Els darrers anys, els barcelonins hem assistit a una campanya de canvi dels noms dels carrers. En alguns casos han estat canvis justificats i en d’altres no. S’han prioritzat els noms dedicats a senyores, perquè la immensa majoria dels carrers i les places de la capital dedicats a una persona tenen el nom d’un senyor. Em sembla bé. Ara bé, també s’han dedicat carrers i placetes a activistes veïnals de tota mena, la majoria dels quals han tingut un impacte limitadíssim en la vida ciutadana, més enllà que no dubto que fossin, totes elles, magnífiques persones. També s’han eliminat noms de sants i santes, en una estratègia deliberada amb ressonàncies revolucionàries de la Guerra Civil Espanyola, quan fins i tot es van canviar els noms de molts municipis. Per exemple, Sant Cugat del Vallès va ser rebatejat com a Pins del Vallès, Santa Margarida de Montbui va passar a ser Aigüesbones de Montbui i Sant Vicenç de Torelló va esdevenir Lloriana de Ter. Si tots els esforços que es van dedicar a aquestes ocurrències s’haguessin destinat al front, potser la República encara hauria pogut guanyar la guerra.

El cas és que qui va engegar aquesta dinàmica ho va fer sempre aplicant un dels defectes que més detesto: ser fort amb els dèbils i ser dèbil amb els forts. Que fàcil que era canviar els noms dels carrers de Santa Magdalena, Santa Àgata i Santa Rosa, a la vila de Gràcia. Ningú no va sortir a defensar aquestes tres santes, que, per cert, també eren dones. En canvi, que difícil devia ser canviar els noms d’alguns carrers dedicats a militars espanyols, com el capità Félix Arenas, que a morir durant les guerres colonials espanyoles al Marroc i que mai va posar un peu ni a Barcelona ni a Catalunya. Prop del seu carrer n’hi ha un altre dedicat al militar navarrès Santiago González-Tablas, mort també al Marroc, que té una via dedicada a Pamplona (comprensible) i una altra a Barcelona (incomprensible). O el carrer dedicat al Gran Capità, nom amb el qual era conegut Gonzalo Fernández de Córdoba, militar imperialista andalús i gran fanfarró. Amb l’exèrcit és evident que Ada Colau i els Comuns no s’hi atrevien, perquè sabien perfectament el pa que s’hi dona. Sempre és més fàcil i més divertit anar contra l’Església i els creients que no pas contra els grans poders de l’Estat. Épater les bourgeois, sí, épater l’armée, no.

Sempre és més fàcil i més divertit anar contra l’Església i els creients que no pas contra els grans poders de l’Estat. Épater les bourgeois, sí, épater l’armée, no

Però el cas més greu de tots és el carrer Sancho de Ávila, vial conegudíssim perquè hi ha un tanatori per on gairebé tothom acaba passant, sigui quan són vius sigui quan són morts. Però, qui era Sancho de Ávila? Sancho de Ávila (de vegades, escrit Sancho Dávila) y Daza va ser un militar espanyol del segle XVI que va participar en les campanyes de Flandes. Allà va exhibir sense miraments el seu caràcter despietat, que va culminar en el cèlebre saqueig d’Anvers. Els fets són els següents: les tropes holandeses revoltades contra la corona espanyola van prendre la ciutat el 3 d’octubre del 1576, però la guarnició espanyola que comandava Sancho de Ávila va aconseguir resistir al castell de la ciutat. Durant un mes es va mantenir la situació, però a principis de novembre van arribar reforços espanyols a socórrer els assetjats i, entre uns i altres, van aconseguir recuperar la ciutat i expulsar-ne les tropes holandeses. Enrabiats com estaven, i cal afegir que els soldats espanyols feia mesos que no cobraven perquè la monarquia espanyola s’havia declarat en fallida, l’exèrcit espanyol va saquejar la ciutat que teòricament havia de protegir, amb el vistiplau de Sancho de Ávila, que s’ho mirava des del castell. El saqueig va durar tres dies interminables i les atrocitats van ser extremes. Es van violar dones i es van esclafar infants. Per anar més de pressa a l’hora de robar els anells, per exemple, es tallaven els dits directament. Es calcula que unes 10.000 persones van ser massacrades a Anvers i la ciutat va entrar en un declivi que va provocar que Amsterdam li prengués el paper de ciutat més rica i puixant de la regió. Aquella matança (coneguda pomposament per la historiografia castellana com la "Fúria Espanyola") va provocar una revolta generalitzada dels Països Baixos i la seva independència definitiva. Sancho de Ávila va tornar a Espanya com un heroi i va morir en la campanya militar contra Portugal, l’any 1583.

Es dona la circumstància que l’any 2014, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar als veïns i veïnes que el carrer canviaria de nom per un de més nostrat i més pacífic, el poeta Miquel Martí i Pol, mort l’any 2003. El consistori barceloní va començar el procés administratiu per canviar el nomenclàtor, però l’any següent Ada Colau va guanyar les eleccions, va ser elegida alcaldessa i la proposta es va desar al calaix de les iniciatives mortes. Per això avui Barcelona encara té un carrer dedicat a un assassí de masses i cap carrer dedicat a un dels millors poetes catalans. Aquesta és la nostra realitat, per a vergonya de Barcelona i indignació d’Anvers, on una placa al centre de la ciutat descriu els fets perquè tothom se’n recordi per sempre més. Continuarem parlant del nomenclàtor barceloní, perquè hi ha moltes altres perles vergonyoses que cal posar al descobert.