Tots els estats democràtics castiguen els actes de violència que intenten alterar per la força el seu sistema constitucional (rebel·lió, anomenada en altres sistemes legals traïció i a la qual els anglesos denominen high treason) i els actes de violència per impedir l'aplicació de les normes, sentències i actes administratius (el que es diu sedició al Codi Penal espanyol). En termes generals, el primer delicte sol ser sancionat de manera bastant més greu que el segon. En el conjunt de l'Europa democràtica les penes pels esmentats delictes són semblants a les legislades a l'estat espanyol.
El gravíssim problema és que la definició legal al Codi Penal espanyol de la sedició no requereix la violència, sinó que inclou qualsevol alçament públic al marge de les vies legals per impedir l'aplicació de les lleis o de les resolucions administratives i judicials. De fet, el concepte delictiu és tan disfuncional que en 40 anys de democràcia només hi va haver una condemna abans de la decidida pel Tribunal Suprem (TS) al judici del procés respecte d'alguns dels líders sobiranistes catalans. Amb una definició tan fosca, el TS va poder condemnar-los a penes absolutament desproporcionades, de fins a onze o tretze anys de presó.
L'estat espanyol manté un delicte contra l'ordre públic, la sedició, que no requereix l'element de la violència, la qual cosa prohibeix directament qualsevol exercici de protesta massiva i globalitzada no-violenta
En aquesta excepció autoritària, en aquesta excepció contrària a les regles de la democràcia liberal, rau el problema legal i polític. L'estat espanyol manté un delicte contra l'ordre públic, la sedició, que no requereix l'element de la violència, la qual cosa prohibeix directament qualsevol exercici de protesta massiva i globalitzada no-violenta. Per posar un exemple, les protestes i resistències no-violentes de Gandhi serien condemnables per sedició, si fos jutjat pel TS.
Vet aquí el nucli de la qüestió que separa radicalment el sistema juridicopenal espanyol del propi dels altres estats de l'Europa democràtica i que explica els successius fracassos assolits pel TS en les seves reclamacions d'extradició intraeuropea davant dels tribunals escocesos, belgues o alemanys i d'extradició comuna davant dels tribunals suïssos, les quals tenien per objecte els líders catalans exiliats en els esmentats països. A l'Europa democràtica convocar una consulta ciutadana o un referèndum pot, a tot estirar, ser una actuació que no generi efectes jurídics si l'autoritat convocant no és la competent, però no constitueix cap delicte. Aquesta anomalia, juntament amb altres com la tipificació delictiva de les injúries al cap de l'Estat i dels ultratges a les banderes allunyen el dret penitenciari espanyol de la legislació i jurisprudència europees i també de les dels EUA i justifiquen la derogació de les formes no-violentes de la sedició (promesa per Pedro Sánchez en la seva investidura i retardada com tantes altres coses) i de les esmentades injúries i ultratges per apropar el sistema penitenciari espanyol al de les democràcies liberals.
A l'Europa democràtica convocar una consulta ciutadana o un referèndum pot, a tot estirar, ser una actuació que no generi efectes jurídics si l'autoritat convocant no és la competent, però no constitueix cap delicte
Respecte als líders sobiranistes catalans condemnats per aquest delicte i aquells residents en altres països europeus contra els quals subsisteixen ordres de detenció, una reforma d'aquesta naturalesa eliminaria el delicte pel qual han estat condemnats, la qual cosa suposaria la plena extinció de la pena, amb la seva accessòria d'inhabilitació. La mateixa conclusió hauria d'aplicar-se als milers d'investigats a Catalunya per fets anàlegs ocorreguts entre setembre del 2018 i l'actualitat, en els quals no hi ha hagut l'element de la violència que les lleis penals de l'Europa democràtica exigeixen per penar qualsevol subversió constitucional o alteració de l'ordre públic.
Una mera reducció de penes no resoldria aquest problema.