No cal ser el fanal més lluminós del carrer per intuir que quan el govern de Salvador Illa proclama “Sant Jordi és de tothom”, està anunciant un Sant Jordi més espanyol que mai. Que aquest “tothom” implica descatalanitzar la celebració del sant patró perquè fins i tot aquells qui no en respecten la categoria de patró nacional puguin sortir a fer el maco el dia vint-i-tres sense haver de sentir-se massa catalans. Que aquest “tothom” neix de la idea que allò que tenen en comú aquells qui viuen a Catalunya no és la catalanitat i no ha de ser-ho, perquè, de fet, Sant Jordi ja és de tots. Concretament, de tots els catalans. La “despolitització” és política: buidar Sant Jordi, empetitir tant com es pugui la senyera arreu i dur-lo a Madrid és desprendre’l de la seva naturalesa, ignorar la tradició que hi ha al darrere i dissoldre qualsevol gest de reivindicació cultural nacional que se’n pugui desprendre. És una provincianització, perquè a l’imaginari del PSC, Catalunya ja és només això: una comunitat autònoma amb folklore. 

Aquest potineig cínic, aquesta cosmètica al voltant dels símbols i la cultura amb ànim de resignificar-los, sempre és sinònim d’espanyolitzar-los. Un president de la Generalitat a Madrid amb motiu de Sant Jordi —el dia vint-i-sis, però— és una imatge tan desacomplexadament colonial que no es presta a buscar-hi segones lectures. “Catalanitzar” Espanya sempre vol dir espanyolitzar Catalunya: en la necessitat de tenir-hi presència, o de remenar-hi les cireres, o d’exportar-hi allò amb què ens identifiquem, s’hi revela la manca de voluntat de trencar-hi el lligam —per descomptat—, però també la manca de voluntat de deixar-se de mirar la catalanitat com una cosa subalterna, com una identitat secundària que només és vàlida d’existir passada pel sedàs i el buidatge de l’espanyolitat i, per tant, que no és vàlida d’existir si no fa de crossa de la nació que la minoritza. En allò que una comunitat política pren com a element identificatiu, en la unicitat sobre què es replega, s’hi manifesta la voluntat de diferenciar-se col·lectivament de la resta. La feina del PSC i la feina de l’espanyolisme polític i cultural és la de bastir un relat d’equilibris en què aquesta diferència nostra mai sigui prou important i sempre serveixi per a retre obediència a la nació espanyola: que la catalanitat sigui tan insignificant que només pugui ser una variant d’espanyolitat. 

La voluntat dels socialistes de Catalunya és espanyolitzar Catalunya, diluir la cultura i les tradicions del país en l’espanyolitat per convertir el nacionalisme català en una anomalia de quatre llampats

“Volem que aquest Sant Jordi contribueixi poderosament al lligam entre Catalunya i Madrid”, deia Núria Marín. Quan l’espanyolisme parla de “lligams”, en realitat sempre parla de submissió. Quan parla en nom de la fraternitat, sempre parla d’estigmatització. Quan té la necessitat de parlar de “tothom” per presentar un patronatge sota el qual s'aixopluga una comunitat política, ho fa perquè en realitat entén el valor dels símbols i necessita desfermar el patró de la seva connotació identitària i del col·lectiu que s’hi emmiralla. Que el Govern de Salvador Illa sigui tan obvi en el seu espanyolisme, a priori, no és cap bona notícia: se senten prou forts i els qui en són partidaris són prou nombrosos per no haver ni de dissimular, ni d’autojustificar-se. La seva obvietat, però, fa de l’escenari polític i ideològic un espai molt més diàfan i honest: la voluntat dels socialistes de Catalunya és espanyolitzar Catalunya, diluir la cultura i les tradicions del país en l’espanyolitat per convertir el nacionalisme català —això és, la voluntat de ser i d’existir sense fer de crossa de ningú— i la catalanitat desacomplexada en una anomalia de quatre llampats, en una dèria dels indígenes. Qui hi col·labora ho fa perquè és conscient que col·labora amb això. A la Llucia Ramis, un petó des d’aquí.