De tots els missatges sorgits des de les files republicanes, crítics amb els resultats electorals del seu partit, el més punyent ha estat el del mític exalcalde de les Borges Blanques. Diu Miquel Àngel Estradé, en una piulada demolidora: “Obtenir un regidor més a Santa Coloma de Gramenet a canvi de perdre'n dotzenes a Balaguer, la Ràpita, Barcelona, Solsona, Tàrrega, Montblanc o Lleida i un grapat d'alcaldies, és un resultat ben galdós. Però podem estar contents perquè nosaltres treballem per la Catalunya sencera”. I ha afegit, en un segon tuit: “A parer meu, l'independentisme no pot fer d'escolà de l'estratègia perdedora de l'esquerra espanyola, que mai, especialment el PSOE, no ha sabut ni volgut depurar l'ADN feixista que perviu en la societat espanyola. Si hi governa PP i Vox, serà només culpa del poble espanyol”.
Ras i curt, en línia amb el que han dit Alfred Bosch o Carod-Rovira, Esquerra ha patit els pitjors resultats electorals des de fa dotze anys, perquè s’ha equivocat d’estratègia, de relat i d’aliances. Bosch ho resumeix amb una frase també colpidora: "Avui poca gent veu ja Junqueras i ERC com víctimes principals d’una gran injustícia. Sobretot després dels indults, la percepció és que el joc polític ha substituït el moral. (...) Si les sigles independentistes de tota la vida no ho semblen, ja hem begut oli". És a dir, i més enllà d’altres contingències, com ara l’abstenció, sembla clar que l’estratègia liderada per Oriol Junqueras d’abandonar el mandat del Primer d’Octubre, anestesiar els mitjans públics, reforçar l’eix ideològic per damunt de l’eix nacional, desmobilitzar la ciutadania i refredar les aliances independentistes a favor dels partits d’esquerres —inclòs el trencament del Govern—, tota aquesta amalgama de renúncia independentista li ha passat una severa i dolorosa factura. Junqueras ha liderat la fal·làcia de la “Catalunya sencera” i l’“eixamplar la base”, i el que ha aconseguit és cedir Catalunya al PSC i eixamplar la base socialista. Com ja era previsible i molts vàrem avisar que passaria... Estratègia equivocada, estratègia desmobilitzadora, estratègia de fractura i, com demostren els vots, estratègia de derrota.
L’objectiu de l’independentisme no és el de salvar Espanya de les seves misèries, sinó d’anar-se’n d’Espanya
En aquest punt, amb les evidències de l’error monumental d’ERC —que ha pagat tot l’independentisme—, hi ha algunes reaccions que criden poderosament l’atenció i que no semblen una rectificació del camí. La primera, la nul·la autocrítica del mateix Junqueras, que s’ha passejat pels micròfons com si no hagués perdut 300.000 vots, amb una supèrbia política que sorprèn en algú tan severament corregit. Tot i continuar sent el líder del seu partit, cada vegada sembla més amortitzat i més caducat, com si el seu temps hagués acabat amb els indults, i visqués un temps polític prestat. Lluny d’adonar-se que és un líder cremat, aquests darrers dies ha demostrat una necessitat de sobreactuar mediàticament que fins i tot ha deixat en evidència el president Aragonès.
Però si no hi ha hagut cap autocrítica en el lideratge, tampoc hi ha cap rectificació seriosa en el relat, que repica en el mateix error central que ha conduït ERC: el de reforçar l’eix ideològic i, amb aquest, les aliances amb les esquerres espanyoles. Per exemple, novament Junqueras ha declarat que si calia “salvar” Pedro Sánchez, ho farien, fent-se seu el discurs sanchista del “que viene la derecha”. Com és possible que ERC no s’adoni que amb un Rufián repetint tot el dia el mantra socialista, la seva candidatura esdevé inútil: si cal salvar Espanya del PP, per què no votar directament el PSOE? Altrament, com es pot considerar aliat un partit que, mentre ha governat, ens ha espiat, ha mantingut la repressió, ha reforçat els mecanismes de control, ha avalat els disbarats del Tribunal de Comptes, i en cap moment ha reconegut ni un mil·ligram els drets catalans? Pel que fa a la causa catalana, el PSOE no només no ens salva de res, sinó que és l’aval “progressista” de la repressió integral que hem patit i amenacen de repetir si ho tornem a intentar.
L’objectiu de l’independentisme no és el de salvar Espanya de les seves misèries, sinó d’anar-se’n d’Espanya. I en el moment en què ERC confon l’objectiu, es converteix en la crossa catalana que avala un discurs fal·laç. No pot ser que al PSOE li surti novament gratis el suport d’un partit independentista, sense concedir res, sense modificar cap dogma de fe, sense acceptar ni tan sols l’existència d’un conflicte... I tot per l’espantall del “que viene la derecha”, com si el PSOE no ens hagués reprimit brutalment. Acceptar com a propi aquest discurs és la repetició de l’error que ja ha fet ERC aquests darrers anys, amb l’afegit que repetir un error demostrat com a tal no sembla gaire intel·ligent. I, a més, torna a ser un eixamplament de la base... dels socialistes.
ERC va cometre un gravíssim error canviant d’estratègia radicalment i abandonant l’independentisme. Ara ho ha pagat i seria el moment de rectificar, tal com em va dir Joan Tardà fa uns mesos: “Si ens hem equivocat electoralment, ja rectificarem”. Però ell mateix pertany a la vella guàrdia que ni rectifica, ni esmena res. En aquest punt, sembla evident que ERC necessita una reacció interior que recuperi el rumb històric, tal com ha demanat un militant rellevant com Joan Puig des de fa anys, i ara demanen molts altres. Però aquest nou gir, que esmenaria el gir anterior, sembla improbable amb Junqueras al capdavant, atrapat com està en la lògica de l’indult i en les penyores que va haver de pagar. Són aquestes penyores les que llastren el vell partit i l’allunyen de la seva identitat històrica. Segurament caldrà temps i caldran nous lideratges perquè tot això canviï