"El que és un miserable no deixa de ser miserable en carrossa, a cavall i a peu. Per això no crec mai cap miserable, ni en el penediment de cap miserable."
Goethe

Quan ja pensava que havia vist i sentit l'olor de tot el fang que brolla entorn del que realment sepulta València, sento Pedro Sánchez utilitzant la tragèdia per pressionar l'aprovació d'uns pressupostos generals per als quals té màxima dificultat —Junts, Podemos— i dels quals, com és sabut, depèn el futur de la legislatura. No hi ha cap altra interpretació possible de les seves paraules: "espero que tinguem el suport de la cambra per aprovar i tramitar uns pressupostos que avui encara són més necessaris que ahir", i anant encara més enllà, "ara hi ha més raons que mai per impulsar uns nous comptes estatals", reblant amb "la responsabilitat d'aprovar-los es multiplica fins a límits colossals".

No me'n sé avenir que els seus nous xamans del relat i l'estratègia no hagin vist la roïndat de posar aital discurs en boca del president del govern espanyol, col·locant a un costat de la balança els morts, el desastre, la destrucció, i a l'altre la seva necessitat inclement d'aprovar uns nous comptes. No hi ha cap altra interpretació possible, si avui són "més necessaris" és per l'immens desastre, i si hi ha "més raons" per tirar-los endavant és per la tragèdia, i si es "multiplica fins a límits colossals" la responsabilitat de qui li digui que no és per la catàstrofe que ha costat vides i hisendes.

Cal que em doneu el suport polític per a tota la legislatura si no voleu passar com a perjudicials per als valencians, podria haver afirmat Sánchez directament i hauria estat el mateix. El que passa és que no és cert. El govern central podria presentar un pressupost extraordinari per als ajuts al País Valencià i la resta de territoris afectats, que no trobarien l'oposició de cap dels grups parlamentaris, amb gairebé total seguretat. És el que espera, segons ha dit: un suport majoritari a aquests pressupostos generals que li servirien de salvavides polític per continuar al poder aquells mil dies més. La fórmula del pressupost extraordinari per subvenir a una catàstrofe té un bon nombre de precedents i l'han emprat presidents del govern espanyol com Calvo-Sotelo (inundacions del 1980), Felipe González (crisi econòmica dels 90) o Rodríguez Zapatero (terratrèmol de Llorca i crisi financera del 2008). De facto, Sánchez va aprovar més de deu mil milions al Consell de Ministres d'ahir.

La legislació recull els crèdits extraordinaris i suplements de crèdit precisament quan calgui dur a terme alguna despesa amb càrrec als pressupostos que no pugui demorar-se per a l'exercici següent, no hi hagi crèdit adequat, no sigui suficient o quan no en resulti possible la dotació, i en aquest cas els arbitra el mateix Consell de Ministres. El que no s'havia vist mai era utilitzar la necessitat d'ajut econòmic important a conseqüència d'un desastre com a palanca per desencallar una llei eminentment política —els pressupostos generals són la llei més política de totes— convertint la resta de grups en ostatges de la tragèdia per donar un impuls a la teva governança.

No me'n sé avenir que els seus nous xamans del relat i l'estratègia no hagin vist la roïndat de posar aital discurs en boca del president del govern espanyol

No puc estar més decebuda amb aquesta última mostra de gest moral. No és l'única, n'hi ha hagut més per part de massa gent, i em fa molt l'efecte que assistirem a altres de pitjor índole. No se'n devien adonar, diumenge passat, que només enganyen les seves parròquies i que la gent —no m'agrada fer servir "el poble" per l'abús que l'antipolítica està fent del terme—, la gent ja els veu el llautó a tots. Probablement, tenim la pitjor generació de polítics en els temps de més sotsobre: gent sense cap virtut per a la gestió en circumstàncies difícils, sense afany de servei a la ciutadania, sense cap altre horitzó de grandesa que mantenir-se al poder o perjudicar els seus adversaris, sense coneixement del que vol dir sacrificar-se pel benestar dels seus administrats, aquells que paguen impostos als països del primer món, entre altres coses, per estar segurs que seran assistits en cas d'hecatombe.

Suposo que coneixeu la teoria del formatge suís del sociòleg James T. Reason, que es fa servir habitualment per explicar com es produeixen els accidents d'aviació i tota mena de catàstrofes. Consisteix bàsicament a assumir que els desastres es produeixen per una confluència de diversos factors. Visualitzeu uns talls de formatge suís amb els seus foradets, cadascun seria un factor, bé personal, organitzatiu o sistèmic, i els orificis representarien els errors que són indissociables a la naturalesa humana. Perquè es produeixi una catàstrofe, aquests forats s'han d'alinear de manera que deixin passar un fil que porta a l'infaust final. De manera que és absurd barallar-se per una única causa o un únic responsable de l'horror valencià i de les víctimes mortals que potser podrien haver-se, si no evitat, sí reduït. Un tall és AEMET i un altre, la Confederació del Xúquer, i un altre, el desaparegut director d'emergències de València, i el mateix president Mazón, que no prem la tecla de l'alerta als mòbils fins que és massa tard i no eleva la categoria de l'esdeveniment a 3, i tenim el tall del Ministeri de l'Interior, que hauria pogut elevar-la ell mateix i prendre el comandament, i el tall d'un govern espanyol que més de 48 hores després del desastre encara estava "esperant la petició" de Mazón per enviar ajuda, quan la mateixa UME ja desplegada podria haver sol·licitat al JEMAD tots els efectius necessaris, i el tall dels ajuts de bombers d'altres indrets que es van desestimar, i el tall de Feijóo donant suport al seu baró, i el tall d'un govern central arronsat d'espatlles perquè el valencià es cogui en el seu propi desastre, i els talls que hi vulgueu afegir. Només la unió dels forats, els errors, de cada tall explica el resultat terrible del desastre més important causat per la naturalesa en dècades. Els forats dels talls tècnics poden ser analitzables i millorables, els de la naturalesa calculadora i tacticista dels responsables polítics no tenen parangó ni remei fins que l'honestedat i el servei a l'interès general no tornin als responsables de regir la vida ciutadana.

Totes les excuses que hem sentit són menyspreables. No voler cedir el comandament al govern central, enrocar-te en les teves competències, no dona cap dret a menysprear les vides dels teus ciutadans i per socórrer-los has d'acceptar el concurs de Déu i del diable. González va enviar l'exèrcit a Bilbao a les inundacions del 1983 i després va trucar al lehendakari per oferir-li posar-se al capdavant de la coordinació de les tasques d'emergència. A les cinc de la tarda de dijous, dos dies després, des del govern central encara s'insistia que no podien fer res si la comunitat no decretava l'emergència i demanava els mitjans. No fa falta establir paral·lelisme. El ministre de Transport, amb competència única en vies i ferrocarril, tanmateix, ha desplegat una activitat excepcional, aquests punts positius anaven tots a l'executiu, no es repartien amb ningú. L'enrocament absurd de Mazón —que ja s'ha ofegat políticament en aquest desastre— s'hauria d'haver esmenat amb urgència per part del govern central, perquè hi havia vides penjant d'un fil, vides que encara podien salvar-se i perquè la desesperació d'aquests milers de persones a les fosques, a les seves cases destrossades, enmig del llot i incomunicats sense rebre l'esperança en forma d'auxili, trenquen el cor a qualsevol amb una mica d'humanitat.

"Jo estic bé", ha dit el president del govern espanyol. Deu ser gairebé l'únic. Ho va declarar a preguntes dels periodistes sobre la famosa agressió que ha airejat el PSOE i de la qual ell no va fer cap precisió. No n'hi ha cap constància, ja que al vídeo que s'ha difós el pal no arriba a tocar-lo a ell sinó a una altra persona i que les diligències no s'han obert a l'Audiència Nacional, que seria la competent si el president hagués estat l'agredit.

No puc explicar fins on arriba la meva profunda decepció, la meva indignació i la meva revolta, no respecte als ideals que sempre m'han mogut, sinó davant les persones que pretenen encarnar-los. Dels altres poca cosa puc dir, per defraudar-te n'has d'haver esperat alguna cosa.