Una de les frases que més vegades dec haver repetit per telèfon al llarg de la meva vida és "Sant Abdó i Senén, sí, a-be-de-o i essa-e-ena-e-ena, com els patrons dels llauradors". Des que soc petit, dir el nom del carrer de casa meva per donar les dades postals a qualsevol telefonista ha estat un autèntic infern. Ningú sembla saber com recoi s'escriuen aquests dos noms, potser perquè poca gent té la més mínima idea de qui eren els tals Abdó i Senén. No va ser fins als vint-i-sis anys, després d'entregar un currículum amb la meva direcció postal escrita a sota del meu mail, quan en una entrevista de feina vaig descobrir que hi havia un altre patró pels camperols: sant Galdric. M'ho va explicar el que va acabar sent el meu director creatiu durant quatre anys, que va confessar-me no saber qui eren els meus estimats Nin i Non, però en canvi sentir devoció per sant Galdric, "el patró dels pagesos catalans".

Aquell dia, mentre aprenia això, em va venir al cap el fotimer de cops que algun telefonista d'Endesa, Telefònica o la DGT m'havia contestat dient "¿San Abdó qué? El patrón de los campesinos es san Isidro". Així és, és clar, sempre que siguis un pagès castellà, ja que cada cultura té els seus patrons, i més en el cas dels pagesos. Per alguna cosa 'pagès', etimològicament, deriva de 'país'. Un mai no sospita que el putaespanyisme que tots els catalans portem a dins, més o menys camuflat segons l'època de la vida, pugui augmentar mentre es fa recerca a internet dels patrons de la pagesia. És així perquè fins el segle XVIII cap camperol dels Països Catalans havia pregat res a sant Isidre, però passa que una part de la lletra petita del Decret de Nova Planta després de la desfeta de 1714 va significar també això: imposar-nos el patró dels pagesos castellans, san Isidro Labrador.

L'intent d'assimilació política i cultural efectuada pels Borbons, sí, fins i tot va arribar a les supersticions dels responsables de treballar la terra, que en aquells temps eren el 90% de la població. Això bé que ho sabien les forces polítiques del moment, com també devien saber que un segle abans, durant la Guerra dels Segadors, la fe per sant Galdric era tan ferma que les seves despulles van ser portades des de Sant Martí del Canigó, on estava enterrat, fins a Barcelona. Del 1654 al 1665, resulta que el cos del sant va reposar a Sant Pau del Camp abans de tornar al Canigó. Des del segle XIX les seves despulles són a la catedral de Perpinyà, on quatre ensenyes oriflama envolten un altar que vaig visitar justament el 16 d'octubre de fa un any, dia de la seva festivitat.

El tal Galdric va ser un camperol que va néixer al segle X no massa lluny d'allà, a Vilabella -actual Sant Gauderic-, a mig camí entre Perpinyà i Tolosa, i que sempre va defensar els drets dels pagesos davant els senyors feudals. A més, però, se li recorden alguns miracles, per això és sant i per això el van enterrar a Sant Martí del Canigó. Lògicament, doncs, avui encara és el patró dels pagesos de tot el Rosselló, el Conflent i el Vallespir, i ho era de tota la resta de catalans fins que ens van imposar per sant a un pagès madrileny. Curiosament, igual que als telefonistes de Madrid els ha estat impossible saber escriure Abdó i Senén des que tinc ús de raó, als catalans ens va costar una mica saber com calia escriure Galdric. Al sepulcre del patró dels pagesos catalans, per exemple, el seu nom hi és escrit Galdric, que és com l'escric jo i com també figura al nomenclàtor de la placa barcelonina que hi ha a tocar de la Boqueria, però un altre il·lustre català que reposa a Catalunya Nord va decidir que escriure 'Galdric' era incorrecte i no normatiu. Segons Pompeu Fabra, el patró dels filòlegs, Galdric s'ha d'escriure Galderic. 

Si el gran rival de sant Galderic és sant Isidre, resulta que el gran enemic de sant Galdric és sant Pompeu Fabra. Per això, suposo, des que vaig descobrir aquesta particular doble guerra patronal que m'he convertit en un devot extrem de sant Galdric, però per motius més historicistes i filològics que no pas agrícoles. A part de ser patró dels pagesos, sento devoció cap a ell perquè és de facto el patró dels que defensem i procurem preservar l'elisió absoluta de les vocals pretòniques. Parlo de paraules com 'veritat', 'però', 'Teresa', 'berenar' o, en efecte, 'Galderic'. Com haureu notat en llegir-les, si parleu català oriental -que no vol dir català tevetresí- haureu dit 'vritat', 'prò', 'Tresa', 'brenar' i 'Galdric', ja que els d'aquesta zona del país fem la caiguda de la a i la e pretònica en contacte amb la consonant r.

La normativa diu, això sí, que aquesta a o e cal escriure-la malgrat no dir-la, però el problema és que cada vegada hi ha més gent, sobretot els joves, que aquesta vocal no només la pronuncien quan parlen, sinó que la fan tònica. Per cada /péro/ que se sent a Barcelona, un filòleg mor i un defensor de sant Isidre brinda. Al Rosselló, en canvi, això no passa perquè aquesta vocal àtona ni la diuen ni l'escriuen pas, com tampoc l'escriuen els més de mil Galdrics que es diuen així, tant al nord de Catalunya com aquí al sud, segons l'Idescat. Per contra, de Galderics només n'hi ha vint-i-un. És per això que sant Galderic, clarament, és més que un sant: un patrimoni de la nostra cultura popular i un símbol, també filològicament parlant. Per tant, tant si sou pagesos com si no, us recomano que quan pugeu a Perpinyà -perquè a Perpinyà no s'hi va, s'hi puja- li feu una visita, ja que és a Perpinyà on reposa, sempre, l'ànima immortal de la catalanitat.