Sembla que aquesta vegada sí, que l’enèsima promesa de tornar a Catalunya es complirà i Carles Puigdemont, després de gairebé set anys d’exili, creuarà per fi el Pirineu rumb al Parlament. Però quin sentit té que el 130è president de la Generalitat retorni precisament ara? Humanament, és comprensible que, un cop ha passat tant temps fora, tingui ganes de desfer el camí i de fer-ho com més aviat millor. Políticament, en canvi, és una decisió més que discutible que, mentre el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena es passi pel folre la llei d’amnistia i mantingui l’ordre de detenció quan posi un peu a Espanya, no tindrà cap efecte beneficiós ni per a ell ni per a Catalunya.

Des del punt de vista polític, la tornada del líder de JxCat hauria tingut tot el sentit del món que es produís en un moment d’aquests set anys, per a la investidura avortada del gener del 2018, amb motiu de les protestes per la sentència contra els dirigents catalans que van participar en el referèndum de l’1-O de l’octubre del 2019 o en qualsevol altra ocasió assenyalada, abans del perdó, primer, dels indults i, després, de l’amnistia. I hauria tingut sentit, perquè, més enllà de complir els compromisos que, altrament, ha incomplert de manera reiterada, hauria posat encara més en qüestió les costures democràtiques d’un estat, l’espanyol, fallit i que al final JxCat i ERC han contribuït a rescatar fent costat a Pedro Sánchez i avalant-li així les mesures dites de reconciliació per a Catalunya.

L’exili ha estat una bona eina, sobretot, per deixar en ridícul les accions d’una justícia espanyola que ha vist com li esmenaven la plana a Bèlgica, Alemanya i Itàlia en el cas de Carles Puigdemont i a Suïssa en el de Marta Rovira, i haver-lo fet servir per plantejar un retorn en un dels instants de confrontació més cruenta amb l’estat espanyol hauria pogut resultar, a part d’efectista, molt efectiu per continuar denunciant com empresonava dirigents polítics lliurement escollits per la ciutadania per raons purament ideològiques. Però això és el que no s’ha fet. I si no s’ha fet durant aquest temps, quin sentit té fer-ho ara que els dirigents dels partits catalans ja no tenen res a confrontar amb qui els ha perdonat tots els pecats, però que, malgrat això, si tornen, serà per anar directament a la presó a causa de la rebel·lia de quatre jutges que es neguen a aplicar les mesures de gràcia?

JxCat el que ha de fer és preocupar-se d’ell i no estar pendent constantment dels altres, sobretot d’ERC des que es va conèixer el desenllaç de les últimes eleccions catalanes

Antoni Comín ho té clar, i per això ja ha anunciat que, al contrari del que preveia, la tornada va per a llarg. Per què el 130è president de la Generalitat, en canvi, té necessitat de tornar de pressa i no pot esperar uns quants mesos que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea o el Tribunal Constitucional, o tots dos alhora, resolguin sobre la llei d’amnistia? S’estima més tornar ara sabent que serà detingut i empresonat en lloc de fer-ho completament lliure d’aquí a poc temps, i més tenint en compte que tot indica que qui serà investit president de la Generalitat no serà ell, sinó el primer secretari del PSC, Salvador Illa? Després de gairebé set anys fora li ve d’uns mesos? O és que JxCat vol fer de l’empresonament del seu líder, encara que només sigui per molt poc temps, un moment tan èpic com victimista per esgarrapar vots com sigui i d’on sigui que li permetin ampliar encara més la distància amb ERC? Perquè el que està clar és que un retorn un cop perdonat, com ha estat el cas de Marta Rovira, d’èpica no en té gens ni mica. Al contrari, s’assembla més aviat a un funeral de tercera.

Deu ser aquesta la raó, i per això JxCat fa dies que prepara el personal perquè es mobilitzi —té previst en aquest sentit un acte dissabte a la Catalunya Nord— per, arribat el dia, evitar una possible detenció de Carles Puigdemont, perquè literalment el protegeixi amb el seu cos per tal que la policia —els Mossos d’Esquadra en aquest cas— no se l’endugui. Una mobilització que, tal com estan les coses, difícilment anirà més enllà de la pròpia parròquia. El 2017 hauria pogut ser efectivament multitudinària, però ara, amb tanta gent escamnada pel paper que han jugat els dirigents dels partits catalans aquests últims anys, n’hi ha poca que estigui disposada a sortir al carrer i a posar la cara per ells, perquè quan ho va fer la hi van trencar i ells se’n van desentendre. Quin sentit té, doncs, tanta urgència a tornar si no és per ocupar de nou la presidència de la Generalitat i per ser aclamat com el líder restituït després d’haver fet qui sap què. Que, tanmateix, tampoc no és el cas.

És clar que si de muntar un espectacle i donar-li un cert toc teatral a l’assumpte es tracta, sempre pot arribar d’incògnit a Catalunya i presentar-se sense que ningú ho sàpiga al Parlament, on el president actual, Josep Rull, ha dit que el protegiria, perquè no deixaria que la policia entrés al palau del parc de la Ciutadella de Barcelona (de fet, no cal que hi entri, perquè ja és dins, amb la guarnició permanent dels Mossos d’Esquadra que el custodia). Una altra cosa seria a l’hora de sortir, on ja és més probable que un moment o altre la policia l’acabés detenint. Vet aquí els moviments de JxCat i les seves antenes distribuïdes entremig de diferents estaments de la societat civil per intentar moure la ciutadania perquè l’empari en tot moment. Algunes ho fan discretament i altres, a cara descoberta, com és el cas del nou president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Lluís Llach, que talment sembla que s’hagi convertit en el portaplatets de l’exalcalde de Girona per fustigar sense pietat ERC.

JxCat el que ha de fer és preocupar-se d’ell i no estar pendent constantment dels altres, sobretot d’ERC des que es va conèixer el desenllaç de les últimes eleccions catalanes, a qui ha decidit responsabilitzar de tots els mals haguts i per haver, inclòs l’eventual pacte amb el PSC, com si la formació hereva de CiU no hagués fet el mateix si pogués. De fet, es deleix per fer-ho. És una manera de pressionar, en tot cas, el partit que provisionalment dirigeix Marta Rovira, immers en una greu crisi interna després dels últims i sonats fracassos a les urnes, amb l’únic objectiu que no investeixi Salvador Illa i forci així la repetició de les eleccions. Una maniobra que interessa a JxCat, perquè creu que no tan sols no empitjoraria els resultats, sinó que augmentaria la distància amb ERC, que és a qui menys gràcia fa una alternativa d’aquesta mena, perquè sap que acabaria de perdre el poc que li queda, mentre que arribant a un acord amb el PSC, per impopular que sigui d’entrada, té quatre anys al davant per refer-se. I, en política, quatre anys són una eternitat.

Per això l’interès de JxCat per posar-li el dit a l’ull i fins i tot per fer creure que si finalment Carles Puigdemont és detingut, serà també culpa d’ERC. Costa, en especial des que ha assumit sencera l’herència de CiU, trobar sentit a determinades actuacions de JxCat, més enllà del pur interès particular que les mou, com succeeix en realitat en la hipòtesi de la tornada del mateix 130è president de la Generalitat.