En Santi Vila està de gira. Fa 24 hores que surt més als mitjans que quan era conseller. De fet està a un nivell mediàtic semblant al d'Alfred i Amaia d’OT. A tots els programes de ràdio i TV hi surt ell a la part política i a la d'entreteniment, darrere seu, hi van els dos joves cantants. Motiu? Els d’OT perquè canten, en Vila perquè ha publicat un llibre on explica la seva versió dels dies de la Cosa. Quina cosa? De Cosa, a Catalunya, només n'hi ha una, per tant, és la seva versió exactament de com va anar la Cosa els dies pròxims al 26 d'octubre.

I què hi diu l’exalcalde de Figueres al llibre? Bé, bàsicament que 1/ ell va veure i va viure la Cosa en primera fila i que ja els avisava a tots que anaven pel pedregar, 2/ ara cal mirar endavant, aprendre dels errors i solucionar el tema presó i 3/ quan acabi tot, ell pot ser la solució juntament amb alguns polítics “progressistes” espanyols que són gats vells.

Sobre els motius pels quals el president Puigdemont no va signar el matí del dia 26 la convocatòria d'unes eleccions que tenia decidit convocar durant la matinada d'aquell mateix dia en acabar la famosa i multitudinària reunió a la Casa dels Canonges del Palau de la Generalitat, Vila diu que van coincidir tres fets (i torno a posar numerets): 1/ la intransigència de Rajoy i la seva falta de garanties sobre la no aplicació del 155, 2/ la pressió de les xarxes socials, a la qual s'hi va apuntar també gent del PDeCAT i 3/ la deslleialtat d'Esquerra, que exemplifica, sobretot, en la figura de Marta Rovira.

Problema? Bé, Vila de fet té dos problemes. És que ell hi era. A l'última aturada del tren abans d'entrar al túnel, quan els últims viatgers que no volien acabar el viatge van baixar, ell va optar per quedar-s'hi. Però va acabar saltant en marxa quan la màquina ja havia entrat al túnel. I això no li ho perdona ningú. Ni els que ja no el consideren dels seus ni els “altres”. Si hagués jugat les cartes millor, amb aquest discurs que està fent ara i amb la seva habilitat comunicativa, no tindria rival. I, com hauria hagut de jugar les cartes? Vostè imagini que Santi Vila entra a la presó amb la resta i que, en comptes de pagar la fiança l'endemà mateix, diu: “No estic d'acord amb aquest final i crec que ha estat un error, però jo sóc un d'ells. Dono els diners a la caixa comuna i em quedo aquí”. Si hagués fet això hauria estat uns dies a la presó, sí, però hauria sortit com un campió. I com un líder imbatible.

I el segon problema, derivat del primer, és que ara no té partit. Està sol. Els seus no en volen saber res perquè el qualifiquen de traïdor, de deslleial, de Duran i Lleida 4.0 i de ser qui filtrava les reunions de Govern. Però curiosament, quan demano opinió a una persona del partit que en aquells dies corria per allà i que el qualifica amb uns insults que són irrepetibles aquí i ara, després m'afegeix: “Però és més honest que ho són ara els d'Esquerra”. I fins i tot hi ha qui em descriu la seva actual postura com a “copiada de Margallo”. I m'explica el concepte: l’exministre del PP ara va per les tertúlies dient que als consells de ministres ell era espectador privilegiat d'una situació amb la qual no hi estava d'acord i que ell tenia la solució al problema català guardada en un calaix, però que ningú li va deixar obrir-lo.

Veurem si Vila acaba com Margallo o aconsegueix treure la seva solució del calaix de la història. De moment no para de concedir entrevistes.