Qui viatgi aquests dies a Londres té l’ocasió de gaudir d’una visita guiada per l’estació de metro d’Aldwych. Clausurada fa temps, es conserva tal com eren les estacions fa 50 o 100 anys. No té cap característica arquitectònica o artística que la faci singular. No obstant això, acumula història, molta història. El metro és part de la vida quotidiana dels londinencs des del 1863 i les seves estacions han estat testimoni dels moments feliços i de les hores d’angoixa d’aquella ciutat. Tant és així que l’estació d’Aldwych va servir de refugi a moltes persones durant els atacs del blitz hitlerià. Aquest tipus de fets es rememoren a través de les explicacions dels guies, enmig de rètols i anuncis publicitaris que inevitablement evoquen altres temps.
Abans que l’onada feixista descarregués la seva fúria sobre Londres, ho havia fet sobre Barcelona, i aquí també la gent es refugiava al Metro, a les estacions del Gran Metro, les del Transversal, del Tren de Sarrià... i del funicular de Montjuïc. Aquestes estacions segueixen encara avui en servei, si bé només en queda ben poca cosa del que havien estat en el temps de la seva inauguració, o en els anys de la guerra 1936-39. Ha quedat, però, una estació tancada i preservada gairebé en el seu estat original, com Aldwych: l’estació inferior de l’antic funicular del Castell de Montjuic, coneguda amb el nom de Miramar. Aquesta línia es va tancar el 1981 i es va desmantellar sencera, però se n’havia mantingut la terminal inferior, que es mantenia discretament guardada, a l’espera que TMB resolgués què fer amb aquest espai, amb tota probabilitat, una activitat cultural.
Sembla, però, que TMB s’ho ha repensat i ara la idea és enderrocar aquesta estació. El pretext és instal·lar-hi un espai per a permetre l’alletament de les empleades del metro i altres serveis. No és, per descomptat, la meva intenció qüestionar els drets de les treballadores del metropolità –tot i que se’m fa estrany que se les enviï a Montjuïc a alletar les seves criatures– però sí posar de manifest la manca de sensibilitat de TMB, i més genèricament de la ciutat de Barcelona, envers el seu material històric. Qui perd els orígens, perd la identitat, que deia el poeta. I això inclou la història del transport, que no és només la dèria de quatre friquis sinó una part inseparable de l’esdevenir històric de la ciutat.
Tornem a l’estació de Miramar. Les històries a l’ús ens diuen que el Funicular de Montjuïc es va construir per acostar la ciutadania a l’Exposició del 1929, cosa que és certa però incompleta. En realitat, l’objectiu final del funicular de Montjuïc era fer realitat la idea noucentista de recuperar Montjuïc com acròpoli de Barcelona i alliberar-lo dels militars que ocupaven el castell, llavors fortalesa d’infausta memòria. Justament per això, els seus promotors –una colla de lletra-ferits– van concebre una línia de funicular que permetés arribar directament des de la Rambla fins a les immediacions del Castell.
Aquell funicular havia de ser, a més, un transport de masses. Per això els cotxes es van inspirar en els metropolitans, els motors eren els més ràpids d’Europa en el seu gènere i s’hi va instal·lar el primer tapis roulant i les primeres escales mecàniques del metro de Barcelona, per alleugerir els transbordaments, doncs es va projectar en tres trams. Perquè els viatgers hi trobessin alguna cosa a la muntanya, van promoure la construcció del primer parc d’atraccions de Montjuïc, el “Maricel Park”.
Tot just després, amb l’adveniment de la República i el retorn del Castell de Montjuïc a Barcelona, semblava que aquest propòsit s’havia de fer realitat. Desgraciadament, les coses es van capgirar i, amb l’esclat de la guerra, el castell va tornar a ser presó militar, el “Maricel” va quedar destruït, i les estacions ocupades com a refugi. A Miramar, concretament, s’aixoplugaven els nens de l’Escola del Bosc.
Acabada la guerra, el funicular de Montjuïc es convertiria en el metro dels barraquistes que vivien a la muntanya, alhora que els presos del castell –com el mateix Hilari Raguer, monjo de Montserrat i reconegut historiador– feien el viatge emmanillats i custodiats per la Guàrdia Civil per a ser interrogats a la comissaria del carrer Nou de la Rambla. Això es mantindria fins als anys 60, amb el retorn del Castell i la recuperació dels jardins i del nou parc d’atraccions de Montjuïc. L’última etapa, la del Montjuïc olímpic, suposaria la total renovació del funicular, que funciona actualment entre el Paral·lel i l’estació del Parc de Montjuïc, l’antiga Miramar.
Tota aquesta història quedarà esborrada el dia que s’enderroqui l’estació del funicular del Castell. Per això mateix cal evitar que això passi. Aquesta estació conserva encara intacta l’escala mecànica original –de caoba– i els elements arquitectònics amb què se la va embellir en origen. Cal recordar que havia estat projectada per un dels arquitectes emblema de l’Exposició del 1929, Ramon Reventós.
És, per tant, el lloc idoni per a ubicar un espai de memòria que permeti evocar el Montjuïc del segle XX, amb les llums de l’Exposició, les ombres del Castell, les barraques i els parcs d’atraccions, i en general, tota la història de la muntanya i de manera més general, de la ciutat. De passada, serviria també per a recuperar, almenys en part, la història del transport, gran oblidada en una ciutat tan orgullosa de la seva cultura i de la seva història. Només cal recordar el tancament sine die del Tramvia Blau a començaments d’aquest any, sense que encara s’hagi donat cap explicació sobre les intencions de TMB al respecte; o la trista història del Museu del Transport de Barcelona, que va començar el 1963 amb la recuperació dels primers tramvies històrics i encara és l'hora que trobi un espai a la ciutat.
Ferran Armengol Ferrer (@ferranarmengol) és professor associat de Dret internacional públic i relacions internacionals, Universitat de Barcelona