No sabem des de quina edat som culers. No som capaços de dir el primer record conscient de ser del Barça perquè tota la memòria que tenim és blaugrana. De fet, la ciència algun dia certificarà que això és genètic i immutable. Som del Barça des d'abans de tenir ús de raó, però això tampoc és ben bé així perquè ser culer s’escapa a la raó, a qualsevol explicació mínimament lògica. Ser del Barça és un sentiment, amb tot el que això significa: és irracional, a vegades incomprensible, és incondicional i no té mesura. Però tampoc remei. Tinc proves que ho demostren: després de la final de la copa d’Europa contra l’Steaua de Bucarest, el més normal seria que, com tot trauma infantil, una generació sencera de nens, nenes i joves s’apartés per sempre d’allò que li havia provocat aquell impacte i, per tant, abandonar per sempre no ja el Barça, no el futbol, sinó l’esport en general i aficionar-se a les pel·lícules de Steven Spielberg, que mai deceben. Però hi tornem. I de fet no és que hi tornéssim, sinó que mai en vam marxar perquè mai es deixa de ser culer.

No té cap sentit patir per un partit de futbol. No parlo d’una final de Champions, sinó un simple Rayo-Barça d'un mes d'agost en què els de Vallecas van començar guanyant. Dic patir, sí. El verb és exactament aquest. No anem a veure pel·lícules de terror perquè no ens agrada que, sense tenir-ne cap necessitat, a les nostres estones d’oci ens facin ensurts. I, en canvi, patim quan al minut 97 anem 2 a 1, l’àrbitre no acaba de xiular el final i el contrari inicia un contraatac. Tenim uns quants maldecaps a la vida, però només una derrota ens treu la gana i aquella nit no sopem. El mateix amb l’insomni: desitgem que els partits a les nou del vespre siguin plàcids perquè en cas contrari no agafarem el son fins que no hagi baixat l’adrenalina. I evidentment hem tingut ruptures sentimentals que ens han fet plorar molt menys que quan va marxar Messi.

Ser del Barça implica aplaudir una triangulació allà on altres aficions aplaudeixen un còrner

Aquest amor també ens porta a, contra tota coherència estètica, trobar precioses les samarretes de cada temporada. Les de la primera, segona i tercera equipació. No sabem per què, però en lloc de dir que la trobem bonica ens surt un “què guapa” amb una expressivitat pròpia d’un usuari de gimnàs low cost; la G quasi ni es pronuncia. L’himne el sabem també de manera innata, però aquí sí que, a més d’irracionalitat culer, hi ha criteri literari: l’obra que va fer Josep Maria Espinàs és sublim. Cada frase és un lema, una reivindicació, una targeta de presentació al món. I per això quan es genera un grup d’opinió, un documental o un reclam publicitari sempre s’hi acut: Un Clam, Gent Blaugrana, Units fent força, Una bandera ens agermana, Blaugrana al Vent, Un Crit Valent, Tenim un nom. És la lletra en català més universal que tenim. I això tampoc té discussió.    

Ser del Barça també implica aplaudir una triangulació allà on altres aficions aplaudeixen un córner a favor, així com celebrar que tot i anar guanyant 4 a 0 al minut 86 els davanters continuïn pressionant a dalt. També ens dirigim als nanos del planter com si fóssim els seus tiets i no uns aficionats: ens en sentim orgullosos, ens sap greu quan perden la pilota, els renyem entranyablement, els perdonem al cap de dos minuts i ens en tornem a sentir orgullosos. I és veritat que l’aposta pel talent de casa no és un invent exclusiu del Futbol Club Barcelona, però sí que ho és que aquesta renovació generacional doni títols i alegries cíclicament. Molt abans que algú li posés nom a això de les energies renovables, el Barça ja se n’havia inventat una d’inesgotable: la Masia.

El club més singular del món també té seccions en altres esports. Això també és poc habitual però no exclusiu. El que sí que és bastant únic és que malgrat que es jugui a bàsquet o a hoquei patins l’equip continuï mantenint la paraula Futbol a la samarreta. No hi ha gaires marques al món que suportin aquesta dissociació entre el producte i el naming.

També és patrimoni del Barça desafiar règims: el del 4-4-2, el dels patrocinis, el franquista o el florentí"

I clar, donem per descomptat que si hi ha una irrupció mundial del futbol femení el nostre Barça serà qui ho liderarà, igual que dècades enrere Cruyff va revolucionar l’esport rei del planeta, primer com a jugador i després com a entrenador. En totes dues ocasions ho va fer a Barcelona; no ho va fer a Anglaterra, no ho va fer al Brasil, i per descomptat, no ho va fer a Madrid, allà on només conceben les revolucions com una cosa a esclafar, combatre i quan no se’n surten a copiar; però mai a protagonitzar. I això de desafiar règims també és patrimoni del Barça, ja sigui el règim del 4-4-2, el franquista, el dels patrocinis o el florentí. Potser per aquest motiu, el Barça és dels pocs equips d’Europa que al minut 90 no li tremolen les cames al Bernabéu. Només nosaltres els podem guanyar jugant a la nostra manera. I si aquest darrer paràgraf ha quedat molt sobrat és també gràcies al Barça i concretament a la santíssima trinitat de Cruyff, Guardiola i Messi que permeten pensar amb mentalitat guanyadora. Mentalitat guanyadora i sentiment etern perquè si d’una sola cosa podem estar segurs en aquesta vida és que d'aquí a 125 anys continuarem sent del Barça.