No són els pobles els que s’han de sacrificar pels líders, sinó els líders pels pobles. O si més no això ens ha fet veure l’imaginari èpic des de la Ilíada. Sí, començo fort. I no, no parlaré d’èpica. Parlaré de la crua realitat d’una oportunitat d’or que podem tornar a malmetre per manca de visió holística de la política. Deixo l’apunt de la visió holística per no començar a fer servir terminologia més contundent.

Els fets. Hi ha un pacte d’investidura que permet als catorze diputats independentistes plantejar al PSOE una llei d’amnistia. És una llei d’una complexitat immensa, que té una dificultat real per ser aplicada, que no permet deixar clar ni qui afectarà, ni quin camí acabarà transitant, ni quan permetrà tornar a la normalitat. És una llei que no podrà, gràcies a l’estimadíssima divisió de poder, ser aplicada com voldríem. L’hauran d’aplicar i interpretar alguns jutges que potser —i fins i tot legítimament— no tenen ganes de fer-ho. Sembla que a Espanya, el poder legislatiu actual i alguns protagonistes del poder judicial conviuen sense posar-se d’acord en moltes coses. Mentre uns intenten fer que torni a instal·lar-se un clima de convivència tranquil·la a Catalunya, perseguint legítims rèdits polítics, alguns dels altres volen transcendir i tergiversar no tan legítimament la seva funció judicial i convertir-la en una eina política més. Esperem que Europa posi una mica d’ordre a tot plegat. Però fa només uns mesos, si algú ens hagués dit que el PSOE estaria pactant una llei d’amnistia amb els independentistes, l’hauríem titllat de boig. Ara tenim una llei a tocar, suficient per a ERC i, aparentment, insuficient per a Junts.

Entenc que votant en contra de la llei, els de Junts sabien que no era un tie break i que tenien quinze dies més per continuar pactant. No sé quantes vegades més podem anar demorant la presentació de la llei. Quinze dies em semblen raonables si s’aconsegueix una millora que me la podran vendre com vulguin a mi i a la majoria, perquè estem parlant de qüestions tan tècniques que tot “cola”. Però continuar allargant l’aprovació de la llei d’amnistia amb la possibilitat de votar-hi en contra genera una sensació d’absurd tan gran que no s’entén com algú ho pot voler justificar amb arguments èpics. “O tots o ningú”. De debò? Són els líders els que s’han de sacrificar pels pobles, i no a l'inrevés. 1.432 causes amnistiables —segons Òmnium—, contra unes 200 menys, si —com diu Pepe Antich— els jutges en fan una aplicació molt restrictiva. Posem que 1.232 independentistes són amnistiables. Algú a hores d'ara encara dubta que no té cap sentit deixar de banda els 1.232 encausats independentistes que tenen l'oportunitat de veure's alliberats si prospera la llei? Si jo fos amic o familiar d’un d'ells, ho tindria clar. Perquè votant en contra de la llei no estem votant en contra del PSOE. Per a això caldria votar a favor del PP en una moció de censura. Votant en contra de la llei d’amnistia, votem en contra dels 1.232, estem votant en contra nostra.

Marta Rovira accepta la llei que es posa a votació, tot i saber que probablement no servirà per aturar la causa injusta que encara té pendent per terrorisme del Tsunami

Sembla clar que 1.232 causes obertes contra l’independentisme poden quedar amnistiades, però també que els imputats pel Tsunami podrien haver d’esperar a veure si progressa la causa de terrorisme oberta. I dins dels imputats pel Tsunami hi ha Marta Rovira, una líder d'ERC, i Carles Puigdemont, un líder de Junts. Marta Rovira accepta la llei que es posa a votació, tot i saber que probablement no servirà per aturar la causa injusta que encara té pendent per terrorisme del Tsunami. Els de Junts esgrimeixen l’argument èpic que o tots o ningú. És a dir, que si cal, en sacrifiquem nou-cents perquè no volem sacrificar el líder. Rovira accepta el sacrifici, i sembla que Puigdemont no. ERC, que acaba de sacrificar la candidatura de Junqueras, ara sacrifica la tornada de Marta Rovira. Fins aquí els fets.

Estic segur que Junts aprofitarà aquests quinze dies per afinar la llei, per ajudar encara més els 1.232 encausats pel procés independentista. Estic segur que Junts no pot de cap manera sacrificar els 1.232. Estic segur que si Marta Rovira accepta el sacrifici, no hi ha cap motiu perquè Puigdemont no ho faci. Sé que els del relat poden vendre el que calgui per justificar un hipotètic vot en contra de la llei. Però no crec que s’entengués que poden deixar tirats els 1.232. Hi ha mil maneres de qüestionar el govern socialista i de marcar-lo, fins i tot de tombar-lo. Però no s’entendria que fos votant en contra de la llei d’amnistia. No s’entendria. Permeteu que acabi parlant de la capacitat de sacrificar-se dels líders, perquè aquesta crec que és una de les claus. Sé que Marta Rovira accepta novament el sacrifici, perquè és el millor per a la causa dels 1.232. I no veig com, ni de quina manera, ni per quin motiu no ha de sacrificar-se Puigdemont i aprovar una mala llei per a ell, però útil per als 1.232. Puc dubtar de moltes coses sobre Puigdemont. Però no de la seva capacitat de sacrifici.