L’autoritarisme fa venir salivera als socialistes. I no parlo d’una idea en abstracte de l’autoritarisme, ni d’una rèmora de la història d’Europa —tot i que podria—, ni faig una exageració per enganxar el lector al text amb un polsim de sensacionalisme. L’autoritarisme fa venir salivera als socialistes, i el seu nou objectiu, igual que fa cosa d’un any va ser el Zona Franca, avui són els pòdcasts. El PSC vol controlar què es diu als pòdcasts, i tot plegat seria ridiculitzable pel nivell de desesperació que aquest afany de control traspua si no fos per tot allò que l’afany amaga i cal prendre’s seriosament. La Catalunya de la reconciliació exigeix, inevitablement, un cert grau de censura que en garanteixi l’ordre, i els socialistes ho tenen tot —excepte els escrúpols— per anar-se fent de mica en mica el país a mida. 

Abans de la polèmica al voltant de l’acudit d’en Joel Díaz sobre el nom de la filla de la Sílvia Orriols, havien passat coses que ens haurien d’haver fet sospitar. La primera és que el PSC, pel que fa a la història recent del país, no hi entén, de cordons sanitaris. I no parlo de votacions al Parlament, no. Els socialistes no es van despentinar quan va caldre manifestar-se amb Vox contra l’independentisme, i no s’han despentinat aquesta vegada quan ha calgut fer pinça amb Aliança Catalana per agafar un mal acudit, malinterpretar-lo intencionadament i matussera, aprofitar-se de la campanya de falsa indignació i demanar de perseguir un còmic. La segona és que, per contrarestar aquesta normalització de l’extrema dreta —i per aconseguir que, a ulls del seu possible votant, sembli que hi ha una barrera ideològica entre uns i altres—, els socialistes s’han dedicat a omplir-se la boca de sermons grandiloqüents i falsament abrivats sobre la intolerància amb què s’han de tractar els discursos d’odi. Amb mirada al passat i al present, tot menava i mena cap on som. 

Avui, Aliança Catalana és la joguina preferida dels socialistes perquè els permet de trobar l’equilibri exacte i mantenir l’statu quo

Apuntar a qui et destorba i que algú altre dispari per tu és una sensació de poder llaminera, però traïdora. Al final, qui dispara és qui té la pistola. Les ganes que l’extrema dreta té a Joel Díaz hi són perquè, en un eix social desnacionalitzat, són les ganes naturals que es tenen els d’un extrem i els de l’altre. Joel Díaz es feia dir “el comunista” a la ràdio pública del país, i això el situa en un espai ideològic concret, enemistat de manera irreconciliable amb ultraliberals i reaccionaris —si és que encara no s’han assimilat els uns amb els altres del tot. I en un grau o un altre, enemistat amb tota la resta. En un país amb un únic eix ideològic, el social, qui us escriu tindria pocs punts en comú amb l’humorista en qüestió. Joel Díaz fa —o vol fer— riure molestant, i els socialistes en tenen prou amb això per prendre mesures i extirpar aquell qui faci trontollar el nou ordre. Un ordre que, per cert, entronca eix social i nacional i fa saltar sempre el primer a favor del segon, de manera que ja és igual si l’acudit és sobre Espanya —sobre el PSC— o no. Per això, de fet, també és igual si qui apunta és Aliança Catalana.

Amb el poder a la mà —igual que va passar amb en Manel Vidal—, tota pedra fa paret i qualsevol motiu és bo per escombrar Catalunya a la censura que ho lligui tot ben lligat. I la censura, al nostre país, en última instància i exercida pels socialistes, sempre acaba treballant a favor de l’Estat espanyol. Saber que la possibilitat de censura existeix i que qui pot exercir-la pràcticament en qualsevol àmbit són els socialistes crea l’ambient en què, de manera inconscient o conscient, treballes amb la perspectiva de no llepar. En un context nacional com el nostre, el silenci i l’aparença de neutralitat sempre afavoreixen la mateixa nació, i mai no és la nostra. Tot forma part de la voluntat de cisellar el nou sistema, i l’espanyolisme no perd mai l’objectiu, per molt que d’entrada sembli que causa i conseqüència no tenen fil conductor. I tot plegat passa amb la complicitat i participació necessàries dels partits independentistes perquè són els qui, amb els seus pactes històrics i les seves renúncies, han sembrat el camí al PSC i els qui han alimentat la frustració i l’empobriment de la cultura democràtica del país que ha dut la Sílvia Orriols al Parlament. 

Avui, Aliança Catalana és la joguina preferida dels socialistes perquè els permet de trobar l’equilibri exacte i mantenir l’statu quo. Els permet de seguir dient-se d’esquerres —per contraposició— i els permet seguir gesticulant contra els anomenats discursos d’odi com si, per contrarestar-los, ells mateixos estiguessin fent alguna cosa més que discursos. El partit d’extrema dreta redirigeix la diana que el moviment independentista va posar sobre Espanya cap a altres adversaris i permet als socialistes d’espanyolitzar Catalunya amb una eina autòctona i, per tant, més eficaç que l’extrema dreta espanyola. Els socialistes s’aprofiten de les campanyes que alimenten els seguidors de Sílvia Orriols perquè així no cal que exerceixin la censura en solitari; així el sac de motius sembla més ben farcit a l’hora de disparar contra algú quan la seva feina molesta. El moment polític —la contraonada espanyolista— demana censura, i a Aliança Catalana apunten amb ganes de sentir-se importants sense adonar-se —o sense voler adonar-se— que només falquen al poder qui ja té la pistola.