Diu l’Antonio Monegal, en el seu poc anunciat, però excepcionalment ben premiat, llibre Como el aire que respiramos: el sentido de la cultura, que mesurar els efectes de la producció cultural demana mirada llarga i paràmetres qualitatius. I ho compara amb la salut democràtica. Aquests dies, estem veient com la dreta espanyola torna a tenir temptacions antidemocràtiques. Personalment, soc molt crític amb les manifestacions violentes i les vagues generals, perquè tensen amb perill de ruptura les relacions polítiques. Prefereixo la paciència, la constància, l’estabilitat i l’ordre, que generen —si ens hi esforcem— oportunitats de canvi real. Estic molt d’acord amb l’Antonio Monegal pel que fa a la necessitat del llarg termini i els paràmetres qualitatius per avaluar la cultura. El problema de comparar-ho amb la salut democràtica és que la democràcia, en essència, és una regla quantitativa, encara que moltes vegades ens entestem a ignorar-ho.
No sé si la democràcia pateix de la mateixa indefinició que la cultura. Molts tractats ho han intentat esbrinar. Què entenem per democràcia? Per fer-ho seriosament caldria almenys un llibre tan rigorós i ben documentat com el seu, i n’hi ha i molts. Sigui dit de passada, el seu llibre es llegeix molt bé, fins i tot per un analfabet cultural de centredreta com jo. Però sí que podem parlar d’allò que va contra la salut democràtica. Tots sabem que els excessos d’alcohol, el tabac i el sobrepès són perjudicials per a la salut, especialment a partir d’una edat indefinida més enllà dels quaranta molts. Tot i que alguns fumen, beuen i mengen com si aquestes regles de comportament saludables no anessin amb ells. Amb la salut democràtica passa una mica el mateix. Sabem el que ens convé tenir present, encara que de vegades ens costi portar-ho a la pràctica.
Quan volem condicionar l'opinió pública intentant moviments, manifestacions, temptatives de control per la força de les institucions, atemptem contra la salut democràtica de qualsevol entitat o país
Per exemple, cal respectar els vots i les regles que ens hem donat. Les raons en democràcia acaben sent vots. No ho podem oblidar mai. El vot és sagrat. I necessàriament haurem de buscar maneres de posar ordre al vot, a aquesta quantificació. La primera de les qüestions a no oblidar mai és que guanyen, en funció de les regles definides, els qui tenen més vots directament o indirectament. Per tant, els vots manen, i condicionen. Mentre tornem a votar, és que tenim prou salut democràtica. Amb una mica de temps, podríem continuar buscant més fórmules sagrades de bona salut democràtica. Poso només alguns exemples: que els vots valguin tots el mateix o que els mandats dels electes siguin temporals. Regles democràticament perfectibles però acceptades. Per això, quan volem condicionar l'opinió pública intentant moviments, manifestacions, temptatives de control per la força de les institucions, atemptem contra la salut democràtica de qualsevol entitat o país. Se’n diu cop d’estat i acaba sempre malament, almenys des d’un punt de vista democràtic. Morts, empresonats i dolor. D’això una part de la dreta espanyola populista en sap molt, perquè ho ha practicat tot sovint. Quedem-nos, doncs, amb la idea que mentre votem de tant en tant amb regles definides i pactades, les urnes donaran la mesura de la nostra salut democràtica.
Però fem cas a l’Antonio Monegal i anem també pel camí qualitatiu. Ajudem-nos de la cultura clàssica i vinculem la salut democràtica qualitativament al bon govern. Per Plató i Aristòtil, el bon govern és el que actua pensant en el bé comú, de tothom. Per ser un bon demòcrata, s’ha de governar, doncs, posant al centre el bé de tots els ciutadans, els que t’han votat i els que no. Quedem-nos amb aquest sentit ampli del bon govern, que obliga, en el cas del govern democràtic de l’estat espanyol, a pactes difusos, complexos, a moltes bandes, amb escenaris imprevistos i de difícils equilibris. Algú amb criteri va dir que la democràcia és la menys dolenta de les opcions de govern. Però també la que millor preserva els valors de la diversitat humana a la qual irremissiblement ens veiem abocats en un món interrelacionat com mai. La mala salut democràtica d’Occident té l’espasa de Dàmocles de la bona salut tirànica de moltes altres potències mundials, que no tenen gaires miraments. Sabrem, doncs, qualitativament, que la democràcia té bona salut amb prou certesa, més pel que evita que pel que aconsegueix. I mentre la democràcia eviti la tirania, és que té prou bona salut.
Monegal explica que la cultura és com l’aire que respirem: és a tot arreu. En un sentit ampli i en formes molt diverses, convindrem que la política també és a tot arreu. Però no és el cas de la cultura democràtica: costa molt d’adquirir i molt poc de destruir. Crec que és bo recordar-ho, ara que sembla que alguns volen tornar a emborratxar-se i fumar-se la democràcia. Sense cultura, ens falta aire. Sense democràcia, ens falta política. I sense política, que Déu ens agafi confessats.