Com el seu nom indica, la principal obligació d’un govern és governar. Si, per les raons que siguin, no pot governar, el que correspon no és lamentar-se, palanquejar-se i descarregar les culpes en els altres, com ha fet el govern de Pedro Sánchez aquesta setmana, quan ha fracassat amb el decret òmnibus, sinó cedir el pas a qui estigui en condicions de dirigir el país.

Governar comporta molts avantatges als titulars del poder executiu. Per exemple, amb diners que no són seus el govern pot fer-se el generós i apujar les pensions per fer contents els jubilats. Ara bé, si no les apuja, els jubilats no estaran tan satisfets amb aquest govern i quan hi hagi eleccions també actuaran en conseqüència. I que no els vinguin amb punyetes que l’encarregat d’apujar les pensions és el govern, no l’oposició.

Per la seva banda, la funció principal d’un grup parlamentari és defensar els interessos de la gent que representa. Si demostra que la seva intervenció els resulta útil, els ciutadans se sentiran satisfets i quan arribin noves eleccions actuaran en conseqüència. I viceversa.

La batalleta del decret òmnibus i les pensions no passa de ser un espectacle de politiqueria que no té res a veure amb els interessos dels governats, sinó  en l’àmbit particular de les estratègies partidistes d’uns i altres, alienes a les qüestions de fons

D’acord amb aquestes premisses ni el govern de Pedro Sánchez està en condicions de continuar governant ni l’actuació de Junts per Catalunya en la votació del decret òmnibus ha demostrat una utilitat directa als seus representats sinó més aviat el contrari, sobretot sabent, com es podia saber, que l’executiu i tot el seu aparell de propaganda imposaria el relat de presentar l’oposició com els dolents de la pel·lícula.

I tot plegat no passa de ser un espectacle de politiqueria que no té res a veure amb els interessos dels governats, sinó en l’àmbit particular de les estratègies partidistes d’uns i altres alienes a les qüestions de fons.

De totes maneres, no cal patir, de moment, per les pensions. El Govern de Pedro Sánchez ja pateix les seves pròpies febleses com per passar a la història com el govern més progressista que va abaixar les pensions als jubilats. Més tard o més aviat, l’executiu decretarà l’augment de les pensions en un 2,8% amb el suport de Junts i probablement de la resta de grups.

Ningú ha vist la important derrota parlamentària del Govern Sánchez com una victòria de Junts per Catalunya, que no ha aconseguit que el PSOE compleixi els seus compromisos i corre el risc de traslladar al seu electorat una imatge de no fer ni deixar fer

El decret òmnibus és una mena de calaix de sastre que inclou seixanta mesures en diversos àmbits que el govern utilitza per desplegar les seves polítiques, col·locant en forma de pastanaga la revalorització de les pensions i les bonificacions al transport públic, per obligar la resta de grups a donar el seu suport o quedar malament amb els pensionistes i els usuaris de Rodalies. Sánchez estava convençut que Junts per Catalunya no s’atreviria a tombar el decret i aquí és on ha comès un error de càlcul molt greu, perquè el resultat de l’espectacle ha estat posar en evidència la seva incapacitat de governar fins i tot en assumptes transcendentals.  I si no ho pot fer, la conseqüència lògica hauria de ser convocar eleccions perquè governi qui sí que ho pot fer. No sembla que aquest sigui el següent pas de Pedro Sánchez, que es veuria abocat a una derrota electoral (i personal) segura, així que intentarà per enèsima vegada, no sense penes i dificultats, recuperar cable i resistir, òbviament en pitjors condicions, perquè a cada bugada es perd un llençol.

I en aquesta nova fase de la legislatura caldrà veure com és capaç de gestionar-la Junts per Catalunya. Es miri com es miri, ningú ha vist la derrota del govern com una victòria de Junts, si no més aviat el contrari. No ha aconseguit que el PSOE compleixi els seus compromisos i corre el risc de traslladar al seu electorat, gràcies també a la propaganda oficialista, una imatge de no fer ni deixar fer, és a dir el contrari del que va fer de Convergència un partit/lobby tan potent sota l’eslògan fem i farem. CiU va tenir més bons resultats electorals a mesura que rendibilitzava cada una de les votacions al Congrés... Sempre a favor, gairebé mai en contra, fos amb el PSOE o amb el PP.

Òbviament, la situació política no és la mateixa i Junts per Catalunya, malgrat els consells que li va donar Jordi Pujol aquest Nadal a la Garriga, no és com Convergència i no és clar que ho vulgui ser. Ara mateix el que s’anomena gen convergent només el reivindica públicament l’exconseller Germà Gordó, al capdavant d’un partit minoritari de nom inequívoc, Convergents, que no es cansa d’expressar la sana enveja que li provoquen els èxits del PNB que, per cert, més aviat que tard, recuperarà el seu palauet a París.

El malviure de Sánchez i Puigdemont s’ha convertit en el modus vivendi que els assegura la seva existència política, perquè ara com ara la legislatura espanyola només depèn d’ells dos. Els altres no compten.

Les vehements intervencions de la portaveu Míriam Nogueras al Congrés responen a una lògica estrictament independentista, i en aquest sentit el coherent, com ha escrit l’ex CUP Antonio Baños, seria utilitzar la seva força parlamentària per desestabilitzar sistemàticament la política espanyola fins que l’Estat s’hi avingui a negociar la sobirania. Tanmateix, aquesta seria una estratègia radical de fruits tan incerts i de suport electoral segurament minoritari que Junts no s’atreveix a practicar-la al 100%. Entre altres motius perquè JxCat pot infligir tantes derrotes com vulgui al partit de Pedro Sánchez, però mai el podrà fer caure si no és donant suport a una moció de censura impossible liderada per un Partit Popular que només pensa Catalunya amb criteris de persecució penal. Això situa Junts en un dilema que els instal·la en l’amenaça permanent, avisant cada dia que ve el llop, i malament quan el llop no arriba i malament quan, alguna vegada, com aquesta setmana, el llop ha de fer acte de presència perquè no els confonguin amb el pastoret mentider.

Certament, no és fàcil dissenyar una estratègia en política espanyola des de l’independentisme i des de l’exili. No cal dir que és un malviure, com és també un malviure el sistema de governança adoptat per Pedro Sánchez, un malviure el de Sánchez i Puigdemont que s’ha convertit en el modus vivendi que els assegura la seva existència política perquè, al cap i a la fi, ara com ara la legislatura espanyola són ells dos. Els altres no compten.