Catalans, catalanes, tenim un greu problema amb el sistema sanitari català: d’una banda, cada vegada és més difícil trobar metges, infermers i personal sanitari que parlin català i que, per tant, ens puguin atendre en la nostra llengua; i de l’altra, cada vegada rebem una atenció sanitària més descuidada. I les conseqüències d’aquesta situació (que van des de morir sentin una llengua que no ens és pròpia fins a rebre diagnòstics equivocats i, per tant, ser tractats inadequadament) recauen directament sobre els ciutadans, que han pagat sense dilació la quota de la Seguretat Social.

Per què us parlo de tot això? Doncs perquè ja fa temps que els metges, infermers i personal sanitari es queixen que treballen en males condicions, i crec que és necessari parlar-ne, puix que ens afecta a tots. Avui em centraré en els/les infermers/es i els/les llevadors/es (a partir d’aquí faré servir el masculí genèric, i a qui no li vagi bé, doncs, s’haurà d’aguantar), que, tot i ser dues figures imprescindibles dins l’àmbit sanitari, no se’ls valora com es mereixen. Com tots sabem, tot aquest terrabastall va esclatar el 22 de novembre de 2023, quan el senyor Manel Balcells (conseller de Salut) va anunciar un nou acord laboral amb els treballadors de l’ICS (Institut Català de la Salut), Metges de Catalunya i els grans sindicats (CCOO, UGT i el sindicat d’infermeria SATSE), a través del qual assegurava que aconseguiria millorar el sistema sanitari i l’atenció a la ciutadania. Vosaltres heu vist alguna millora? Jo tampoc.

L’únic que sap fer el Govern de la Generalitat per treure’s les puces de sobre és excusar-se dient que «això no depèn d’ells, sinó de l’Estat (espanyol)» i que «no hi ha diners»

De què es queixen els infermers i els llevadors? Principalment, es queixen que han d’atendre més persones de les que poden assumir (una ràtio inadequada); que no se’ls reconeix la categoria professional A1 (els tracten com a diplomats); que els fan contractes que semblen acudits (sous baixos i deu contractes en un any en comptes d’un sol contracte que es correspongui amb la seva categoria professional); que els posen més tasques de les que poden assumir i això provoca que tinguin menys temps per atendre els pacients; que no es valoren prou els seus coneixements, i, en el cas específic dels llevadors (majoritàriament dones, per no dir el 100 %), que els tracten com infermers, que no se’ls té en compte l’especialitat o la consideren inferior i que no els assignen una població perquè l’atenció pugui ser continuada.

Pel que fa als llevadors, en els anys vinents aniran disminuint tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. Segons l’Associació Catalana de Llevadores (ACL): «a la Unió Europea hi ha 69,8 llevadores per cada 100.000 dones i 25,9 llevadores per cada 1.000 naixements, mentre que a Catalunya la xifra davalla fins a 17 llevadores per cada 100.000 dones i 10,4 llevadores per cada 1.000 naixements». I a tot això s’hi suma el fet que entre el 2022 i el 2026 es jubilaran 711 llevadores a tot l’estat espanyol i que només se n’estan formant 377. Els números no surten...

Davant de tots aquests despropòsits, l’únic que sap fer el Govern de la Generalitat per treure’s les puces de sobre és excusar-se dient que «això no depèn d’ells, sinó de l’Estat (espanyol)» i que «no hi ha diners». Ni un nen de tres anys hauria fet millor això d’amagar el cap sota l’ala. Mentrestant, al món real, els ciutadans, després d’haver assaborit durant anys un sistema sanitari que era envejat a tot el món, no som ben atesos ni als centres d’atenció primària ni als hospitals ni a les residències. Això sí, cal dir que el conseller Manel Balcells ha presentat, conjuntament amb la consellera d'Igualtat i Feminismes, Tània Verge, un pla «pioner a Europa» per abordar la violència obstètrica i la vulneració dels drets sexuals i reproductius. I jo em pregunto: com pensa dur a terme aquest supermegapla si no tenim ni llevadors ni llevadores per atendre les dones?