Quan Josep Rull va ser proclamat president del Parlament, poc era d'imaginar que el camí que s'obria era flor d'un dia. El seu discurs va ser emotiu, de país i el podia haver subscrit gairebé fil per randa qualsevol dels 20 diputats republicans. Incloses les cites a Espriu, també les que es va estalviar ("de vegades és necessari...") d’aquell memorable vers de La pell de brau.

En Rull va ser escollit gràcies als vots juntaires i republicans més, en aquesta ocasió, els cupaires. Com Erra o amb anterioritat Borràs. Els republicans sí que paguen per avançat. L’independentisme havia perdut clarament la majoria absoluta el 12 de maig. De fet, ja havia perdut amb el trencament d’una majoria governamental i parlamentària que feia una dècada que era viva. Però la particular votació dissenyada per escollir la Mesa del Parlament i el seu president van permetre el miratge que el de Terrassa fos ungit al capdavant del Parlament. Res no feia preveure que fos tan efímer i, encara menys, que el següent episodi, el retorn, seria com un epitafi a una recomposició de les aliances entre republicans i juntaires. Pitjor, impossible.

Poques vegades s’ha construït un castell d’arena tan pretensiós com feble i estèril

La complexa decisió de la militància republicana de beneir l’ambiciosa i alhora arriscada aposta de la direcció, va fer esclatar un món captiu de la ira que només hi veu en blanc o negre. La reacció ha estat furibunda, impròpia de cap esperit conciliador. De veres que és ben cert que de l’amor (interessat) a l’odi només hi ha un pas. Per als republicans era diabòlic. Un acord arriscat o deixar-se arrossegar a unes noves eleccions, a temptar la sort, el ferro roent al qual s'aferrava Waterloo després que el PSOE descartés cedir la presidència. Sí, la memòria és fràgil. La primera aposta de Waterloo després del 12-M va ser pretendre pactar la presidència de la Generalitat amb el PSOE, com antany Mas. Ja ho diuen que l’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. A canvi de...? A canvi de la presidència. I punt.

El president Rull i l’home de partit

En Rull és i serà un bon president del Parlament. La seva elecció és un encert i un reconeixement a un home coratjós. I té un deix de justícia poètica després del seu pas per Lledoners. En Rull també és un home de partit, molt de partit, sense cap mena de dubte. És pur ADN convergent/juntaire. Però, alhora, és un tipus honest que defuig el sectarisme, que concilia i que tot sovint predica amb l’exemple. No hauria de ser incompatible. Li retreuen, alguns dels seus, una certa ingenuïtat que el fa voluble. Doncs visca els ingenus!

Generositat, president

Per quin motiu segueix aquesta impostura de no admetre ni reconèixer els fruits d’uns acords antirepressius que també —o sobretot— han beneficiat els juntaires represaliats? Tot el contrari, són blasmats amb fúria des de les mateixes files. És un absurd que no ajuda a res.

En Rull, insistim, no és president del Parlament per obra de l’Esperit Sant. Ni tampoc va sortir de la presó perquè algú n’obrís el pany (ai!, en Torra). Ni va quedar exempt de pena per cap fantasiosa jugada mestra, sinó per la derogació de la sedició. En resum, Rull deu tres vegades als republicans la seva actual posició. El que es contradiu amb la furiosa literatura romàntica que, tot i que perd pistonada, continua sembrant la llavor de la discòrdia.

Si ni un tipus afable i conciliador com en Rull s’atreveix a fer el pas —per no desairar Waterloo?—, pinten bastos. Si en Rull s’hi atrevís, si en aquest punt fos clar i agraït, generós, sincer, la fraternitat hi guanyaria. Però és tabú. Mai és tard, president Rull, algú hauria de poder ser prou generós.

Els cabirols del zoo

No era cap fake, tot i que ara ho sembla. "Des de la finestra veig els cabirols del zoo", ens deia el 7 de febrer de 2018. I aleshores, com ara, molts el van creure amb una fe cega que enlluerna.

Millor girar full si no fos que plou sobre mullat i hi ha damnificats. La performance a Lluís Companys va silenciar la investidura de Salvador Illa. Cert. Però no en va alterar l’elecció. Ara, sí que va deixar un damnificat: el Cos de Mossos d'Esquadra (CME), ridiculitzats per la gran evasió. Sorpresos tots per un gir sobtat d’un guió que havia estat publicitat amb bombo i platerets. Fins i tot dramàticament. Ara ja com a tragicomèdia. Aquest és, en síntesi, el balanç d'un ardit que va entabanar propis i estranys. Inclòs el mateix Rull, que dijous —com tants altres diputats— feia una cara de desconcert que ho deia tot. No era l’únic, tothom havia interioritzat el martirologi i s’havia empassat que el retorn anava de debò.

Tornen Sàmper i Trapero

Eduard Sallent, actual comissari en cap, també va creure en el retorn. Fer confiança l’ha deixat en una posició delicada, mentre el major Trapero sembla cridat a tornar a ser l'home fort del CME. Sallent va ser càndid en fer confiança, en intentar una resolució tolerant —amable— com a pròleg d’una detenció? Probablement. I ara serà relegat, postergat tan aviat prengui possessió Núria Parlon com a nova consellera d’Interior. Ja el tenien en el punt de mira. La performance el deixa en molt mal lloc. El seu predecessor, Estela, ja escalfa a la banqueta. I Trapero a la direcció política. Avalat per Illa en campanya, en plena campanya electoral. En fi, sort que no s'havia de polititzar el CME.

Roda el món i torna al Born. Trapero va ser restituït per Sàmper (Torra) i, al seu torn, és restituït aquest (també egarenc, com en Rull) pel president Illa al Govern de Catalunya. Quin embolic i quines sorprenents coincidències. En canvi, van fer fora Miquel Buch (d’Interior) que per damunt de tot era i és un bon tio i un patriota. Buch és un dels amnistiats. O es van carregar un Govern on hi havia gent tan solvent com en Jaume Giró, que tot i ser temptat per continuar al Govern Aragonès va declinar l’oferta. No tots són iguals.

Un ‘retorn’ extemporani

No som al 2017. Ni al 2018. Ni en aquell 2019 que va fer possible una resposta ciutadana (l'última) massiva i transversal a la condemna de 100 anys a Junqueras, Rull i tots els altres. No es pot viure eternament de la nostàlgia.

Aleshores, el 2018, un entorn molt proper a Waterloo li insistia tossudament que calia tornar a Catalunya a presentar batalla. En aquell 2018 (o 2019) ningú dubtava que un retorn hauria sacsejat la partida i el país. I no haurien estat 3.000 persones de partit les que haguessin sortit al carrer, sinó desenes de milers. Potser centenars de milers. De tot l’espectre. Però el protagonista s’hi va negar. El risc (segur) de ser empresonat no compensava, devia pensar. Respectable i legítim. En el seu lloc, va optar per edificar un pompós Consell a mida que mai no ha tingut cap més recorregut que el virtual i de grandeses mai justificades. La distància sideral entre les expectatives que es van generar i la realitat és tan sagnant que no hi ha per on agafar-ho. Poques vegades s’ha construït un castell d’arena tan pretensiós com feble i estèril.

El resultat, a hores d’ara, és una derrota electoral —però també social— sense pal·liatius de l’independentisme que emprèn una nova etapa sense albirar cap canvi de rumb que no sigui veure des de la finestra més cabirols.