Aquest que acabeu de llegir és el lema amb què el Govern ha presentat el seu programa cultural per al proper Sant Jordi. Al meu entendre, diria que una de les coses per les quals sempre vaig adorar especialment aquesta diada (a diferència de la fastuosa celebració nacional-setembrina) és precisament que el poder l’havia acostumat a deixar en mans de la societat civil. Això que dic ho aplico a totes les administracions de la nostra història, les quals recentment s’han dedicat a embrutar Sant Jordi amb uns programes culturals vomitius, d’equivalència literària bastant semblant als events inframentals de La Vanguardia. Al seu torn, quan era petit, això de Sant Jordi tenia la seva conya, degut al protagonisme dels escriptors; però, de fa lustres, els nostres plomaires han de conviure amb aspirants a estrelles televisives i intentar treure el nas entre les horripilants paradetes dels partits.

Ara el PSC ens diu que Sant Jordi serà “de tothom”. I jo em pregunto; fins ara, de qui recoi era? Que jo sàpiga, els catalans no havíem negat la festa de la rosa i dels llibres a cap col·lectiu, per vulnerable que sigui; el lector podrà corregir-me, però no he viscut cap diada on es discriminessin els transsexuals, els hindús o els fabricants d’automòbils. De fet, fixeu-vos si Sant Jordi ha estat i és un afer cultural inclusiu (ecs), que fins i tot permetem que els escriptors espanyols es passegin per Barcelona amb aquella cara dels castellans quan fan veure que es troben a gust a la nostra capital “porque es la mar de europea”. Per altra banda, cal insistir que la nostra celebració del llibre i l’amor és d’una tolerància tan alta que fins i tot permet que Ramon Gener o Toni Cruanyes ens fotin la tabarra amb llibres que comprarà tot déu i no recordarà ningú. Existeix sacrifici cultural més “de tothom” que aquest?

Que ningú apel·li a consensos ficticis quan s’està fent partidisme. Aquesta era una diada bonica; no calia embrutar-la amb la tonteria de sempre

Provocacions a banda, em permetreu recordar una cosa tan bàsica com la direcció descendent de la pluja; els rituals, les diades (i fins i tot els països!) mai són del total de la població, sinó d’aquella part que els sent com a propis. Això també val, malgrat el que pensin els cursis, per les institucions o les cadenes de televisió públiques, que aquí (i a la Xina Popular) sempre compten amb un biaix polític. Si el Govern pretén ordir un programa cultural un pèl socialista, federalista o directament espanyolitzador de cara a Sant Jordi —vist que el lema de la diada s’assembla sospitosament al “Govern de tothom” del qual sovint parla el president Illa— que tingui la bondat de sortir de l’armari i no apel·lar al conjunt de la població. Vist que no ens podem deslliurar de les cabrioles polítiques ni per la diada de la llengua i literatura nacionals, si més no que la propaganda es faci a cara ben descoberta.

Fixeu-vos si Sant Jordi no acaba d’ésser “de tothom”, que el president 133 ha decidit disfressar-se de podcaster i participar en un dels actes del cicle “Les veus de Sant Jordi” amb Javier Cercas, un escriptor republicà (però amigui de Felip VI), ateu (però col·lega del papa argentí), i marcadament bel·ligerant contra l’independentisme (aquí no hi calen peròs). Que la màxima instància del país dialogui amb un intel·lectual com Cercas no deu ser una tria casual, ni una conversa pensada perquè aquest “tothom” al qual s’apel·la se senti representat. A mi, insisteixo, em sembla fantàstic que el Molt Honorable s’entauli a parlar amb Cercas sobre els seus llibres o si cal amb el mateix Satanàs per reflexionar sobre els enigmes del mal moral; però, els ho prego, que ningú apel·li a consensos ficticis quan s’està fent partidisme. Aquesta era una diada bonica; no calia embrutar-la amb la tonteria de sempre.

Jo entenc perfectament que, vista l’evolució de Sant Jordi, la majoria de gent que estima els llibres i la literatura de qualitat opti per quedar-se a casa i evitar deprimir-se amb una diada cada cop més xarona, massificada i espanyola. Perquè així, com sap de sobres la nostra tribu, acostumen a ser les coses que porten el complement “de tothom”. Els responsables polítics ja tenen una diada per potinejar; que ens tornin l’altra. No era “de tothom”, potser, però era molt millor.