"La promesa donada va ser una necessitat del passat; la paraula trencada és una necessitat del present."
Nicolau Maquiavel

Benvinguts al circ de dues pistes! De dos? Benvinguts al circ de tres pistes! De tres? Benvinguts al circ d'un endimoniat nombre de pistes! Això millor.

No vinc a explicar-los res, perquè no podria. No sé què passarà, ja que els protagonistes tampoc no en tenen ni punyetera idea. Només sé que el resultat de les urnes a Catalunya, perquè es plasmi en un govern, necessita delicats equilibris o bastes martingales en un joc que no es materialitza en la sola pista de la Generalitat, sinó que es comparteix amb la pista nacional, la de les eleccions europees, la d'altres institucions catalanes i, fins i tot, la de la possibilitat d'uns nous comicis no només per al Parlament sinó també per al Congrés.

En realitat, qui ho sap? Fa temps que la política ja no és l'art del que és possible, sinó del que és rocambolesc. Fa temps que fer política no va d'implementar accions directes que afectin la vida dels ciutadans, sinó de jocs malabars i cortines de fum per vèncer en un gran Stratego, el sentit últim del qual és que uns o altres conservin o accedeixin al poder. Aquí importa més si l'eix és el nacionalista, l'ideològic, el dels grans partits, el de la coalició amb els socis, que el que veritablement se substanciï en termes genuïns d'acció de govern per a la ciutadania. Això amb aturades incloses en què no es fa res, com passa ara mateix al govern central. Després diuen que la gent s'absté. Observin com l'esquema de lluita acarnissada pel poder es reprodueix en les eleccions europees, en les quals, malgrat la profunditat conceptual i geopolítica del que ens hi juguem, assistirem a una campanya merament espanyola i nècia que els interessa als polítics, però dubto que surti rendible als ciutadans.

Anem, ara ja, al circ de diverses pistes. La del govern de Catalunya està en mans d'ERC, que haurà d'elegir entre sotmetre's a Illa —dins o fora d'aquest tripartit—, acoblar-se de nou amb Junts en l'eix independentista però a la segona fila o bé provocar unes noves eleccions catalanes. No és fàcil predir la seva elecció, perquè cap no és bona, encara que potser la sortida d'Aragonès i aquesta frase de Junqueras que alerta contra "els qui pensin que Catalunya es podrà governar des de Madrid i a mercè de la voluntat d'un president espanyol" pot donar-nos algun indici. En tot cas, podria pensar-se que per als republicans repetir eleccions seria abocar-se un altre cop a un pou que pot no tenir fons, cosa que no li passa a Puigdemont, la millor opció del qual, si no pot ser investit, és intentar-ho de nou a les urnes i, en cas que tot falli, rematar Sánchez d'una vegada. Tampoc no els anirien bé als de Junqueras unes generals immediates i això ho sap el PSOE, que els intenta pressionar brandant-les.

Fa temps que fer política no va d'implementar accions directes que afectin la vida dels ciutadans, sinó de jocs malabars i cortines de fum per vèncer en un gran Stratego, el sentit últim del qual és que uns o d'altres conservin o accedeixin al poder

Tot i això, està començant a agafar cos la idea que el líder dels socialistes, que no dona puntada sense fil, té previstes sortides alternatives. Una idea que dona la raó als que consideren que els cinc dies d'abril no van ser un rampell tan frívol, sinó tota una estratègia per cobrar impuls en les catalanes i amb aquest vent de cua, arribar a les europees carregat d'esperances que abans li eren adverses. Les europees són d'aquí a poques setmanes, no esperin que cap qüestió es materialitzi abans que se celebrin, ja que una circumscripció única constitueix la macroenquesta més gran que es pot dur a terme amb total fiabilitat. El nou baròmetre del CIS —elaborat sens dubte amb el mateix objectiu que tots els altres— dona als socialistes més de cinc punts per sobre del PP i deixa Sumar amb un 8% del vot, per sota de Vox.

Si aquesta "genialitat" de Sánchez que tant lloen els seus fidels és tal, què farien al seu lloc? Després d'haver matat Podemos, Sumar, ERC i gairebé els Comuns, no sentirien la poderosa temptació d'espolsar-se tant soci incòmode per intentar governar sense hipoteques, inclosa la de Junts? Si fos veritat el que diu el CIS, no considerarien més senzill anar a noves eleccions generals i aconseguir un nombre d'escons suficient perquè n'hi hagués prou amb el suport dels bascos i, puntualment i des de fora, amb el dels altres socis d'esquerra? Un govern bonic com el de la moció de censura, sense quotes, i un pla de govern sense les estrebades de mànigues de l'esquerra a la seva esquerra i sense les exigències dels indepes catalans.

A partir del 29 de maig, té a les mans convocar eleccions quan vulgui. Parlen les llengües i les plomes del mes d'octubre i, en aquest cas, podrien coincidir amb una segona volta de les catalanes. Al cap i a la fi, Sánchez ha arribat a la reflexió meditada que sí que li compensa governar-nos i ha dit que està disposat a brindar aquest servei durant set anys més. A la pràctica, ni tan sols en pot aguantar un més sense pressupostos, sense lleis o reformes que puguin ser aprovades i sumit en la inacció absoluta per dependre dels vots de Junts —que no hi ha cap dubte que farà la punyeta— i fins i tot dels d'ERC ara que s'han desenganyat o els de Podemos, que també li tenen ganes. Aquesta anàlisi que fèiem fa setmanes en aquest mateix espai i que ens portava a eleccions, s'ha transformat ara en una filtració interessada de la Moncloa per pressionar en la primera pista del circ, sobretot a ERC, que podria quedar-se sense força també a Madrid.

Els conservadors també pensen en eleccions aviat. Només així s'entén la marxa enrere del president en funcions del CGPJ, que va comunicar a la permanent la setmana passada que se n'anava a l'estiu si la renovació no s'arreglava i ara s'autoesmena i afirma que de dimitir res, que és de covards. Això pot respondre a les expectatives del PP d'aconseguir el govern abans de final d'any i, per tant, poder negociar el CGPJ en unes altres condicions.

A la tercera pista es produeixen les últimes evolucions de la llei d'amnistia. A partir de dijous, podria ser convalidada definitivament al Congrés. Tot depèn que Armengol convoqui votació. Quan? Els socialistes han filtrat que el proper dia 30, encara que no s'ha convocat encara el ple. Aquest és el primer pas. Fan l'efecte que no pensen fer el ximple amb aquesta qüestió, a la qual atribueixen el seu triomf, però no sé si tots els partits catalans ho tenen tan clar encara. Després de la votació, entraran a l'arena els jutges, ja veurem com i a favor de qui.

Tot són corrents subterranis, mentrestant. Alguns tan subterranis i tan poderosos que els sorprendrien. Qui digui que sap el que passarà, els menteix. Ni els mateixos protagonistes ho tenen clar. L'únic consell per guiar-se en aquest embolic és fixar-se més en el que fan que en el que diuen. Ara, per a tots ells, el llenguatge és una cosa purament performativa, creada per intentar aconseguir efectes directes en els oponents o possibles socis. Res no és el que sembla. En cada pista del circ es mouen artistes diferents, però, en algun moment, el gran espectacle quedarà unificat i davant de nosaltres encaixaran les peces.

Mai abans del 9 de juny, això segur; si Sánchez surt a matar, no avisarà abans.