Avui, tot i que prefereixo la gatzara i la platxèria (busqueu ambdues paraules al diccionari si no les coneixeu; mai vagis a dormir sense haver après una paraula nova en català), toca posar-me seriosa, molt seriosa. Sobretot després que en Francesc Xavier Vila (conseller de Política Lingüística de la Generalitat), en plena crisi de la llengua catalana —per no dir que ja té un peu a l’altre barri: segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP), només un terç dels catalans tenen el català com a llengua habitual, un 32,6% per a ser exactes—, comencés a inventar-se verbs de la primera conjugació (desjudicialitzar, despartiditzar, despolititzar, desideologitzar) en comptes de dir «prou, s’ha acabat el bròquil» i declarar l’obligatorietat de parlar català a Catalunya per evitar que el castellà li foti una última empenta i l’enviï a can Pistraus.
Jo no sé si tinc una intel·ligència superior a la de la mitjana (ho dubto, però tot és possible), però veig amb molta claredat que, en general, hem de deixar de xerrar tant i actuar més (i m’hi incloc). Crec sincerament que el conseller ho va fer amb bona fe, això d’inventar-se verbs en comptes de parlar clar i català (segurament es pensava que així contribuïa a ampliar el vocabulari de la llengua catalana i que la feia més comprensible i precisa), però, malauradament, aquell no era el moment d’inventar-se paraules (ja ho farem més endavant quan el català estigui en temps de vaques grasses), el que calia —i amb urgència— era que se centrés a salvar el català, perquè almenys algú continuï parlant-lo. De què ens servirà, si no, que n’augmentem el nombre de paraules, oi? Ningú les farà servir. Per més paraules que ens inventem, si no hi ha parlants, la llengua morirà igualment. Tot això que dic sembla molt lògic, i el més graciós de tot plegat és que n’és, de lògic. I ara no cal que agafeu el rave per les fulles (si no sabeu què vol dir aquesta expressió, també la podeu buscar; fa gràcia), que us conec. No entenc per què, quan a un polític se li fa una pregunta, ho respon tot menys el que se li ha preguntat. O soc només jo que tinc aquesta desagradable sensació?
Tots sabem que l’única manera de salvar el català és que sigui l’única llengua oficial de Catalunya
Mira que és fàcil salvar el català, i, tot i així, no hi ha ningú que agafi el bou per les banyes. Tots sabem que l’única manera de salvar el català és que sigui l’única llengua oficial de Catalunya, i que, per tant, tothom que visqui a Catalunya tingui l’obligació de parlar-lo. Ras i curt. La resta de discursos que fan els polítics són excuses per no fer el que cal fer realment (i ens deixen molt clares les seves intencions ocultes). I, lògicament, l’única manera de poder declarar el català única llengua oficial de Catalunya és declarar abans la independència (o que Espanya de cop i volta es torni generosa i una amant de les llengües i ens ho permeti —ho dubto, sincerament—).
Ara sortirà el típic que dirà que a l’època d’en Pujol es parlava molt més el català i tampoc érem independents. Té tota la raó del món, allavòrens es parlava molt més, però també és cert que eren temps i contextos molt diferents. Quan en Jordi Pujol governava, a la meva escola (a Banyoles) podia comptar els nouvinguts que hi havia amb els dits de la mà, i, òbviament, aprenien el català perquè tot el seu entorn era catalanoparlant (trobareu pocs llocs a Catalunya on els nouvinguts d’origen africà parlin un català tan genuí). Actualment, la meitat dels alumnes de totes les classes (i em quedo curta) són nouvinguts. Diria que és més fàcil integrar quatre persones en una escola que la meitat dels alumnes de totes les classes. I més quan la llei dona la raó als pares o als alumnes que van a parlar amb el mestre perquè faci les classes en castellà perquè això és Espanya. No sé si m’explico? A l’època d’en Pujol l’independentisme era molt minoritari, i Espanya feia els ulls grossos pel que fa al català. Ara, l’independentisme ha crescut i saben que el taló d’Aquil·les de l’independentisme és el català; per això Espanya ha deixat de fer els ulls grossos i està fent tot el possible per eliminar-lo.
No sobreviurà cap llengua que no tingui un Estat que la protegeixi i que la faci obligatòria. Si no us ho creieu, observeu i en parlem d’aquí a uns anys. M’acabareu donant la raó. Han començat uniformitzant el pensament (o penses com nosaltres o ets una feixista) i acabaran simplificant les famílies lingüístiques a tres o quatre llengües (en comptes d’una, perquè no hi hagi una baralla d’egos entre les diferents potències mundials). Dit això, prou de promeses i de demagògia i més actuar, o acabarem pensant que us importa un rave que destrossin la nostra identitat. Com molt bé va dir la setmana passada l’actor banyolí Roger Coma mentre conversava amb Ricard Ustrell a El matí de Catalunya Ràdio: «M’agradaria estar a Corea per parlar més català que aquí […], em sentiria més català que aquí […], és bastant conflictuat ser català a Catalunya […], allà podria ser [català] sense vergonya, sense colonitzadors».