El futbol és política, i només un curt de gambals o un nacionalista espanyol gosaria negar-ho. No és perquè els nacionalistes espanyols siguin curts de gambals, entenguem-nos: hi ha de tot a la casa del Senyor. És perquè el nacionalisme espanyol, com a bon nacionalisme d’estat, té les eines per jugar a la neutralitat. D’ençà de la fi del procés, una part del país s’ha despolititzat sentimentalment. Escric sentimentalment perquè un gruix important de ciutadans del nostre país —els qui no es dediquen cada dia a llegir articulisme polític o ja ni tan sols aguanten una roda de notícies del 324— sempre s’hi ha relacionat des d’un instint de pell, d’emocions. Una relació amb el que és polític poc racionalitzada, però, sempre converteix el ciutadà en algú més manipulable, perquè no té ni els incentius ni els mecanismes per combatre segons quines seduccions des del cap.
Els grans esdeveniments esportius, igual que Eurovisió o qualsevol xaronada en què als catalans se’ns forci a sentir-nos-hi representats des de l’espanyolitat, juguen el joc de l’eufòria imparcial. Les victòries espanyoles són una assimilació des de l’alegria, en què, si no t’hi sents representat, ets còmplice de la tristor de barrejar-ho tot amb la política. Si no ets prou espanyol per celebrar-ho, refermes tots els estereotips del català agre que ningú vol ser. En un moment en què ser català i defensar la pròpia identitat ha de ser una militància conscient, el nacionalisme espanyol convida a desprendre’s de l’esforç de la consciència per pujar al carro de tot el que fa trempar sense haver-hi de pensar gaire. Fins i tot els qui s’ho han de pensar una mica troben en l’esquerra espanyola, obstinada a resignificar la bandera, preparada per omplir-ho tot de Gramsci, de barri i d’antiracisme, mentre els jugadors de la selecció espanyola criden “¡Gibraltar español!”, amorrats al micròfon. Fins i tot la incapacitat de l’esquerra espanyola per abraçar la història de la nació de què formen part i d’entendre que el nacionalisme espanyol és inherentment reaccionari, treballa per espanyolitzar.
Les victòries espanyoles són una assimilació des de l’alegria, en què, si no t’hi sents representat, ets còmplice de la tristor de barrejar-ho tot amb la política
El nacionalisme banal, el nacionalisme d’estat, és seductor perquè ni comporta riscos, ni demana compromís. És còmode perquè per adherir-s’hi no cal passar per la raó quina és la intenció que hi ha al darrere. De fet, ni tan sols cal plantejar-se si n’hi ha una, d’intenció. El català —nacionalment català— que defensa la compatibilitat d’aquest nacionalisme banal espanyol amb un nacionalisme català polític —que seria electoral, més aviat, perquè ambdós són polítics— ho fa per mandra. No analitzar-ho intel·lectualment, no pensar-hi, és l’única manera de sustentar una contradicció dolorosa: allò que et produeix goig és símbol de la nació que treballa dia rere dia per anorrear-te. La inèrcia esportiva emocional que et fa identificar-te amb la selecció espanyola pretén capar la inèrcia identitària que, malgrat tot, et fa ser català. Estirar el fil de la contradicció comporta racionalitzar aquestes pulsions i tornar a prendre els riscos de la politització. Després d’una derrota, però, el risc et transporta automàticament al trauma. És d’aquesta manera que l’ombra de les conseqüències de no haver fet la independència, d’haver-ne potinejat la idea i d’haver-la abocat a la ridiculització, s’allargassa fins avui.
El país canvia, però no canvia prou de pressa per posar-se les mans al cap i signar-ne la mort arran de la victòria espanyola a l’Eurocopa. No se’n pot fer una anàlisi ni política ni demogràfica, perquè al joc de seducció a què juga el nacionalisme espanyol, el de la banalitat, ara mateix no hi podem jugar des del nacionalisme català. No en els mateixos termes, almenys. Ser català, ser una nació minoritzada i colonitzada, ser la nació a assimilar i a batre, no és mai neutral. Em sap greu per a tots els qui, després de la xarbotada del procés, busquen un espai polític que no els comprometi gaire, però essent catalans a l’estat espanyol, tot els comprometrà. En comptes de pretendre que el joc de nacionalismes sigui el mateix, en comptes de comprar el marc en què a ells sempre els veiem com els guanyadors i a nosaltres com uns perdedors que s’estimen el que són malgrat la derrota, el que ens cal és tornar a adreçar un context polític en què els catalans sentin que sortir de la neutralitat enverinada els val la pena. En què racionalitzar cada contradicció identitària que han deixat passar per mandra els faci entendre que l’emocionalitat que els sedueix i que creuen inofensiva és tot el que políticament els vol fer desaparèixer. No hi ha neutralitat quan l’enemic ho fa servir tot, també el nacionalisme banal, per assimilar-te. El futbol és política perquè l’única manera de fer sortir alguns catalans d’aquí és elevant i rearmant la idea que aquests últims anys ha identificat catalanitat i derrota més que mai: la idea de l’alliberament nacional.