Ja ha arribat la sentència i és una sentència molt dura. Les penes de presó imposades resulten sens dubte desproporcionades per al relat dels fets que s'hi fa. Resulta molt difícil d'entendre que es castigui amb tants anys de presó uns fets que s'assemblen massa a la desobediència o, a tot estirar, a la resistència a l'autoritat.

El missatge polític està molt clar: l'Estat és dur i no consent experiments que posin en dubte el règim de 1978. Les mesures draconianes de presó, restricció de drets polítics i altres tenien sentit. Tanmateix, a aquesta afirmació política, destinada a salvaguardar com sigui la unitat territorial d'Espanya, només es pot arribar des de la pirueta jurídica.

Els magistrats de Tribunal Suprem, grans professionals del dret penal, han hagut d'inventar-se un delicte per a l'ocasió. L'aplicació del delicte de rebel·lió -rebutjada per pràcticament tota la doctrina espanyola independent- es va demostrar impossible sense debilitar molt la decisió. Encara que va ser l'excusa per inhabilitar els presos i fins i tot impedir-los de prendre possessió de les seves actes de diputats, al final ha desaparegut.

Els magistrats de Tribunal Suprem, grans professionals del dret penal, han hagut d'inventar-se un delicte per a l'ocasió

Així sorgeix la sedició. De la sedició sabem que implica un alçament tumultuari per impedir que s'apliquin les normes o les autoritats públiques exerceixin les seves funcions. A diferència de la rebel·lió, no es tracta d'utilitzar la violència per modificar l'estructura de l'Estat sinó de -mitjançant la força o simplement fora dels camins previstos per la llei- obstaculitzar l'Estat de Dret. La gravetat que el Codi Penal atribueix a aquest delicte fa pensar que s'ha de tractar d'actes continuats i tan qualificats que puguin portar a la pràctica a la suspensió efectiva de l'Estat de Dret.

Tanmateix, el Tribunal Suprem l'ha convertit en un calaix de sastre. Llegint els fets concrets que se li imputen cadascun dels acusats s'arriba a la conclusió que la mera crida a obstaculitzar un registre judicial i a efectuar una consulta popular organitzada per associacions socials però prohibida constitueix ja aquest delicte. Qualifica com a tal actes que fins ara es qualificaven simplement de resistència a l'autoritat o desobediència. Ho fa, sobretot, perquè la desobediència i la resistència formen part, segons diu, d'un pla d'impossible compliment per arribar a la independència de Catalunya.

A la meva manera de veure, les iniciatives polítiques que van integrar el procés són inconstitucionals. Les institucions catalanes van sortir de la via de la legalitat i van oblidar que no només es deuen als seus votants, sinó a tota la població de Catalunya. Des del punt de vista jurídic crec que es van equivocar i, sens dubte, es van saltar la llei. Però ni era això el que es jutjava aquí, ni aquestes il·legalitats antidemocràtiques estan castigades amb penes de presó.

Les institucions catalanes van sortir de la via de la legalitat (...) Però ni era això el que es jutjava aquí, ni aquestes il·legalitats antidemocràtiques estan castigades amb penes de presó

La sentència s'entossudeix a esmentar tots els tòpics unionistes, i per això incorre en contradiccions que evidencien el seu caràcter polític: afirma que la policia no va poder evitar el referèndum perquè un conseller la va enganyar mostrant una bona voluntat que era falsa. Entén que la resistència passiva a uns policies antiavalots en un acte violent... dels manifestants. S'estén que el dret a decidir no existeix i que la independència mai no anava a succeir... però s'acarnissa amb els acusats per intentar-ho. La gradació de penes és desproporcionada i possiblement evitarà que els presos ja empresonats assoleixin qualsevol tipus de llibertat en els propers mesos. Almenys els convertirà en joguina de les lluites polítiques entre governs i jutges durant un bon temps.

Tot i això, el pitjor de la sentència -com ve succeint amb moltes de les mesures repressives adoptades arran del procés independentista català- no és el mal que provoca immerescudament a uns acusats que no haurien de ser a la presó. Sent això greu, el terrible socialment és l'efecte que aquesta sentència tindrà sobre l'exercici dels drets fonamentals a Espanya. El nucli de l'argumentació fàctica se centra en els fets ocorreguts el dia en què es va concentrar un grup de ciutadans a protestar contra un registre judicial i el dia que altres ciutadans es van resistir a la policia que volia impedir que participessin en una consulta organitzada per organitzacions socials. En aquest terreny, la Sala del Tribunal Suprem realitza una lectura reductora del dret de manifestació amb efecte descoratjador punyent. Suposa un avís per a qualsevol que organitzi protestes pacífiques que no siguin del grat de les autoritats.

Si tinguéssim un veritable Tribunal Constitucional, no dubto que aquesta sentència es veuria revocada aviat perquè lesiona els drets de reunió i la llibertat de consciència

Si tinguéssim un veritable Tribunal Constitucional, no dubto que aquesta sentència es veuria revocada aviat perquè lesiona els drets de reunió i la llibertat de consciència. Però absolutament ningú no espera res d'això d'un Tribunal que fa ja molt que va deixar de defensar els drets i només defensa el poder. Així que, sent realistes, l'única esperança que ens queda als espanyols conscients de la importància dels drets fonamentals és al Tribunal Europeu de Drets Humans. Mentrestant, només ens queda acatar la decisió i no perdre la fe en aquest Estat de Dret que ensorren els qui l'haurien de protegir. Com els jutges del Suprem.

 

Joaquín Urías és professor de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla i exlletrat del Tribunal Constitucional