Miguel Carballeda, president del Comitè Paralímpic espanyol, va definir els seus equips com “la Roja coja”. Corria l’any 2012 i els atletes es disposaven a anar als Jocs de Londres. L’estiu passat, la selecció de futbol femenina va guanyar el Mundial, un triomf no només esportiu, sinó també social, que va quedar tapat al cap d’uns minuts pel “piquito” del president de la federació, Luis Rubiales, i tot el que va passar després.
Entre “Gibraltar español” i “Lamine, come jamón” pels carrers de Madrid, sempre s’acaba imposant una imatge casposa que també és molt metafòrica del que passa a Espanya
El futbol és un gran mirall de la societat. No dic res de nou si argumento que en la selecció espanyola masculina que acaba de guanyar l’Eurocopa, s’hi veu allò que José Luis Rodríguez Zapatero va batejar com l’Espanya plural. Deu passar amb tots els països. Però el coneixement de la realitat fa que un ciutadà administrativament espanyol entengui que els cognoms Cucurella i Carvajal representen realitats diferents. I que el cognom Olmo, bilingüe terrassenc, o el cognom Torres, bilingüe valencià, expliquen una realitat. Com l’explica Unai Simon, de mare Ertzaina i pare Guàrdia Civil. O com l’explica Lamine Yamal, de pare marroquí i mare de l’antiga Guinea espanyola, criat al barri de Rocafonda de Mataró, trilingüe, que celebra els gols fent el 304 amb la mà, el codi postal del barri. O Nico Williams, negre amb accent basc, nascut a Pamplona, els pares del qual van saltar la tanca de Melilla des del mont Gurugú, i el germà del qual juga amb Ghana.
De tot això se n’ha fet ja molta literatura i representa una Espanya real en la qual molta gent se sentiria còmoda. Però… Sempre hi ha un però. Resulta que tota aquesta explicació, cau com un castell de cartes quan es desferma el patriotisme i a la celebració el crit més repetit és “Gibraltar español”. Que vindria a ser com si el Marroc guanya el Mundial i els seus jugadors es dediquen a predicar l’espanyolitat de Ceuta i Melilla. No seré jo qui defensi, malgrat el Tractat d’Utrecht, la normalitat que aquella roca sigui britànica, de la mateixa manera que és estrany que al nord d’Àfrica hi hagi dues ciutats espanyoles. Bé, i unes quantes anomenades places de sobirania: Chafarinas, Vélez i Alhucemas. Però, en fi, la història és la història i els gibraltarenys volen ser britànics i els ceutins i melillencs, espanyols.
El cas és que, com amb la “roja coja” i el “piquito”, entre “Gibraltar español” i el “Lamine come jamón” pels carrers de Madrid, sempre s’acaba imposant una imatge més casposa que també és molt metafòrica del que passa a Espanya. Que hi ha una força centrípeta que tendeix a voler uniformitzar-ho tot, en contra de tota realitat i de la llei de la gravetat. I és aleshores quan la roja agafa un estrany, però sempre familiar, color blau.