Sempre Elles

Escriure aquesta columna després de les imatges de València costa. Et sents culpable de no fer res més que donar diners a la World Central Kitchen de José Andrés, portar roba a les biblioteques i pujar informació d’ajudes a Instagram. Igualment, és poc, comparat amb el MOLT que la gent necessita, i sents que no tens dret a queixar-te dels teus problemes vitals, que et semblaven grans abans de la desgràcia. Sents tristesa en empatitzar amb ells i elles. “Trump ha guanyat les eleccions”, em diu la meva parella quan em llevo. “Quina vergonya”, és el primer que dic. “Quina angoixa”, em diu ell. Sí, té raó, però el primer sentiment és de vergonya aliena, com la que he tingut en veure que hi ha hagut valencians oblidats. Angoixa i vergonya també és que trobin més morts.

He estat del 2002 al 2022 molt lligada a Itàlia. I era increïble que quan preguntaves qui havia votat Berlusconi, ningú no contestava. Era estrany que sortís tants cops guanyador i que no tingués votants orgullosos de ser-ho. No sé si amb Trump passa una mica el mateix que amb el Cavaliere. “Per fi guanyarà una dona i serà presidenta dels Estats Units”, li vaig dir a la meva filla. I això també haurà d’esperar.

No parlo només dels dos candidats quan dic que ella estava immensament més preparada. D'igual manera que no m’importa gens ni mica semblar bisexual quan dic que —des de fa molt temps— sempre que conec una parella, ella m’agrada més. Abans que se'n fes cap estudi, en les parelles que conec —entre els amics, la feina, la família o les que veig pel carrer—, en un alt percentatge, penso, en secret, que ella es mereixia algú millor. Una amiga del nostre grup (ens uneixen més de 35 anys d’amistat) que s’ha separat ens diu amb tota confiança: “Sabeu que de vegades no us sembla perfecta la vostra parella? Doncs agafeu-la ben fort, perquè el que hi ha a fora és terrorífic”. I nosaltres riem per no plorar. Així que anem desterrant el mite de ser rescatades com a princeses amb el qual ens varen educar. Ja que sembla que actualment acabem nosaltres rescatant-los a ells, com al final de Pretty Woman.

Recordo que fa uns anys jo no era així. O potser em passava perquè era més jove, més hetero i més influenciable, però llavors ells em semblaven més interessants. Podeu dir-ne complex d’Electra o és que, segurament, abans fèiem servir un altre filtre. Està clar que és una apreciació molt superficial i que quedo retratada amb un feminisme ferotge i ple de ràbia que haig d’aprendre a posicionar perquè sigui més constructiu i igualitari. Si aquest article l’escrigués un home, està clar que seria penalitzat. Però que el president dels Estats Units sigui un home condemnat per abús sexual i que estigui contra l’avortament, tampoc no és gaire lògic en un món igualitari.

Fa uns anys jo no era així. O potser em passava perquè era més jove, més hetero i més influenciable, però llavors ells em semblaven més interessants

“No és que tinguem mala sort amb aquell home que era una cucada i volia formar una família i després ens castiga o pega fins que ens fa sentir que no valem res”, escriu l’advocada i criminòloga Carla Vall al seu compte d’Instagram. Segons una macroenquesta, el 57,3% de les dones de més de 16 anys han patit violència masclista. En el 99,6% dels casos, els autors n'eren homes. “No és que hagis triat malament: és estadística. Si ens passa a totes, potser no és un problema individual, això de triar malament”. Not all men, però —per desgràcia— encara hi ha massa men. Ser massa feminista fa que no caiguis bé. Que ràpid que ens convertim en les dolentes quan deixem de fer-nos les beneites...

També llegeixo un estudi amb dades de més de 125.000 persones de set països (EUA, Mèxic, el Regne Unit, Irlanda, la Xina, Corea del Sud i Indonèsia), que diu que les persones sense parella tenen un 86% més de risc de tenir símptomes depressius que les casades, i augmenta més amb els homes. Potser perquè les dones tenim més xarxes de suport. No és un potser, és una afirmació. He estat molts anys col·laborant als menjadors de les Germanes de la Caritat al Raval, i la immensa majoria de les persones a les quals servien els àpats eren homes amb addiccions. Que la nova sèrie Yo, adicto estigui a Disney + no és una casualitat. El conte de fades ha canviat de guionista.

Marcia Inhorm, antropòloga, ens diu que “les dones solteres hauran d’abaixar el llistó si busquen home per tenir-hi fills”. Afirma que si tantes dones congelen els seus òvuls és també perquè no hi ha prou homes preparats per ser pares. Segons les dades de la Societat Espanyola de Fertilitat, els cicles de congelació s’han multiplicat per trenta en l’última dècada. I no és només perquè se'n retarda la carrera professional, sinó per la bretxa de l’aparellament. Un terç de les dones heterosexuals amb estudis superiors no troben una parella (home) del seu mateix nivell educatiu, ni amb els seus valors culturals. I que dur que és conviure amb algú amb qui no pots compartir els mateixos valors morals! Mentrestant, haurem de continuar veient polítics que van passant-se les culpes (per no assumir-les) com nens petits, i que Kamala Harris no ha estat capaç de canviar la història i assumir que fins i tot la Hillary va quedar en una posició més alta (i no precisament per l’alçada de les seves banyes)... “Perquè no ho va intentar la Michelle Obama” xiuxiuejo, com qui se sent culpable de descansar i començar a hivernar.