Es poden tenir moltes menes de ressaca, malgrat que la millor és l’emocional i quan és fruit d’una alegria. És una mica el que passa amb Sant Jordi, una efemèride que, encara que no sigui festiva, converteix la setmana en una festa i la ciutat en una sala de ball. Aquests dies, però, han estat un xic rars, entre la tornada de les festes de Pasqua, la mort del Papa i el Dia del Llibre, i a molts se’ns ha fet bola l’agenda i el canvi sobtat de ritme. Val a dir que molts parlen de per què sí o per què no hauria de ser festiu. Però no ens enganyem: els que ens vam poder escapolir vam contestar els mails al matí i ens ho vam prendre, com sempre, com un dels dies més especials de l’any. El meu, i el de molts membres del món de la cultura, va començar el 22 amb la festa a l’Hotel Alma de La Vanguardia. En un moment de la nit, i enmig del jardí urbà, va sortir entre la massa Paloma San Basilio. Tot bé, però és d’aquells dies que penses “quin home més alt” i es gira el Loquillo. O d’asseure’s al sofà al costat de la Maruja Torres, compartir xerrada amb el Sergi Pàmies o tocar el barret de la Regina Rodríguez Sirvent. Ja sabeu que, quan es tracta de Barcelona, servidora —com a Wines and the City que soc— no se'n pot perdre ni una, o m'hauríeu de treure el títol de la Carrie Bradshaw de Barcelona. Tot i que faré una confessió: no havia anat mai al Giardinetto a cantar-li l'aniversari feliç a la Llucia Ramis a les dotze de la nit. D'ençà que soc mare, soc una d’aquelles catalanes que no marxen tard de les festes. Però com que, pel dol del papa Francesc, Protocol m’havia anul·lat la invitació a l’esmorzar a la Generalitat (era el primer any que m'hi convidaven), vaig sentir-me capaç de tornar a casa més enllà de la mitjanit. També vaig fer aquesta reflexió: quan em tornaré a trobar en aquesta situació? La meva amiga, l’escriptora Marta Carnicero, també és una de les que es lleven sempre ben d’hora, ben d’hora. I, per casualitat, aquesta edició no teníem ni llibres per signar l’endemà ni presses. La seva bona conversa —i més de nit— és festa major. Recordant la periodista Anna Pérez Pagès, amb qui compartíem aquests festivals, penso que les oportunitats d’autenticitat, unicitat i felicitat a la vida s’han d’aprofitar costi el que costi.

En dies com Sant Jordi, diada del catalanisme, penses "que gran que és la nostra ciutat!" i exclames amb els ulls: Visca Catalunya! I també "que petita que és Barcelona!", quan et trobes sempre aquell ex rollet a la festa del Dry Martini. Per cert, Javier de las Muelas —l’amfitrió dels amfitrions— ha fet exclusivament per a la festa d'El Periódico dos còctels en honor a les agents literàries Carme Balcells i Antonia Kerrigan.

En dies com Sant Jordi, diada del catalanisme, penses "que gran que és la nostra ciutat!" i exclames amb els ulls: Visca Catalunya!

Una de les coses que m’agraden més com a comunicadora és que els mitjans estiguin per Sant Jordi al carrer, farcint la festa d’actuacions musicals i de famosos que et fa gràcia veure. He tingut la sort de poder explicar les millors begudes per acompanyar el pa de Sant Jordi que ha fet la cuinera Ada Parellada per al programa de la tarda de Catalunya Ràdio amb l’Agnès Marqués. I és que aquest pa de sobrassada i formatge (normalment de Maó) que dibuixen les quatre barres catalanes ha conquistat els nostres paladars gràcies a l’esforç de les nostres fleques i el llegat d’Eduard Crespo. I brindar pel millor principi de la literatura catalana, segons els catalans i les catalanes. Maria Barbal amb “Es veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar algú”, de Pedra de tartera. Guanyant al principi d’Aloma, “l’Amor em fa fàstic”, de la Rodoreda. Mercè Rodoreda era un geni, però Sant Jordi també és el dia de l’amor! I sí que és una red flag si la teva parella no et regala la rosa o el llibre aquests dies. Un altre consell de maridatge, i no em refereixo a vins de moscat o gewürztraminer, per als que volen optar per roses líquides. La manera com vesteixes és comunicació i els detalls sempre són bonics. Mudar-te també és una carta d’amor als altres i a tu mateixa. M’agrada jugar amb els verds, els roses i el vermell en els meus looks el 23 d’abril. Els estampats amb pètals o els complements amb forma de roses són un 10! I un apunt important. Segons quin vermell i quin verd, podem semblar un elf versió primaveral. Són colors que queden genial plegats, però que fan pensar en Nadal. Uns dies que podem aprofitar per anar al teatre, a repassar la història de la dramatúrgia a Mort d’un comediant, amb el Jordi Bosch i la Mercè Pons, o l’estrena de Todos pájaros, dirigida per Mario Gas, i amb Pere Ponce, Vicky Penya i Candela Serrat.

Haig de reconèixer que aquest any no era tan esgotador caminar pel centre, gràcies al fet que van habilitar zones de vianants. També va ser relativament fàcil trobar taula sense reserva. I és que just haver tornat de la Setmana Santa no afavoreix gens el final de mes. Adoro que els aparadors multipliquin l’efecte de la Casa Batlló, com si la ciutat portés pintallavis. Només em falta, com a sommelier, que la ciutat faci més aroma de roses.