Una de les conseqüències de la cirurgia estètica és que esborra les emocions. Si mireu alguna pel·lícula comercial de Hollywood, ho entendreu ràpidament. Un exemple: la Nicole Kidman, una dona de cinquanta-set anys que en vol aparentar vint-i-cinc, s’ha estirat tant la pell de la cara per semblar una cosa que no és que, si no escoltes el diàleg i no sents el to de veu que fa servir, ets incapaç de saber si està contenta o enfadada. Té el rostre tan tibat que quan riu no se li mou ni una sola línia d’expressió (bàsicament perquè no en té cap). On són les emocions? On han anat a parar? Doncs al calaix de la repressió, perquè el seu rostre expressa exactament el que sent ella: res. Ha reprimit totes les emocions i les ha estirat perquè no es vegin. Ha preferit esborrar-se les emocions de la cara per poder continuar treballant a Hollywood que engegar-los a pastar fang i ser ella mateixa. Ha renunciat a ser qui és per diners, fama... Diria que la Nicole té prou diners per viure tres-cents anys sense treballar o fent pel·lícules produïdes per ella on surtin dones expressives i emotives. Fa angúnia de veure un rostre que no expressa res; fins i tot diria que fa por. He deixat de veure pel·lícules on surten dones o homes sense línies d’expressió perquè no em crec els personatges. Hollywood és una fàbrica de rostres i cossos idèntics. No hi ha res més avorrit que veure sempre el mateix.
A moltes noies, quan acaben l’institut, els regalen uns pits o uns llavis nous
Tothom s’opera per semblar més jove, més guapo, més intel·ligent… Ai no, això no, que no cal ser intel·ligent ni per treballar ni per lligar. A moltes noies, quan acaben l’institut, els regalen uns pits o uns llavis nous. Segurament hi ha alguna persona molt acomplexada que operant-se pot ser feliç (ho dubto, però posem que hi ha algú que amb una simple operació pot ser feliç), i no parlo de persones que han patit alguna malaltia o un accident, parlo de gent que ha nascut amb un nas «gros» o «tort» o amb uns pits «petits» o «mal fets» (he posat cometes perquè tot és tan subjectiu que no m’atreviria a dir què és gros, petit o mal fet), però que la majoria de les noies joves s’operin o s’injectin alguna cosa al cos no és normal. Volem jugar a ser Déu i la vida no funciona així. Volem controlar-ho tot (si més no, volem creure que ho podem controlar tot) i la realitat és que ningú pot controlar res. T’operes el nas perquè consideres que és gros i que no entra dins dels «cànons» de bellesa, i resulta que llavors t’enamores d’un noi a qui li encanten els nassos grossos, però que no suporta els culs plans, i et poses un cul postís per agradar-li (tot i que tu dius que ho fas per tu, per veure’t millor), i així ad infinitum, fins que ja no et reconeix ni la mare que et va parir. Puc entendre que algú que ha tingut un accident o una malaltia que l'ha desfigurat es vulgui reconstruir el cos o el rostre amb cirurgia estètica o posant-se pròtesis per poder dur una vida independent i sentir-se a gust altre cop amb el seu físic. Puc entendre també que la majoria de les noies es vulguin operar per assemblar-se a la influenciadora de torn. Fins i tot puc entendre que la Nicole Kidman s’hagi planxat la cara. Ho puc arribar a entendre tot si m’ho expliquen bé. Però seria interessant que comencem a pensar per què fem el que fem i si és la millor decisió.
La vida és incontrolable, per més que ens creiem déus. Per més que ens operem, no deixarem de ser qui som. Cal operar-se per agradar o per conservar una feina? En el cas de la Nicole Kidman, diria que no: té diners per fer el que vulgui. Cal estar amb una persona que no t’accepta tal com ets? Jo, ara, que tinc quaranta-cinc anys, dic que no. La vida és molt més senzilla: només cal ser un mateix i acceptar-se, i la resta ja ve sol. La persona que realment t’estima t’acceptarà tal com ets; si no ho fa, potser no és la persona que necessites a la teva vida (sigui una parella o un amic). Per què no intentem millorar intel·lectualment, conèixer-nos millor i saber qui som i què volem realment en comptes de començar a posar pedaços amb el bisturí? Quantes preguntes, oi? Però totes queden resumides en una: qui soc? Voler agradar és una necessitat que no té fi. Centrem-nos més en l’interior que en l’exterior, i serem tots més feliços. Bon Nadal!