La dada d’aquesta Diada és que, tal com publicava ahir l’Agència Catalana de Notícies en un informe, el sentiment de catalanitat ha caigut en picat els últims deu anys. L’estudi, que es basa en dades del CEO, explica que el gruix de catalans que se senten únicament catalans ha passat del 29% al 18%. La franja d’edat en què la davallada s’ha notat més ha estat entre els joves de 18 i 24 anys. Fa deu anys, els joves d’aquesta franja se sentien únicament catalans en un 29,3%. Avui, només se senten exclusivament catalans en un 11,4%. Aquestes són dades rellevants, però la dada determinant és la que mostra que l’opció que més s’ha disparat és la de la compatibilitat de les dues identitats, que ha augmentat deu punts.
És impossible no parlar de política quan es parla d’identitat. De fet, aquestes dades són l’evidència que de la mateixa manera que la identitat adreça la ideologia política, la vida política té efectes sobre la identitat. En el nostre cas, passat i derrotat el procés, ara que és més evident que mai que els partits independentistes es troben en una via morta pel que fa a l’eix nacional, té efectes sobre els ciutadans d’adscripció nacional catalana. Quan la política falla, la identitat se’n ressent. Amb l’adscripció nacional desequilibrada, doncs, reflotar segons quines opcions polítiques des dels partits es fa més difícil que mai. No fer la independència l’any 2017 era perillós, precisament, per això.
Així que bilingüitzes una comunitat, hi ha una llengua que o fa nosa o no serveix. I se substitueix. Les llengües que han desaparegut, han desaparegut en mans del bilingüisme.
La dada que mostra que l’opció que més es dispara entre els joves és la de la compatibilitat entre identitat catalana i espanyola és determinant perquè és un concentrat numèric del moment polític. L’Espanya del retrobament és el miratge d’una conseqüència pràctica: perquè l’Espanya plurinacional existeixi, la condició de català en exclusiva ha de fer una passa enrere. És una renúncia a canvi d’un miratge i el producte són les xifres de l’informe de l’ACN. En el marc polític actual —i en el marc d’una identitat damnificada i tacada, fins i tot, de vergonya— l’adscripció nacional únicament catalana porta adherida la sensació constant de lluita. L’amenaça i la reculada lliguen catalanitat i voluntat de manera indestriable. En aquests termes, els de tenir una atmosfera política cada vegada més espanyolitzada, l’esforç de plantar-se no és mai el que surt més a compte. Amb la maquinària ideològica espanyolista treballant amb més força que mai, dels comuns a Vox, tampoc sembla mai l’opció més raonable.
Assumir la compatibilitat d’identitats com una opció en què totes dues són al mateix nivell, com si no tingués efectes pràctics, és l'enèsim tripijoc del nacionalisme espanyol pintat d’igualtat. És l’opció “pacifista” feta per esborrar el conflicte ètnic, perquè si nació majoritària i nació minoritzada semblen en consonància, l’una deixa de ser majoritària i l’altra minoritzada. Mentre la convivència sembla possible, enfrontar-se a l’espanyolització sembla innecessari. Arribats a aquest punt, les tesis de Carme Junyent sempre són les que desmunten segons quins marcs viciats amb més facilitat: “Les llengües desapareixen perquè tota la comunitat ha après una altra llengua. Així que bilingüitzes una comunitat, hi ha una llengua que o fa nosa o no serveix. I se substitueix. Les llengües que han desaparegut, han desaparegut en mans del bilingüisme. Quan hi ha un procés de bilingüització, el que segueix és la substitució”.
La substitució cultural funciona en uns termes semblants als de la substitució lingüística. Sobretot a Catalunya, en què l’ètnia la fan la llengua i la cultura, l’una treballa ensems amb l’altra. De fet, les dades de l’informe de l’ACN sobre identitat s’entenen més bé si posem les dades sobre usos lingüístics al costat: només el 12% de joves parlen únicament en català com a llengua habitual. Igual que el bilingüisme porta a l’assumpció que hi ha una llengua que no serveix, la substitució cultural porta a l’assumpció que hi ha una identitat que, tota sola, tampoc serveix. No és una situació permanent: és un procés de substitució progressiu en què, de mica en mica, sentir-se català va quedant relegat a uns cercles concrets, mentre que la identitat que et permet relacionar-te amb el món sense entrebancs ni justificacions és l’espanyola. Aquest equilibri que la vida política ha fet semblar natural és el preludi de la folklorització i l'anorreament, si no és que ja hi som. Avui, per a molts, la catalanitat és un afegitó. Aquests són els efectes d’articular políticament la identitat sense tenir-ne en compte les conseqüències. O de ser-ne conscientment el braç polític pensant que, quan les conseqüències arribin, seràs prou hàbil per espolsar-te’n la responsabilitat.