Catalunya té finalment govern de la Generalitat gràcies als acords entre el PSC i ERC, d’una banda, i el PSC i els Comuns, de l’altra. Entre ells han signat documents que sumen 38 pàgines, que recullen les condicions amb les quals han donat suport al candidat socialista Salvador Illa.

Els mitjans de comunicació han posat èmfasi a destacar els eixos considerats prioritaris o centrals dels acords, que són el model de finançament i la hisenda catalana, en el cas d'ERC, i l’habitatge, en el cas dels Comuns. Aquestes facetes dels pactes han estat àmpliament valorades per part d’experts en les matèries i, personalment, no hi puc afegir res; només desitjar èxits, i sort, que caldrà com a aliada.

Però hi ha més compromisos que condicionen el lliurament del poder de la Generalitat al PSC, que se li havia resistit des del tripartit (2003 a 2010). Compromisos o declaracions genèriques d’intencions. Vet aquí el què s’ha acordat en tres temes que he tractat en articles anteriors en aquest mateix diari, sobre els quals la Generalitat pot actuar de manera decisiva, i que considero transcendents en la conformació del model econòmic i social del país.

El primer és el turisme de masses. Els Comuns han posat condicions que fins i tot bona part de l’empresariat del sector actualment subscriuria: un pacte per a un nou model turístic, millors salaris, respecte a la natura, fiscalitat que retorni al territori, que es pensi en els veïns i que no impacti en el dret a l’habitatge, menys creuers i creueristes. Ho corona amb l’exigència (abans de sis mesos) d’un estudi sobre la capacitat de càrrega turística del país, en un país totalment saturat. On cal signar?

Veurem què farà Illa amb el turisme de masses. Diria que el Hard Rock tirarà endavant, això sí, traient-ne profit les arques de la Generalitat. I el Prat s’ampliarà

El segon, relacionat amb l’anterior, és el projecte Hard Rock. Tant ERC com els Comuns han posat com a condició que el Govern no faciliti el projecte de macrocasino, lligant el compromís amb recuperar la fiscalitat del joc (primer era del 55%, el 2014 va passar a un vestit a mida del 10% gràcies a CiU i PSC, i ara ha de tornar al 55%). Ja veurem. Que eximeixi el projecte d’una baixa tributació no vol dir que el projecte no es faci. Illa n’ha estat sempre un inexplicable i aferrissat defensor, segurament que a remolc dels interessos locals. Ja veurem, però a l’horitzó s’hi entrelluca un complex lúdic mastodòntic a tocar del complex petroquímic, per cert, una combinació única que faria repensar-s'ho a qualsevol.

El tercer, relacionat amb els anteriors, és l’ampliació de l’aeroport del Prat. Els Comuns no han demanat res de manera explícita, o sigui que s’entén que beneiran el que decideixi la Generalitat d’Illa, que n’és un ferm defensor, en sintonia amb els interessos de l’empresa Aena, encapçalada pel socialista i company Maurici Lucena. Pel que fa a ERC, aquest partit se centra en la participació del Govern de la Generalitat en la governança de la infraestructura, que està bé, però que és un brindis al sol, perquè ni l’Estat ni Aena estan per aquesta música. També exigeix uns genèrics respectes per la biodiversitat, veïns i veïnes, etcètera. Això sí, per a ERC l’aeroport ha de guanyar noves connexions internacionals de llarg radi. Tot plegat té la pinta que s’ha estès una plàcida pista d’aterratge per als interessos socialistes i d’Aena, i una font d’alimentació del turisme de masses provinent de països més llunyans.

Veurem què farà Illa amb un sector de dimensions colossals, com és el turisme de masses. Diria que el Hard Rock tirarà endavant, això sí, traient-ne profit les arques de la Generalitat. I el Prat s’ampliarà. A part dels àmbits indicats, els acords amb ERC i els Comuns tracten altres temes de contingut econòmic crítics per al país, alguns dels quals provenen de la inacció dels darrers governs i d’altres, del bloqueig del govern central: energia, aigua, el camp, transport de mercaderies, Rodalies, etc.

Veurem si Illa és un home d’acció i aprofita el fet de tenir fil directe amb el poder, que és a Madrid. De moment, qui el 2017 es va banyar al passeig el Gràcia en una mar de banderes espanyoles, qui parla de “Lérida” a Lleida, qui fa quatre dies que va afirmar que “Catalunya ha vingut per ajudar a millorar Espanya”, aquest unionista de pedra picada, és el nostre president, gràcies a compromisos que li han permès assolir la cobejada Generalitat. Res a dir, tot democràticament. Ara que té a les seves mans la parcel·la de poder que li faltava al seu grup, esperem que tingui encert i sort. Veurem el seu grau de compromís amb el progrés del país. El nostre, és clar.