Després de l’intens període electoral del darrer any, sembla que entrem en un moment més propici per anàlisis i reflexions més aposentades i aprofundides. Voldria plantejar aquí només una qüestió: en el marc legal espanyol actual, resulta possible que Catalunya assoleixi un reconeixement nacional i un nivell d’autogovern pràctic congruent amb aquest reconeixement (de moment inexistent)?
No és una qüestió que es pugui respondre d’una manera fàcil o ràpida. Requereix analitzar tota una sèrie d’elements institucionals, però també, i sobretot, d’elements de dinàmica política (partits, organitzacions socioeconòmiques i culturals, ciutadania, mitjans de comunicació, món europeu i internacional, etc.) que fan que aparegui un reguitzell d’escenaris possibles i d’incerteses pràctiques.
Molts ciutadans de Catalunya han evolucionat de la resposta positiva que donaven a aquella qüestió fa uns vint anys a mostrar-se escèptics o a pensar que la resposta és negativa: des de l’actual marc constitucional no es poden aconseguir aquells dos objectius (reconeixement i autogovern nacionals). La legalitat és bona part del problema, no de la solució.
Algunes de les forces polítiques "d’esquerres" o "progressistes" de Catalunya (un dia hauríem de parlar del significat d’aquests dos termes) semblen convençudes que es poden assolir aquells dos objectius a través d’un pacte amb les forces “d’esquerres” o “progressistes” espanyoles. Pregunta: l’experiència empírica fa plausible aquesta posició?
Crec que l’experiència fa que la "càrrega de la prova" que això resulta plausible recau en els partits que ho defensen, bàsicament dirigents d’ERC i dels Comuns (davant de Junts i la CUP, més desenganyats sobre les possibilitats teòriques i pràctiques de les esquerres espanyoles). No cito al PSC, ja que tot indica que ha perdut la seva autonomia respecte del que es decideix al carrer Ferraz de Madrid.
Sabem que des de la perspectiva del catalanisme polític hi ha dues “carpetes” a resoldre: la de la repressió vinculada al procés independentista, especialment després dels fets del 2017, i la de l’autogovern/autodeterminació del país. Si analitzem què fan i diuen els dirigents del PSOE en relació amb la primera carpeta, ens trobem amb els indults i la llei d’amnistia, ambdues vistes retòricament com decisions que "normalitzen" o "pacifiquen" la política catalana i milloren la "convivència". Aquesta és, però, una carpeta derivada del procés que no atén les causes que el van provocar, que són les de la segona carpeta (reconeixement i autogovern/autodeterminació). I resulta que aquesta segona carpeta de moment està buida.
Ser progressista en alguns àmbits (social, institucional) no és cap garantia de ser-ho en altres àmbits (nacional-territorial, internacional)
Crec que un dèficit analític amb conseqüències polítiques d’ERC i els Comuns és que tendeixen a creure en el mite de la "izquierda espanyola" com entitat "progressista". Tanmateix, sobretot en el tema nacional-territorial, ser d’esquerres no coincideix necessàriament amb ser progressista. No tan sols perquè hi ha diferents visions sobre el progrés, sinó perquè s’entrecreuen aquí diferents identitats nacionals en litigi. En altres paraules, ser progressista en alguns àmbits (social, institucional) no és cap garantia de ser-ho en altres àmbits (nacional-territorial, internacional). La contribució d’aquests dos partits catalans a l’haver de la carpeta antirepressiva és innegable (juntament amb el rol dels dirigents de Junts, especialment els dirigents de l’exili). Han estat victòries del catalanisme independentista. Però la segona carpeta, que és la més important per al país, és tota una altra història.
Els comportaments i discursos dels dirigents històrics i actuals del PSOE respecte a les qüestions nacionals es podrien dividir en dues tendències, que podem anomenar conservadora i reaccionària (ser progressista, en canvi, seria establir reformes per fer congruent el sistema polític i constitucional amb la plurinacionalitat de la societat espanyola). La tendència conservadora és la d’aquells a qui ja els està bé l’statu quo de l’actual estat de les autonomies. L’actitud és la de no canviar pràcticament res. En tot cas res substancial en àmbits com l’economia, la Unió Europea —en la que les comunitats autònomes no hi tenen pràcticament cap paper—, el finançament, les inversions, les infraestructures, la sanitat, l’educació, la recerca i les universitats, la cultura, etc. És la posició del govern actual de Pedro Sánchez (amb Sumar) i la de l’expresident Rodríguez Zapatero. Els passos que per necessitat han fet en la carpeta antirepressiva s’aturen en sec en el tema de l’autogovern polític i econòmic (i encara més en el de l’autodeterminació).
D’altra banda, la segona tendència és la d’aquells dirigents més profundament nacionalistes, alguns dels quals resulten indistingibles en el tema nacional-territorial dels dirigents del PP (González, Guerra, Bono, Lambán, García-Page, etc.). Es dona per descomptat un nacionalisme espanyol, presentat quasi de “sentit comú”, així com una versió de la “igualtat” tan uniformista com cega davant dels privilegis, aquests sí que empíricament existents, com la de la Comunitat de Madrid o dels que gaudeixen comunitats receptores de la solidaritat catalana. El paper de Sumar en el tema nacional i de l’autogovern sembla ser el del Don Tancredo de la tauromàquia, és a dir, el d’un inactiu immobilisme davant dels problemes. Posar-se de perfil en aquest àmbit no té res de progressista.
El caràcter "progressista" de l’esquerra espanyola no el tenen per demostrar-lo, sinó simplement per mostrar-lo. El repte intel·lectual i polític el tenen aquells que, dins del catalanisme, creuen que un acord en el tema nacional-territorial entre les esquerres catalanes i les esquerres conservadores/reaccionàries espanyoles pot propiciar un canvi efectiu, estructural, del sistema polític. Per exemple, ampliant l’autogovern, el finançament sense comèdies multilaterals, el poder de decisió de la Generalitat en l’àmbit europeu i internacional o propiciant una reformulació estructural de l’obsolet i reaccionari poder judicial espanyol.
Deia Heròdot que és més fàcil enganyar a molts homes que a un de sol. Esperem que en les actuals negociacions, els partits de la part catalana se n’adonin.