Vivim en un país on posar un matís a una idea que tu mateix també defenses et pot comportar un linxament important. Només apte de resistir per uns quants valents. Per tant, ja em permetran que reiteri la meva opinió sobre Rubiales: nefasta. El seu comportament durant la final del mundial femení de futbol a la llotja d’autoritats, al terreny de joc, a les pantalles i finalment a l’assemblea de la RFEF és totalment lamentable, desafortunada i impròpia d’un directiu del segle XXI. Un comportament que ha generat un problema important a la Federació Espanyola de Futbol, als seus directius, a les seves federacions territorials i, un cop als mitjans, al Gobierno, que sobre el masclisme té agenda pròpia. Veurem què en surt.
No ens podem oblidar que aquesta crisi d’abast internacional es produeix arran d’un èxit de primer nivell: guanyar per primera vegada a la història un mundial de futbol femení. Veient el nivell dels directius, on és la clau de l’èxit? Doncs l’èxit de tot plegat rau en el Barça. Un club que fa una pila d'anys que està fent bé les coses en l’àmbit del futbol femení i les jugadores del qual han constituït la base de la selecció espanyola. Espanya només guanya quan és el Barça. Aquesta màxima és aplicable a l’esport masculí i femení. Només guanyen quan agafen als i a les del Barça. Això hauria de ser un mèrit i no un demèrit. Per què el comportament nefast de Rubiales ha d’afectar el Barça? Per una mentalitat esclava.
Hi ha una gran tendència en acceptar l’agenda espanyola com a pròpia. Cada vegada més. I això és greu. La denúncia a Rubialies és una causa per la igualtat: aquí i allà. Però s’ha portat més des d’una òptica espanyola que feminista. I això ha afectat el Barça. El club que està fent més bé les coses en futbol femení; el club que ha aportat més jugadores per assolir l’èxit. El club no té ningú —ni directiu ni futbolista— implicat en l’afer si se li demanen responsabilitats? Ser el referent europeu en futbol femení no és suficient? Has d’entrar en les polèmiques d’una federació i d’una selecció on la majoria dels teus socis, i potser de les teves jugadores, no voldrien jugar? Tard i malament? Valors compromesos? Segur?
Hi ha una gran tendència en acceptar l’agenda espanyola com a pròpia. Cada vegada més. I això és greu
A Catalunya hi ha un home que, sense ell voler-ho, exerceix un lideratge institucional molt important. Aquest fet és mèrit d’ell i demèrit de molts d’altres. Però som on som. Aquest home és el president del Barça, Joan Laporta i Estruch. És un home que va decidir presentar-se a presidir el club en un moment en què el Barça tenia un risc greu de desaparèixer per mala gestió econòmica. Cal no oblidar-ho: tot el patiment present és responsabilitat dels antics dirigents del club. Doncs bé, aquest home, que se n’està sortint, aquesta setmana ha pres dues decisions importants: denunciar Rubiales, entenent quin perfil li correspon al club, i avalar personalment un crèdit que permeti tenir una plantilla més competitiva.
La primera decisió, que el temps demostrarà que va ser correcta, ha generat moltes crítiques. Sobretot a les xarxes socials, en la setmana més calorosa de l’any —cal no oblidar-ho—. De la segona, de l’aval personal, injustament se n’ha parlat poc. Perquè si realment com he dit —en part per demèrit d’altes— exerceix un lideratge institucional de país, aquest és un gran exemple d’allò que cal: militar en el que estimes i defensar-ho a fons. Discretament. Perquè hi creu. No pel que diran. Pensa Catalunya confiar en algú d’una vegada per totes? Els nostres líders han de viure permanentment un escrutini sobre tot el que passa o sobre tot el que fan? Ens basem en el control o en la confiança a l’hora de construir el futur?
Decidim bé les lluites que ens calen. Escollim bé la samarreta que defensem.