Des de la premissa de no pensar-hi gaire, de no fer-s’hi mala sang i de prioritzar les ganes de passar-s’ho bé, Roger Mas té el do d’apuntalar la cultura catalana recordant-nos que —precisament perquè és la nostra— no cal gaire càlcul per aproximar-s’hi.
És una paradoxa: de vegades pensem que allò que fem, tot allò que creem i consumim —sobretot des del vessant artístic—, ha de tenir un objectiu de servei concret perquè tingui valor. Passa, en canvi, que no cal anar gaire enlloc, que no cal emprendre una travessa per arribar a fer una cosa “nostra”. Encara som qui som. La glopada d’aiga fresca i el “respir nacional” es noten perquè la catalanitat desvetllada com a mitjà, i no com a fi, constata que allò que som no és res que s’hagi d’anar a buscar. La nostra catalanitat no és ni alquímica, ni impostada: ja és un fonament ferm des d’on crear i no cal omplir-la d’etiquetes ni fer tombarelles per legitimar-la.
Roger Mas té el do d’apuntalar la cultura catalana recordant-nos que —precisament perquè és la nostra— no cal gaire càlcul per aproximar-s’hi
Escoltat el disc pam a pam, m’ha vingut al cap la frase profètica d’un reportatge publicat fa uns mesos: “Si ell, l’aede de la nostra èpica, metamorfoseja, és que el país també ho està a punt de fer”. El context polític i la voluntat d’afermar determinats consensos socials, d’arribar on, en realitat, no ens hi volien, va generar una artificialitat al voltant del fet nacional. L’afany de naturalitat és sempre una ficció: el que és natural existeix abans de l’afany. No es tracta de “ser català com si no costés”, es tracta de ser-ho en la mesura en què no ens costa gens: és un fet, no una frisança. I, a més a més, ens dona la llengua des d’on acostar-nos a altres llengües, tal com fan Mas i la Cobla Sant Jordi. Si la catalanitat no és alquímica, tampoc és performativa. Roger Mas no fa música amb una cobla perquè la cobla moli: fa música amb cobla perquè la cobla mola. La distància entre la primera meitat de l’oració i la segona és la distància entre fer una cosa per desacomplexar-te i fer-la perquè estàs tan desacomplexat que ja no ets ni conscient dels complexos.
En aquests termes, Roger Mas i la Cobla Sant Jordi afermen perquè aconsegueixen abstraure la catalanitat de les seves condicions, precisament perquè pugui sobreposar-s’hi i exposar-se genuïnament. Sense pretensions, gairebé com un automatisme. Tractar-se amb franquesa implica aconseguir que allò que hem racionalitzat i allò que vivim interiorment siguin la mateixa cosa. En aquest encaix, suposo, és on rau la sensació de repòs, d’aiga fresca, de respir. “Tot i que jo sempre miro que les coses que faig tinguin un valor cultural, no vull perdre de vista que sigui un disc que faci passar una bona estona i no posar responsabilitat sobre el públic”, explicava Mas. La naturalitat sense ànsia naturalitzadora espolsa tensions i adoba l’ambient per al gaudi. I el gaudi sempre és abellidor, sobretot quan no serveix d’excusa per fer-se l'orni.