Els partits independentistes necessiten aclarir-se. Quan no és un, és l’altre, o l’altre, fins que surten diversos grupets que aspiren a substituir-los amb una crítica que, per començar, esborra el que ells mateixos han dit o fet en el passat. Donava voltes a la qüestió mentre llegia en el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, del divendres 18 de desembre de 2020, el debat sobre la Proposta de Resolució (PR) sobre l’amnistia presentada conjuntament per Junts, Esquerra i la CUP al ple que tancava la XII legislatura. N’hi ha per sucar-hi pa. Les frases a favor de l’amnistia dels diputats independentistes són antològiques, sobretot perquè contrasten amb els posicionaments actuals. També és veritat que a l’hemicicle ja es percebia que estàvem a les portes d’unes noves eleccions, que es van celebrar el 14 de febrer de 2021. Alguns diputats i diputades aprofitaven les seves intervencions per acomiadar-se. Cap dels tres diputats que van intervenir per defensar la PR en nom de Junts, Esquerra i la CUP tenia intenció de repetir escó. Així i tot, van defensar la posició del seu partit amb vehemència.
Natàlia Sánchez, de la CUP, va sintetitzar el pensament del seu grup amb una afirmació rotunda: “L’amnistia porta en el cor el dret a l’autodeterminació […] per l’amnistia sempre estarem al costat de les 2.800 persones represaliades”. Ferran Civit, d’Esquerra, reclamava l’empatia com a fórmula d'aproximació a l’altre, a l’adversari, però es mostrava escèptic amb PSOE i Podem respecte de la seva predisposició envers l’amnistia, que equiparava al refús frontal del PP, perquè amb l’esquerra espanyola al govern seguia la repressió: “Tots sabem que l’Estat espanyol no farà efectiva cap amnistia. I si la fes, l’endemà no hauria acabat la repressió, perquè nosaltres no estem disposats a renunciar a cap dret. Les amnisties són efectives quan hi ha un canvi polític, un canvi polític que deixa enrere la resposta repressiva. Però aquí no es percep cap canvi polític”. Esquerra ha trigat tres anys a recuperar aquest esperit de reivindicació.
Segons la crònica que en va fer Quim Bertomeu, el discurs més cru va ser el del vicepresident primer del Parlament, Josep Costa, llavors diputat de Junts: “Som perfectament conscients que no ens donaran l'amnistia”. Tanmateix, seguia Bertomeu, per a Junts el fet de reclamar-la era una estació més del camí per constatar que només amb “l'alliberament nacional” de Catalunya es podrà ajudar els represaliats. En comptes de renunciar al projecte polític, reclamar l’amnistia, entesa com a punt de partida i no pas com a punt final, responia a la lògica de “confrontació intel·ligent” defensada per Junts. Em fa l’efecte que Junts no s’ha mogut ni un pam d’on era, encara que els promotors del quart espai diguin el contrari per fer-se lloc.
Tots els que ara s’oposen aferrissadament a negociar l’amnistia, estaria bé que repassessin aquestes intervencions. Sobretot per explicar a tothom per què el que era bo el 2020, quan reclamar l’amnistia era un brindis al sol, pura retòrica política, el 2023 no ho és. El 2020 tots els grups dubtaven que l’amnistia pogués ser assumida per cap partit espanyol. Cap ni un, tant és així que els comuns només van votar a favor del primer punt de la resolució, que era un cant a la llibertat d’expressió. En canvi, es van abstenir en tots els altres, que eren els que reclamaven que les Corts espanyoles aprovessin una llei d’amnistia que, “sense renúncia a l'exercici dels drets vulnerats, inclòs el dret d'autodeterminació, comporti l'extinció de qualsevol mena de responsabilitat penal i administrativa, inclosa la del Tribunal de Comptes, per tots els actes d'intencionalitat política vinculats a la lluita democràtica per l'autodeterminació de Catalunya”, duts a terme des de l'1 de gener de 2013 i fins al moment de l'entrada en vigor de la Llei d’Amnistia.
El president Carles Puigdemont ha aprofitat el moment propici que li han ofert els resultats electorals per posar com a condició per avançar en la investidura de Pedro Sánchez l’amnistia. I ho ha fet amb els mateixos termes proposats a la PR del 2020. “Estarem vigilants per evitar qualsevol temptació de convertir una proposta d’amnistia en una llei de punt final”, advertia Costa, en nom de Junts. Puigdemont no ha fet cap pas endarrere i és per aquesta raó que reclama un mediador —o un facilitador o el nom que acabi tenint aquesta figura— que garanteixi l’efectivitat de tot el que s’acordi. A Junts no estan disposats a assumir cap renúncia programàtica, i —si convé— tirar pel dret, ja que consideren que l’amnistia és un pas més per continuar amb l’aposta independentista.
Diria que hi ha un 50% de possibilitats que Sánchez sigui investit i un altre 50% que no
Anar a una sessió del Senat a pronunciar un discurs que exalta els ànims de qui l'ha convocada, en aquest cas el PP, valent-se de la majoria absoluta a la cambra alta, no contribueix en res a la negociació. És propaganda partidista, tan tosca com al viatge d’Oriol Junqueras a Irlanda del Nord per reunir-se amb Gerry Adams després que Puigdemont comparés la seva proposta de “compromís històric” amb els acords de Divendres Sant entre el govern britànic i l'irlandès. Esquerra va a remolc de Junts perquè durant els tres anys en què ha tingut l’oportunitat de collar el PSOE i Podem no ho ha fet. Després de les eleccions del 2021, Esquerra va fer una aposta pragmàtica que, a més, ha estat ineficaç. La causa independentista no es mereix un partidisme tan exagerat. La rivalitat entre independentistes, que ja va fer descarrilar la DUI del 27-O, corre el risc de reproduir-se perquè Esquerra —i especialment Junqueras— no pot pair el protagonisme de Carles Puigdemont i, de retruc, de Junts. Quan falta un més per a la investidura, i després d’haver estat socis de Pedro Sánchez durant quatre anys i de governar a Catalunya tot aquest temps pràcticament en solitari, Esquerra va perduda. Tant és així, que tot just fa una setmana el conseller Roger Torrent va demanar als seus alts càrrecs que elaboressin una llista de qüestions autonòmiques “per introduir en la negociació amb el PSOE”. Fan tard també en l’aspecte pragmàtic, tot i que aquesta investidura és la més política que hi ha hagut mai des del 1978 i les qüestions del dia a dia són secundàries.
La negociació de Carles Puigdemont amb el PSOE està encara verda. Si hagués d’apostar com va, diria que hi ha un 50% de possibilitats que Sánchez sigui investit i un altre 50% que no i, per tant, que calgui repetir les eleccions. Com és normal, cap de les dues parts vol cedir en el que creu que és substancial. Per a Puigdemont, el canvi narratiu, que va més enllà de “despenalitzar” l’independentisme, i que ha de comportar reconèixer-lo com un actor polític que té la legitimitat democràtica de perseguir la independència sense renunciar a res. Però perquè el gir del PSOE sigui creïble, caldria que els socialistes recuperessin l’esperit que tenien en un altre temps, quan eren capaços de reconèixer Catalunya com una nació que aspira a la sobirania. Si es vol claredat, cal començar per aquí.
El pacte d’investidura que proposa Junts no passa, com reclama el PSOE, per un pacte d’estabilitat per a tota la legislatura. Això només tindria sentit si estiguéssim parlant d’un pacte parlamentari dels d’abans, com el del Majestic. Des de Junts asseguren que l’estabilitat del govern PSOE-Sumar, un cop signat l’acord i restablerts els drets polítics dels perseguits i exiliats, estarà condicionada al compliment de l’agenda pactada. No és poca cosa. De moment, la negociació és a la sala d’espera d’una d’aquelles clíniques on entres i surts de la consulta del metge perquè cada especialista dictamini si tot està en ordre i no cal fer més proves. El corresponsal a Madrid del diari El Punt Avui, David Portabella, fa poc va escriure que “un jugador de pòquer que rep una escala de color no demana mai cartes noves”. Puigdemont replicaria l’excel·lent metàfora amb una altra, més del seu gust i més ajustada a la realitat actual: “el jugador de pòquer acostumat a fer trampes pretén alterar una bona mà de qui té l’escala de color i per aquest motiu cal evitar que les faci”.