Pedro Sánchez i Carles Puigdemont protagonitzen avui una batalla política que no pot ser més insòlita. Són aliats, però són també rivals; es necessiten mútuament, però l’èxit d’un és la derrota de l’altre i després del combat, sigui quin sigui el resultat, hauran de continuar parlant, perquè és molt el que està en joc. Mai unes eleccions al Parlament de Catalunya han tingut tanta transcendència més enllà del Principat com les que es disputen avui. Pedro Sánchez, el president del Govern d’Espanya, ha hagut d’implicar-se com si fos candidat precisament perquè el resultat marcarà una inflexió no només en la política sinó en el rumb de la democràcia espanyola.
Una reedició de la majoria independentista, liderada novament per Carles Puigdemont i en condicions de determinar la legislatura espanyola, és una equació mai prevista per ningú, de conseqüències imprevisibles. Constataria un cop més que el plet de Catalunya amb l’Estat segueix viu i que no es pot resoldre a base de repressió i persecució. És obvi que l’èxit o fracàs de Carles Puigdemont marcarà una inflexió en la relació Espanya-Catalunya que determinarà el futur a mitjà termini de Catalunya com a nació o com a comunitat autònoma.
Són aliats, però són també rivals; es necessiten mútuament, però l’èxit d’un és la derrota de l’altre i després del combat, sigui quin sigui el resultat, Sánchez i Puigdemont hauran de continuar parlant
Precisament, Pedro Sánchez ha irromput en la campanya de Salvador Illa perquè necessita abanderar la derrota democràtica de l’independentisme. És l'única manera amb què pot justificar a la resta d’Espanya tota l’estratègia seguida fins ara en la gestió del conflicte català i especialment l’amnistia. Si en comptes d’això, Carles Puigdemont, fins fa poc l’enemic públic número 1 de l’Estat, torna vencedor del seu exili, a Catalunya hi haurà una festa, però a Madrid es produirà un terratrèmol polític sense precedents i Sánchez afrontarà les immediates eleccions europees assenyalat per la caverna política i institucional com el gran còmplice de la traïció a l’Estat. No cal dir que els poders i la màquina del fang s’acarnissarien amb ell amb més virulència que fins ara.
Així que a partir d’avui s’obren tres escenaris possibles. Govern Puigdemont amb majoria independentista; govern Illa tripartit amb ERC i Comuns, o repetició d’eleccions i qualsevol dels tres escenaris suposarà una greu amenaça a la continuïtat de la legislatura espanyola i la permanència de Pedro Sánchez a la Moncloa.
La majoria independentista no està pas assegurada, però l’ascens progressiu de Junts que han registrat els sondejos en el darrer tram de la campanya permet albirar que tot és possible. La incògnita seria com gestionaria Pedro Sánchez el cataclisme madrileny, tot i que ni Junts ni ERC no tindrien motius per retirar el suport al Govern Sánchez, almenys fins a la negociació de pressupostos.
Una nova majoria independentista liderada per Puigdemont provocaria un terratrèmol a Madrid, però seria l’únic escenari en què Junts i ERC tindrien més incentius a mantenir el suport al Govern Sánchez
Les enquestes no auguren un bon resultat a Esquerra Republicana, però és l’únic partit imprescindible per articular qualsevol majoria de govern. El seu concurs serà necessari per fer president Puigdemont, però també per fer president Salvador Illa d’un govern tripartit amb els Comuns que és l’escenari més probable segons els sondejos. La incògnita en aquest cas seria què faria Junts per Catalunya al Congrés dels Diputats sense cap altre incentiu per mantenir l’estabilitat del Govern Sánchez que esperar l’aprovació de la llei d’amnistia. Resulta, però, que els terminis per aprovar-la els decidirà la presidenta del Congrés, la socialista mallorquina Francina Armengol, i si es dissolen les Corts, la llei decauria.
Esquerra Republicana haurà de decidir si participa activament en el reagrupament del moviment sobiranista al voltant del lideratge de Puigdemont o prefereix garantir la quota catalanista de les esquerres autonomistes. És una decisió difícil que no es prendrà abans de les eleccions europees i potser molt més enllà. Els republicans també tindrien la clau per forçar la repetició d’eleccions, però els riscos serien considerables, especialment per als partits sobiranistes.
Sense acord de govern, la repetició electoral seria a l’octubre, just quan el govern de Pedro Sánchez hauria d’enllestir el projecte de pressupostos generals de l’Estat per a l’any vinent, atès que políticament seria difícil sostenir una nova pròrroga. I si en alguna cosa estan d’acord Junts i ERC és que el suport als comptes de l’Estat ha de portar implícit un canvi estructural en el sistema de finançament que equipari Catalunya amb el País Basc i Navarra, quelcom difícil d’empassar per als barons socialistes.
La repetició electoral només la pot forçar Esquerra Republicana i suposaria un risc enorme per a les candidatures sobiranistes perquè Pedro Sánchez podria convocar eleccions espanyoles al mateix temps i fins i tot podria fer decaure la llei d’amnistia
Davant d’això a Madrid ja es dona per fet que Sánchez pensa convocar eleccions abans d’acabar l’any. Potser només es tracta d’una amenaça que es fa córrer per advertir els independentistes que si no fan bondat igual es queden sense amnistia si la legislatura no continua.
I per afegir emoció, entremaliat com és Sánchez, no trobaria millor data per convocar eleccions generals que fer-les coincidir amb les catalanes en un mateix dia del mes d’octubre. Sánchez lideraria la gran batalla democràtica perquè l’independentisme no tornés a tenir poder decisori ni a Madrid ni a Catalunya. En tals circumstàncies, a Catalunya els socialistes guanyarien, amb tota seguretat, per majoria absoluta.