Just al principi de la pubertat, solia fer excursions estiuenques a Barcelona. Era juliol i passava la primera tongada de dies estivals a la Garriga, i amb en Jordi Crusat —un amic des dels temps de bressol i vallesà de soca-rel— viatjàvem amb tren fins a Barcelona per anar al cinema i dinar a uns locals destinats a paladars novells. Podria ser el Pokins, però els locals eren més semblants al Samoa, un restaurant situat a la part alta del passeig de Gràcia on servien unes pizzes a uns preus econòmics, a l’alçada d’un bulevard en hores baixes. Una de les pel·lícules escollides va ser El regalo, una comedieta francesa que avui no passaria la censura dels woke, però de la qual vàrem sortir enamorats fins a la pol·lució nocturna de Clio Goldsmith, una actriu francesa de curta carrera, però que va col·leccionar un munt d’amors platònics de llarg recorregut entre joves de cors primerencs. I per què explico això? Doncs perquè el tren tardava menys temps que ara a recórrer els 40 kilòmetres que separen la Garriga de Barcelona.
Per als usuaris dels trens ha sigut una septimana horribilis, homenatjant una expressió d’Elisabet II, que en pau descansi, solemne monarca que no devia saber exactament en què consistia això que va sobre vies, transporta gent sobreabrigada a l’hivern i suada a l’estiu, i que forma part dels mitjans de transport dels plebeus. El matrimoni entre Carles i Diana, com els nostres trens, va viure molt més d’una septimana horribilis, i llavors, també la reina va mirar cap a un altre lloc, talment com els nostres Borbons, sempre tan campechanos. Però en referència als trens, la septimana ha sigut horribilis i l’Estat ha quedat retratat i, com sempre, desenfocat. I jo i la Meri hem sigut dues víctimes directes del desgavell. Dissabte havíem d’agafar un AVE en direcció a Saragossa, on ens havien de venir a buscar per anar a Cariñena, i l’estació de Sants estava tan col·lapsada per culpa d’un tren barat a conseqüència d’una catenària fosa, que vàrem haver d’anar a la pàtria de Lambán, un dels barons rampants del PSOE, en cotxe i per l’AP-7, una altra temeritat.
Per sort, amenaçava pluja, i l’antiga autopista, ara convertida en una via experimental pels serveis territorials de trànsit, estava quasi buida. Lamentablement, això de viatjar per l’AP-7 ens està sortint car als usuaris, a despit de la seva gratuïtat. Tot el que l’Estat no recapta amb els peatges, ho recupera amb una col·lecció de paranys que converteixen al conductor en un ésser psicopàtic amb l’atenció atrapada en un laberint de senyals i de flaixos. A manca de peatges, multes. L’excusa és la seguretat del ciutadà, tractat amb un paternalisme anòmal però usual, com si aquest fos imbècil. Hi ha molts conductors que tenen un currículum professional molt més extens que una part no minsa d’autoritats que l’única carrera que han fet és la del servilisme de partit, com el nostre enyorat Miquel Iceta, actual ambaixador delegat permanent d’Espanya a la UNESCO. Aquesta vegada, vàrem tenir sort, però amb els dits creuats esperant la catàstrofe. L’AP-7 és la víctima exemplar d’allò que s’anomena el cafè per a tothom. En un Estat normal, totes les autopistes, incloent-hi aquelles que viuen en territoris subsidiats sota l’aparença d’autovies, haurien de pagar peatge. El que era inversemblant era allò que històricament succeïa: uns territoris pagàvem perquè els altres gaudissin de gratuïtats. Uns territoris pagàvem, perquè els altres ens titllessin d’insolidaris. Spain is different.
Els calés que l’Estat no s’ha gastat en Rodalies, se'ls ha polit en la construcció d’una línia d’alta velocitat ruïnosa, destinada a convertir Madrid en l’epicentre dels nostàlgics de l’imperi
Amb la possibilitat de fer el viatge còmodament en tren, és una llauna ser ratolins en una autopista laboratori. Malauradament, és impossible solucionar un problema que s’arrossega des de fa dècades, des del dia en què els governs de Felipe González i de José María Aznar van decidir dissenyar una Espanya radial, amb el kilòmetre 0 convertit en el disc dur de l’Espanya somiada pels jacobins i requetés reconvertits en demòcrates de tota la vida. I en el sac dels jacobins també incloc els dirigents de Podemos, Sumar i Comuns, partits que consideren el català un idioma de burgesos i, en alguns casos, una llengua pujolista. Puc afirmar, per experiència, que alguns ideòlegs d’aquestes formacions tenen amb Jordi Pujol la mateixa fixació que tenia el comissari Dreyfus amb l’inspector Clouseau i han acabat bojos d’espanyolisme.
Els calés que l’Estat no s’ha gastat en Rodalies, se'ls ha polit en la construcció d’una línia d’alta velocitat ruïnosa, destinada a convertir Madrid en l’epicentre dels nostàlgics de l’imperi. Aquest era el gran somni de Felipe i de José Mari, pels qui la xarxa ferroviària era fonamental per supeditar l’economia de les comunitats autònomes a la capital de l’Estat. Mirant el mapa de l’alta velocitat, sembla que la xarxa estigui construïda perquè els madrilenys, purs o impurs, puguin anar de vacances a tres-cents kilòmetres per hora i fer realitat aquell somni castís que Madrid tingui, finalment, platja. Un tarragoní que vol anar a Salou en un tren de Rodalies tarda més a arribar-hi que un madrileny en viatjar d’Atocha a la platja de la Malva-rosa.
Com sempre, la septimana horribilis protagonitzada per Rodalies s’allargarà fins que l’Estat no tingui una veritable mentalitat plurinacional i això no passarà mai en un país que va construir un ampli de via diferent de l'europeu per mantenir-se protegit dels vents ideològics d’Europa. La informació extreta de Google és diàfana: "se denomina ancho ibérico al ancho de vía entre la cara interna de los rieles, comprendido entre 5 pies portugueses (1.665 mm) y 6 pies castellanos (1.672) característico de la península Ibérica tanto en España como en Portugal”. Ortega y Gasset ja va dir que "España fue una espada cuyo puño estaba en Castilla y la punta en todas partes". Una frase per emmarcar, com una altra que no és ni d’Ortega ni de Gasset i que diu: “donde un español no alcanza con la mano, llega con la punta de su espada”.
D’aquella època en què em vaig enamorar de Clio Goldsmith, de RENFE en fèiem conyeta amb les sigles. RENFE volia dir: Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados. Avui, mentre esperem que la mentalitat d’un país canviï per tenir unes Rodalies com cal, podem agafar una drecera fent vagons de porexpan. Fràgils però lleugers, els viatgers se’ls podran carregar a l’esquena en cas d’avaria i fer via fins a l’estació.