Fins fa pocs mesos, el meu republicanisme era tan ferm que fins i tot vaig decidir penjar al lavabo de casa un cartellet que diu 'Can Felip'. Ara bé, tot va començar a canviar inesperadament quan aquest estiu, de vacances a Nàpols, un matí vaig beure un dels millors cafès de la meva vida. No va ser pas a un bar, però, sinó a l’hotel on m’allotjava, per això vaig gosar preguntar a la mestressa com havia fet aquell espresso deliciós, amb una cremositat de vellut i un cos més dens que un bombó farcit. Creia que em parlaria d’una moka de l’any de la quica, de la tècnica de posar la cafetera a foc molt baix o d’alguna mena de cafè italià impossible de trobar al Bonpreu Esclat, però vet aquí la meva sorpresa quan va ensenyar-me una cafetera que era com una Nespresso, però d’una altra marca.

“Stai scherzando”, li vaig dir pensant que em prenia el pèl mentre ella m’explicava que era “vero caffè napoletano”, però aplicat en monodosis compostables en comptes de càpsules. Em semblava impossible que aquell aparell tan aparentment poc autèntic fes un cafè tan perfecte, però per tal de demostrar-m’ho me’n va servir un altre. Realment era tan bo com beure's un ristretto a peu dret enmig del Gran Caffè Gambrinus, però l’enamorament a primera vista es va truncar de soca-rel quan vaig descobrir el nom de la marca: Borbone. Busca la màquina a Google i compra-te’n una per casa, em va dir ella, però lògicament em vaig haver de posar seriós de cop i explicar-li el motiu que m’ho impedia. “Non posso”, li vaig dir, “noi siamo catalani, e i borboni sono il nemico”.

Van passar els dies, les setmanes i els mesos, i cada matí quan em llevava continuava fent-me el cafè amb la meva moka Oroley, que per alguna cosa és una marca vilafranquina, plena del meu cafè Novell. M’asseia a esmorzar èticament tranquil, sabent que la meva primera dosi de cafeïna diària era coherent amb la meva manera de pensar, per bé que després arribés a la feina i me’n preparés un amb la Nespresso comunitària de l’oficina. Malgrat comprar càpsules de ‘Ristretto’, em continuava semblant un cafè aigualit i insípid, lluny d’aquell espresso monàrquic de Nàpols. Va ser aleshores quan un dia, en un rampell de botiflerisme, vaig deixar-me seduir per les temptacions enemigues i vaig entrar a la web de Caffè Borbone per veure quant costava la cafetera dels nassos. La monarquia sempre ha sabut vendre’s bé, fins i tot als catalans, per això veient que valia poc més de 100€, vaig caure de quatre potes: vaig comprar la màquina i un paquet de 150 monodosis.

Una setmana més tard va arribar-me a casa un paquet immens, gran com l’imperi mediterrani que algun dia vam compartir amb els partenopeus, on a dins hi havia l’anhelada cafetera. Com que tinc un conill a qui li agraden els caus, vaig fer uns foradets a la capsa on es llegeix Borbone per tal de convertir-la en el seu nou palau, que és com la Zarzuela però de cartó. Des d’aleshores, cada matí li poso una fulla d’escarola per esmorzar davant la porta del seu castell borbònic mentre jo em preparo un cafè napolità d’escassos 15 ml que cau gota a gota, lentament, gairebé amb la placidesa d’un mocador de seda precipitant-se sobre el terra amb la ronseria d’un desmai. Després m’assec al sofà, miro el meu conill atipant-se a costa meva en un palau pagat per mi, faig un dels dos glops a la tassa i em converteixo durant un minut no només en un monàrquic recalcitrant, sinó sobretot en un borbònic de pedra picada amb temptacions d’anar a treballar amb una corbata verda. Són instants catàrquics, ho confesso, ja que mentre paladejo la cremositat del cafè als llavis, experimento com de més tranquil·la seria la meva existència amb un rei vetllant i personificant les institucions, la memòria, la llengua, la defensa i la representació de la meva nació.

Després, però, tot d'una m'acabo la tassa, recordo que visc al segle XXI i m'adono que precisament el cafè es diu Borbone per la nostàlgia napolitana de quan eren una nació pròspera i lliure, tenint la sobirania de tot això que ara Nàpols ja no té. Aleshores, encara amb l'aroma de cafè als dits, recordo que nosaltres també ja fa segles que no només no tenim rei, sinó que en tenim un en contra, però que en canvi hem aconseguit salvaguardar tot allò que vam ser sense preservar-ho en l’altar de la nostàlgia, sinó del resistencialisme encarat al futur. Per això quan torno a la cuina per netejar la tassa, després del meu minut monàrquic de cada matí, retorno a la certesa que l’únic avenir que m’interessa és aquell en el qual la sobirania no recau en un monarca, sinó en l’anhel de milions de persones que mirem de construir un futur pròsper i modern, lògicament lligat a les arrels i glòries del passat, però no entenent-les com un cofre ple de pols que cal desenterrar, sinó com un trampolí des del qual donar-se impuls per volar més alt. Després, senzillament, llenço la monodosi compostable Borbone a la brossa, com ha de ser, i dic adeu al meu conill, l’únic rei del qual sóc súbdit.