Independència? Revolució? O tot alhora? Tal sembla ser el triple dilema que presideix el debat que s'ha anat celebrant aquesta setmana a les assemblees territorials de la CUP i continuarà avui al gran conclave cupaire de Manresa. Mentrestant, com diria un marxista conscient, i en espera d'un nou conclave que s'anuncia "decisori", l'anomenada legislatura de la ruptura continua, als llimbs, passats ja dos mesos des de les eleccions al Parlament del 27S.

En realitat, el triple dilema de la CUP es redueix a una dicotomia tan simple com sagnant: (Artur) Mas sí o (Artur) Mas no. Un altre plebiscit, però aquest, a la ruleta russa. Independència? Revolució? Tot alhora? Més aviat res de res. Ni la independència no és possible a mitjà termini, ni de bon tros no sembla que ho hagi de ser la “revolució”. Però, i el cap (polític) de Mas? Sobre això cal respondre “potser”. Per què renunciar al cap (polític) de Mas quan totes les altres coses –no t'enganyis cupaire– sabem que poden esperar?

I, per descomptat, això és el que s'ha preguntat –i respost– la minoria no intransigent sinó ultrapragmàtica que regeix amb mà de ferro els destins de l'organització d'esquerra anticapitalista i el seu grup parlamentari.

Independència? Revolució? O tot alhora? En realitat, el triple dilema de la CUP es redueix a una dicotomia tan simple com sagnant: Mas sí o Mas no, un altre plebiscit, però aquest, a la ruleta russa

És cert que la CUP no és monolítica i fins i tot que podria trencar-se, decideixi el que decideixi. Ho ha radiografiat bé a El Nacional el periodista Quico Sallés. També és veritat que com en El rapte de les sabines de David, alguns homes bons (dones, en la gran tela del pintor neoclàssic) busquen una via intermèdia. Els cupaires més conscients, com Francesc Ribera, Titot, o Antonio Baños, han provat de llançar via Twitter la molt hegeliana síntesi que es resumeix en "sense independència no hi ha revolució".

 

Però, al final, manen, i continuaran manant els que manen (els del Comitè Invisible, com vaig explicar aquí). O sigui, la minoria més organitzada en una organització que es presumeix pura desorganització. Al president de la Generalitat, en funcions, però encara president, i en ple Palau, els cupaires, li han dit cara a cara: “Això va de que no sempre heu de guanyar vosaltres”.

L'únic dubte és si, contra el que sembla, els dos mesos exasperants transcorreguts des de les últimes eleccions al Parlament, la CUP aconseguirà passar de l'“anem lents perquè anem lluny” d'aquell reeixit vídeo de la campanya electoral al “corre, corre [amb la investidura], no fos cas que [Mas] convoqui [eleccions]. Potser.

Al final, a la CUP manen i continuaran manant els que manen. O sigui, la minoria més organitzada en una organització que es presumeix com la pura desorganització

Potser, potser. El potser explica per què tot sembla haver-se'n anat ja gairebé al carall, com admeten avui molta gent de l'entorn de CDC i/o de JxSí. Tot: la legislatura de 18 mesos de batalla final amb l'Estat, l'autoritat de Mas sobre el segment central del sobiranisme (d'aquí l'afirmació que va fer aquesta setmana en un fòrum empresarial: "Hem de protegir la centralitat del país") i, ai las, el procés. Del procés tal com s'ha plantejat fins ara al seu vessant operatiu, polític. Contra el que sol dir-se, un cert fracàs no tant des del punt de vista de la majoria social (un 48% dels vots és una quasi majoria per la independència impensable fins fa quatre dies que explica la desmesurada reacció de l'Estat, bravo Mariano), sinó del lideratge.

 

La qüestió del lideratge, la manera de pilotar la nau cap a Ítaca, continua sent la gran assignatura pendent del procés, tant des del plantejament purament masista (l'intent de llista del president, que va portar a un bloqueig de vuit llargs mesos per la pugna CDC-ERC) com del finalment materialitzat el 27S, el de l'armistici CDC-ERC, l'artefacte JxSí, amb Mas i Junqueras separats però molt junts al capdavant de la nau i escortats per capitanes i capitans civils del procés.

L'estratègia plantejada i corregida el juliol amb la llista unitària per les forces centrals del sobiranisme, CDC, ERC i els seus suports civils, les Forcadell i les Casals, els Llach o els Reyes, se n'ha anat en orris, o està molt a prop d'anar-se'n operativament perquè la CUP mana o ha agafat el comandament. I perquè alguns, sens dubte a CDC, però també a ERC i l'ANC, se'n van adonar quan ja era massa tard: quan ja havien demanat el vot en el 27S per a “tot” l'independentisme. O sigui, per a JxSí i... la CUP, els competidors electorals directes.

Mas i JxSí necessiten la CUP, però molt més la necessiten Rajoy i Rivera. Per a què? Per rematar la faena, com els toreros, per donar el cop de gràcia  a la direcció del procés sobiranista

La CUP mana perquè va saber aprofitar hàbilment el desconcert de JxSí després de la nit electoral plebiscitària (el diputat que va faltar per totalitzar els 63 que haurien facilitat a Mas la segona investidura) i l'endimoniada relació de forces al Parlament. També les contradiccions latents o evidents de tots els altres, començant per JxSí i continuant per una presumpta “majoria” antiMas liderada al Parlament ara per Arrimadas, ara per Iceta. Aquesta majoria que té el seu líder "natural" en Rajoy, o almenys, el Rajoy que aspira a revalidar aquest lideratge encara que sigui amb la crossa del verdader aspirant, Albert Rivera. (Soraya, procura tenir a prop una farmàcia).

 

La majoria independentista en el plebiscit del 27S no era possible sense la CUP. I Mas i JxSí necessiten la CUP, però molt més la necessiten Rajoy i Rivera. Per a què? Per rematar la faena, com els toreros, per escapçar la direcció política del procés sobiranista. I sense la CUP, de nou, impossible. (El següent serà Junqueras, i, sense la CUP, de nou, impossible).

(IMATGE: El rapte de les Sabines, Jacques-Louis David, 1799, Louvre)