Aquest divendres, l’Audiència de BCN ha fet pública la sentència de l’anomenat cas Ester Quintana.
Al voltant de les 20.30 del 14 de novembre del 2012, Quintana era a la confluència del Passeig de Gràcia amb Casp de BCN perquè havia anat a la manifestació amb motiu de la vaga general d’aquell dia. Per la zona hi havia incidents i corredisses i, en un moment donat, va notar un impacte molt fort a l’ull esquerre. Va perdre’l.
Després que la Conselleria d’Interior (i els diversos consellers que hi han passat) i els comandaments dels Mossos hagin ofert diverses versions sobre el que va passar, un escopeter i un sergent van anar a judici. El tribunal els ha absolt de les acusacions.
Comprovem els arguments de la sentència: 1/ Ha estat impossible determinar quin objecte va impactar contra Ester Quintana i, per tant, és impossible saber qui va disparar-lo. 2/ Ha quedat acreditat que una de les detonacions correspon a l’arma de l’escopeter acusat, però en una gravació s’escolta una segona detonació feta per algú que “és impossible determinar”. 3/ No pot realitzar-se cap afirmació concloent sobre quina de les dues detonacions va llançar l’objecte desconegut que va causar les lesions a la víctima. 4/ El tribunal afirma que “el més probable” és que les lesions les produís una pilota de goma, però “no es pot descartar que fos un projectil de foam” (això que anomenen ara viscoelàstic) i 5/ Per tant, com que per dictar una sentència de condemna cal “certesa i no probabilitat”, absolen els acusats.
Les certeses, doncs, ara mateix, són que Ester Quintana va perdre un ull per l’impacte de no se sap què disparat per no se sap qui. I si no es pot acreditar la culpabilitat, estem d’acord que seria injust condemnar uns presumptes innocents, oi?
Una altra qüestió és si des del primer moment s’hagués vist una diligència, una col·laboració i unes ganes de cooperar. Si hagués estat així, ara una part de la ciutadania no tindria la sensació que no s’ha fet el possible per saber la veritat. Compte, no dic que s’hagi fet, dic que molta gent té aquesta sensació. I això no és bo per la imatge del cos.
La policia salva vides i ens protegeix, però també comet errors. És impossible que no n’hi hagi en un cos format per 17 mil persones i sotmès diàriament a tota mena de proves. Errors voluntaris i involuntaris. I de vegades tràgics. Però els ciutadans hem de tenir la certesa que quan això passa, es fa el possible perquè se sàpiga la veritat, es depurin responsabilitats i no torni a succeir. Provocar una pèrdua de confiança en la policia en nom d’un corporativisme mal entès, no és bo. Gens. A banda d’oferir arguments als detractors polítics i ideològics del cos i del que representa. Que n’hi ha molts i molt diversos.
Ah, per cert, i al segle de la imatge, ves que algun dia no apareguin imatges desconegudes fins ara. Ei, tant inculpatòries com definitivament exculpatòries.