La recent amnistia aplicada als policies involucrats en els fets de l'1 d'Octubre planteja la necessitat de fer profundes reflexions sobre la coherència i la justícia al sistema judicial espanyol. En aquest context, és necessari analitzar les implicacions legals i polítiques d'aquestes decisions judicials, especialment en vista de la postura del Tribunal Suprem sobre la presumpta inconstitucionalitat de la Llei d'Amnistia en relació amb els polítics independentistes catalans.

Quan els jutjats de diferents instàncies han aplicat la Llei d'Amnistia als policies que van participar en les accions de l'1 d'Octubre, estan reconeixent implícitament la constitucionalitat de l'esmentada llei. En aplicar aquesta norma i declarar amnistiats els fets atribuïts als agents de la força pública, no només s'acullen al seu contingut, sinó que estan validant la seva constitucionalitat sense necessitat de qüestionar la seva legitimitat. Aquesta actuació dels tribunals suggereix que, per a ells, la Llei d'Amnistia no presenta problemes d'incompatibilitat amb el marc constitucional vigent i, a més, tampoc amb l'europeu.

Aquest reconeixement implícit és crucial perquè la constitucionalitat d'una norma no pot ser una qüestió d'interpretació flexible, depenent de quin sigui el subjecte al qual s'apliqui. En aquest cas, aquests jutjats han decidit que els policies que van participar en la repressió dels votants durant el referèndum de l'1 d'octubre estan amnistiats, la qual cosa equival a una acceptació de la llei com a plenament vàlida dins de l'ordenament jurídic.

Les resolucions judicials que han declarat amnistiats els fets imputats als policies han esdevingut fermes, la qual cosa significa que són inalterables. La fermesa d'una resolució implica que ja no pot ser modificada o recorreguda, consolidant així una decisió judicial que es converteix en definitiva. Això afegeix un nivell d'immutabilitat a les decisions perquè, legalment, una resolució ferma és irreversible, tret de casos excepcionals que no semblen aplicables en aquest context.

Aquest fet reforça la idea que la Llei d'Amnistia ha estat aplicada de manera concloent en el cas dels agents de policia. Si aquesta llei s'ha utilitzat per tancar casos i atorgar amnisties definitives a aquests funcionaris, com pot el Tribunal Suprem sostenir ara que la mateixa llei és inconstitucional quan es refereix als polítics independentistes? Aquesta disparitat planteja seriosos dubtes sobre la coherència i l'equitat del sistema judicial.

Aquesta postura del Tribunal Suprem sembla estar influïda per criteris clarament polítics, cosa que soscava la credibilitat i imparcialitat del poder judicial. Es tracta, en definitiva, d'un intent per mantenir judicialitzat un conflicte polític

Que el Tribunal Suprem estigui plantejant la inconstitucionalitat de la Llei d'Amnistia exclusivament en relació amb els polítics independentistes és, sens dubte, una qüestió política més que jurídica. El dret, en la seva essència, s'ha d'aplicar de manera equitativa a tots els ciutadans, independentment de la seva afiliació política o la seva participació en un moviment concret.

Aquesta postura del Tribunal Suprem sembla estar influïda per criteris clarament polítics, cosa que soscava la credibilitat i imparcialitat del poder judicial. Es tracta, en definitiva, d'un intent per mantenir judicialitzat un conflicte polític i, en conseqüència, intentar frenar qualsevol avenç de l'independentisme català per la via judicial.

En el fons, aquest tipus d'actuació reforça la percepció que les lleis no s'apliquen amb el mateix criteri a tots els ciutadans, i que les decisions del Tribunal Suprem estan condicionades per factors polítics més que per estrictes consideracions jurídiques.

El Tribunal Constitucional ha afirmat en nombroses ocasions que un fet no pot ser i deixar de ser alhora. Aquest principi, aplicat al cas de la Llei d'Amnistia, revela una contradicció flagrant: si la llei és constitucional quan s'aplica als policies, per què deixa de ser-ho quan es pretén aplicar els polítics independentistes?

Aquesta paradoxa jurídica —més aviat política— és insostenible des del punt de vista del dret. La Llei d'Amnistia no pot ser constitucional per a uns i no per altres, segons el criteri o afinitat dels jutges o dels interessos polítics en joc. Aquesta inconsistència mina els fonaments de l'estat de dret, que s'ha de basar en la igualtat davant la llei i la imparcialitat de les institucions. No és admissible que la constitucionalitat d'una norma es determini segons a qui s'aplica, ja que això crea una justícia selectiva i arbitrària.

La contradicció entre les resolucions demostra que el dret s'està utilitzant com una eina política, en lloc de com un mecanisme imparcial per garantir la justícia i que està destinat a resoldre conflictes, no crear-los ni perpetuar els ja existents

La contradicció entre les resolucions que amnistien els policies i el plantejament del Tribunal Suprem respecte als polítics independentistes és una demostració clara de l'arbitrarietat amb què s'actua en casos relacionats amb l'independentisme català. Aquesta arbitrarietat es manifesta en la forma en què el sistema judicial espanyol sembla operar amb dues vares de mesurar: una d'indulgent amb els cossos de seguretat de l'Estat i una altra d'extremadament rigorosa i injusta amb els líders independentistes.

Aquest tipus d'actuacions reforcen la idea de l'existència d'un Grup Objectivament Identificable (GOI) de persones, com han descrit molts juristes i acadèmics a partir de l'aconseguit davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en la Sentència del cas Puig. Aquest concepte, com ja molts saben, es refereix a un conjunt d'individus que són sistemàticament discriminats o perseguits per la seva pertinença a un grup determinat. En aquest cas, els independentistes catalans. Les decisions judicials que afavoreixen els policies, mentre es persegueix els líders del moviment independentista, creen una realitat en la qual els drets i les llibertats no són iguals per a tothom i que, com dic, fan cada dia més real i patent l'existència d'un GOI.

L'arbitrarietat judicial en aquest context no només posa en dubte la imparcialitat dels tribunals, sinó que també erosiona la confiança en el sistema democràtic. Si les lleis s'apliquen de manera desigual i s'interpreta la Constitució segons interessos polítics, l'estat de dret perd legitimitat. La justícia ha de ser cega i equitativa, i qualsevol desviació d'aquests principis fonamentals soscava l'essència mateixa de la democràcia.

Insisteixo: l'amnistia aplicada als policies pels fets de l'1 d'octubre i el plantejament del Tribunal Suprem respecte dels polítics independentistes catalans no són meres qüestions legals; són, en el fons, una batalla política als tribunals. La contradicció entre les resolucions demostra que el dret s'està utilitzant com una eina política, en lloc de com un mecanisme imparcial per garantir la justícia i que està destinat a resoldre conflictes, no crear-los ni perpetuar els ja existents.

Aquest exemple de com s'està actuant contra un GOI evidencia la necessitat d'una regeneració profunda del sistema judicial a Espanya, on les lleis s'apliquin amb equitat i sense arbitrarietats. Si volem preservar la democràcia i la confiança en les institucions, és fonamental que es garanteixi la imparcialitat dels tribunals —imparcialitat que ha d'incloure l'ideològic en el moment d'aplicar les normes— i que les lleis, com la d'Amnistia, s'apliquin de manera uniforme a tots els ciutadans, sense importar la seva filiació política o la seva participació en moviments socials. En definitiva, la justícia no pot ser i no ser alhora, i qualsevol intent de fer-la funcionar de manera selectiva només servirà per reforçar les divisions i perpetuar la desconfiança en el sistema.