Els congressos que celebren aquest cap de setmana el PSOE i Esquerra Republicana tenen com a objectiu principal garantir la supervivència política dels que han estat els seus dirigents, Pedro Sánchez i Oriol Junqueras. Aquest és un assumpte que pot generar molta espectacularitat mediàtica, però en el fons té poc a veure amb l’interès general i converteix aquesta mena de congressos en un assumpte gairebé privat entre persones que es disputen el control del negoci.

Per raons diverses, distintes i distants, tant Pedro Sánchez com Oriol Junqueras tenen la supervivència política amenaçada i per assegurar-se la seva continuïtat necessiten protegir-se contra els dissidents interns, que són els que solen fer caure els líders. Així que l’aspiració principal de Sánchez i Junqueras és situar-se en una posició de domini suficient per endegar una purga política d’infidels dins el partit i substituir-los per un corifeu d’addictes incondicionals i a ser possible laboralment dependents de la causa.

Pedro Sánchez és un exemple de supervivència política contra tot pronòstic. Va perdre les eleccions, però governa a base de fer el que va dir que no faria mai —el pacte amb els independentistes catalans i els abertzales bascos i la llei d’amnistia— i ha esdevingut un enemic de l’Estat, dels poders de l’Estat, que li han declarat la guerra per terra, mar i aire. Tanmateix, l’actual líder del PSOE i president del Govern compte amb el suport assegurat d’una majoria parlamentària que li podrà fer suar les votacions, però que en cap cas el farà caure. A cap dels aliats que van donar suport a la seva investidura els convé un govern alternatiu de PP i Vox.

Garantits els suports dels aliats parlamentaris, l’alternativa a Sánchez només pot sorgir del mateix PSOE, per això necessita un equip de addictes incondicionals

En aquestes circumstàncies, de l’únic lloc on podria sorgir una alternativa a Sánchez és del mateix PSOE. Observant alguns moviments interns i les conspiracions que atia la vella guàrdia, Sánchez necessita més que ningú un partit fidel i disciplinat, per poder fer front a la campanya “de acoso y derribo” de la dreta i sobretot del búnquer judicial. I perquè mai no es pot descartar, com ja va passar el 2016, que en un moment de crisi, alguns quadres socialistes es vegin seduïts per la dreta i els poders de l’Estat per facilitar un nou pacte PP-PSOE.

La batalla personal relega absolutament la definició del projecte polític, el que hauria de ser la pròpia raó de ser del Partit Socialista en aquest segle XXI, cosa que vagi més enllà de “frenar l’extrema dreta”. És un problema que afecta la socialdemocràcia europea —i com s’ha vist al Partit Demòcrata dels Estats Units— perquè han perdut la credibilitat com a representants dels treballadors, atès com s’han disparat les desigualtats, i han regalat la il·lusió pel canvi a l’extrema dreta, com si ja els hi estiguessin bé les coses com estan.

El que feia diferent ERC era la credibilitat independentista, que un cop dilapidada costarà recuperar i, en tot cas, va per llarg, molt més enllà en el temps i l’espai del seu 30è Congrés

Més complicat té Esquerra Republicana retrobar la seva raó de ser quan continua predicant l’independentisme, però donant suport a les polítiques socialistes de “normalització” que encertadament Salvador Cardús ha descrit com d’“anestèsia”. Esquerra Republicana va ser el primer partit que va apostar per la independència i això, en unes circumstàncies concretes, el va fer guanyar eleccions i poder, que ha perdut a continuació quan la gent s’ha adonat que els seus objectius eren uns altres i quan ha transcendit que en els moments clau de l’anomenat Procés, la direcció del partit, liderat per Junqueras, va jugar brut. I brut han continuat jugant les diverses faccions del partit en aquest sòrdid espectacle de lluita pel poder intern. És a dir, ERC ha perdut la credibilitat dels seus dirigents i la credibilitat del propi projecte. Els dirigents es poden canviar, però recuperar el projecte requereix una catarsi que no s’albira.

La repressió de l’Estat al moviment independentista ha provocat una gran indignació en la societat catalana, però la gran decepció ha estat la contínua baralla dels partits independentistes. No s’ha sentit per part dels candidats a dirigir ERC ni una sola autocrítica sobre això, ni tampoc una proposta per reconciliar el moviment. Ans al contrari, ERC ha fet i continua fent de l’enfrontament amb Junts per Catalunya la seva principal estratègia, com ho demostra cada setmana el lloctinent de Junqueras, Gabriel Rufián, al Congrés dels Diputats, situant el debat en una batalla d’esquerres contra dretes que relega sistemàticament la qüestió nacional.

Accentuant el seu perfil com a partit d’esquerres, ERC està condemnada a donar suport sempre al PSOE a Madrid, on no té alternativa. Però també a Catalunya es mantindrà subordinada al PSC si, com demostra quotidianament, la seva prioritat és que Junts per Catalunya, sense poder institucional, acabi deixatant-se progressivament. Tanmateix, ja s’ha vist en les darreres eleccions que en l’eix esquerra-dreta qui surt guanyant és el PSC i a més també els Comuns i la CUP disputen el pastís presumptament progressista. El que feia diferent ERC era el component independentista, que un cop dilapidat costarà recuperar i, en tot cas, va per llarg, molt més enllà en el temps i l’espai del seu 30è Congrés.