Com deia Winston Churchill, el temps és més important en política que en gramàtica i, efectivament, en un mes les perspectives de la política espanyola i catalana han canviat considerablement. Pedro Sánchez se les prometia molt felices quan, acabades les eleccions, se’n va anar de vacances al Marroc. Els seus col·laboradors més propers traslladaven la convicció del president que no hi havia pressa, que la societat espanyola rebutjava majoritàriament i prioritària un govern PP-Vox i que, per tant, en una repetició d’eleccions —que seria per culpa dels independentistes— guanyaria aquest cop amb diferència. Tanmateix, en poques setmanes hem passat del relax de l’estiueig a l’angoixa i les presses per l’amnistia, en bona part gràcies a la crisi de Vox.

La repetició d’eleccions era l’opció que consideraven guanyadora tant Sánchez com Puigdemont després de les eleccions, però la crisi de Vox ha alterat tots els càlculs

Després de les eleccions, el partit d’extrema dreta va entrar en crisi. Els més radicals, liderats pel falangista català Jorge Buxadé, van relegar els franquistes convencionals, Iván Espinosa de los Monteros, Juan Luis Steegmann, Javier Ortega Smith i d’altres, amb el vistiplau de Santiago Abascal. El 23-J, la teoria del vot útil havia fet perdre a Vox 19 diputats, però encara li'n queden 33 i, de cara a unes eleccions repetides, la síndrome Ciutadans amenaça el partit ultra. No cal dir que tots els vots que perdés el partit d’Abascal anirien al Partit Popular que augmentaria considerablement el nombre d’escons afavorit a més per la llei D'Hondt. Com que el transvasament de vots seria en el bloc de la dreta, alguns analistes assenyalen que encara que Feijóo augmentés els seus escons tampoc sumaria majoria amb els que li quedin a Vox, però això depèn molt de la distribució provincial i del grau de mobilització que mantindrien les esquerres, i tot va de 4 diputats. Així que de sobte Pedro Sánchez s'adona del risc que corre, aparca la repetició d’eleccions i fixa com a prioritat aconseguir el pacte d’investidura amb Junts per Catalunya. I la condició sine qua non pel pacte és l’amnistia. No perquè ho digui Puigdemont, sinó perquè és una obvietat.

Necessàriament, el primer acord, el punt de partida que hi pot haver entre un perseguidor (Sánchez) i un perseguit (Puigdemont) només pot ser cancel·lar la persecució

Observant la situació objectivament, fins ara Pedro Sánchez era el perseguidor oficial de Carles Puigdemont, i el president exiliat, el perseguit principal de l’Estat. I mai un perseguit pot ajudar al seu perseguidor ni que sigui per esperit de supervivència. Necessàriament, el primer acord que hi pot haver entre un perseguidor i un perseguit és cancel·lar la persecució. Al capdavall, tampoc un president pot governar sotmès a les decisions que prengui el perseguit des de Waterloo, així que per arribar a qualsevol acord primer cal desfer l’equació. Assumida aquesta obvietat, Pedro Sánchez s’ha posat a treballar i ha posat a treballar juristes i mitjans afins perquè preparin el terreny normalitzant l’amnistia, que abans era tabú, i ara quelcom possible, desitjable i convenient a l’interès general.

A diferència de com es van negociar els indults, Puigdemont té assumida la responsabilitat amb tots els represaliats, processats o pendents de judici als quals se’ls ha obert un bri d’esperança

Per les mateixes raons que Pedro Sánchez, a Junts per Catalunya també ha canviat la perspectiva aquest mes de vacances. La primera idea dominant era que, mantenint tota la fermesa reivindicativa, el més probable seria una repetició d’eleccions que posaria en evidència la capacitat de l’independentisme de desestabilitzar l’Estat. A més, el sector més intransigent sostenien (i encara sostenen) que, en les noves eleccions, Junts aglutinaria tot l’independentisme militant, obtindria millors resultats, desbancaria ERC i se situaria en condicions de guanyar les eleccions catalanes. Tanmateix, la crisi de Vox i la possibilitat d’un triomf de les dretes espanyoles en les eleccions repetides també ha fet reflexionar Puigdemont i el seu entorn. Ara es té la força decisiva i després no és gens segur que es tingui ni que es pugui utilitzar. El pacte PP-PSOE sempre està sobre la taula. I, a diferència de com es van negociar els indults, Puigdemont té assumida la responsabilitat amb tots els represaliats processats o pendents de judici als quals se’ls ha obert un bri d’esperança.

Sánchez té a favor de l’amnistia la majoria parlamentària i en contra els seus enemics interns coordinats amb els poders fàctics de l’Estat disposats a boicotejar la investidura

Políticament, o més ben dit, parlamentàriament, Pedro Sánchez no ha de tenir problemes per aconseguir els suports necessaris per a una llei d’amnistia. Tots els aliats estan a favor. Si de cas, el problema vindrà dels vincles del PSOE amb els poders fàctics de l’Estat, els lletrats institucionals i advocats de l’Estat majoritàriament conservadors que no posaran les coses gaire fàcils al candidat socialista, que d’enemics interns en té de sobres. Operacions de boicot a la denominada majoria Frankenstein, ara rebatejada com a majoria progressista, ja s’han posat en marxa, així que tot dependrà del coratge i l’audàcia dels interlocutors. Si en un mes de vacances la situació ha canviat, a la tardor s’anuncien tempestes de conseqüències imprevisibles. En qualsevol cas, la situació resulta tan insòlita que Sánchez i Puigdemont tenen ara els mateixos (i poderosos) enemics.