La canallada d’Altsasu és la pitjor salvatjada que ha perpetrat el nacionalisme espanyol en molts anys. El més greu és constatar com els principals líders polítics de la dretota espanyola competeixen per explotar l’empresonament dels joves, per a veure qui és més implacable. Fa feredat perquè és l’evidència de com pretenen guanyar-se el vot d’un ampli sector de la societat espanyola, amb permís del procés que avui és, de forma preferent, el principal ariet de la dretota i, en bona mesura, del PSOE. O almenys d’amplis sectors del PSOE.

Albert Rivera, un home que no té cap mena d’escrúpol almenys quan de pescar vots es tracta, va ser el primer a copiar el mètode d’actuació que als anys noranta van posar en pràctica formacions obertament feixistes, com la capitanejada pel falangista Ricardo Sáenz de Ynestrillas Pérez. Si bé amb un matís, Ynestrillas feia servir el pretext d’ETA per irrompre en una ciutat o poble basc. Rivera ja ha viscut l’Espanya que havia superat el drama d’ETA. Però el seu modus operandi ha estat el mateix.

Ynestrillas era el fill d’un comandant de l’exèrcit espanyol que va ser assassinat per ETA el 1986, tirotejat a Madrid. Un militar colpista; si més no va ser detingut per la seva participació en diversos intents de cop d’estat, un dels quals al costat del cèlebre Antonio Tejero. Ynestrillas, per cert, no va perdre pas el seu rang malgrat ser condemnat en un consell de guerra... a sis mesos de presó!, com si d’un lladre de gallines es tractés. Òbviament no va ingressar-hi. Li va sortir molt barat tot plegat.

Val a dir que a Oriol Junqueras li demanen 25 anys de presó per, segons afirmen dia sí, dia també, Rivera i Casado, ser un “golpista”. Ja és curiós perquè al militar colpista Ynestrillas el cop d’estat li va sortir gratis. Tant, que encara va ser a temps de tornar a protagonitzar altres intents de cop d’estat. Era un conspirador nat. Quan no era un cop d’estat, volia posar una bomba sota la tribuna d’autoritats el Dia de les Forces Armades. O almenys d’això el van acusar.

Res del que ha passat a Altsasu hauria tingut cobertura si no fos pels constants excessos que va comportar la lluita antiterrorista i per tot el que va avalar el pacte antiterrorista. En nom de la lluita antiterrorista es va iniciar una retallada de drets sostinguda, començant l’ER la llei antiterrorista, una legislació especial que aviat havia de contaminar el conjunt del Codi Penal. Va ser als judicis contra els activistes d’ETA que es van començar a permetre tota mena de pràctiques policials i judicials abusives, que atemptaven contra drets fonamentals. També el govern espanyol, primer amb el PSOE i després amb el PP, es va atrevir cada cop amb menys manies a saltar-se la llei o a interpretar-la cada cop més a mida i de forma expansiva. Es van tancar diaris, es van planificar assassinats, es van inventar processos estrambòtics i es va recuperar un nacionalisme espanyol endormiscat i avergonyit per un passat marcat per les dictadures criminals de Primo de Rivera i Franco.

Aznar va ser l’artífex de projectar un nacionalisme espanyol cada cop més desacomplexat i extremista i hi va arrossegar el PSOE. Hi va haver un moment en què l’existència d’ETA era el pretext per a tot tipus d’excessos. ETA ja era un arma llancívola electoral que el PP, de vegades també el PSOE, utilitzava amb finalitats descaradament electoralistes. Al final, tot era ETA. De fet, a Catalunya també tot és ETA, ha arribat a dir Casado, president d’un PP que per competir amb Ciudadanos ha posat al capdavant un personatge grotesc.

Només cal recordar què va passar amb aquell tristament famós atemptat del terrorisme islamista a Madrid, l’11-M, una matança sense precedents. El PSOE i el PP es van enfrontar per l’autoria de l’atemptat, en una pugna que va tenir el país aturat durant 48 hores. El govern d’Aznar es va afanyar a atribuir a ETA l’atemptat perquè sabia que si l’autoria era d’ETA arrasava a les eleccions, mentre el PSOE va procurar demostrar que l’atemptat era obra del sanguinari terrorisme islàmic. Aznar havia empès Espanya a participar en la guerra del Golf i aquella decisió posava en escac el PP i el mateix Aznar a les portes d’unes eleccions en què el terrorisme s’havia venjat amb el pitjor atemptat de la història d’Espanya.

El procés de criminalització de l’independentisme basc, i en bona mesura de la joventut basca, perpetrat durant tots aquests anys d’excessos en la lluita antiterrorista és el que ha permès la canallada d’Altsasu i que una baralla de bar entre uns joves del poble i uns agents de la Guàrdia Civil hagi acabat amb una condemna que transgredeix totes les normes fonamentals d’un estat de dret sa. Altsasu només és la demostració del punt al qual ha portat l’arbitrarietat del nacionalisme espanyol, un nacionalisme d’antiga estirp que ha amarat la societat i que ha parasitat els aparells de l’Estat. Avui, el principal esquer per captar vot de les dretes espanyoles és l’explotació d’un nacionalisme ferotge i sense compassió, amb un PSOE poruc que quan no fa seguidisme es distreu amb matisos o mira cap a una altra banda, incapaç d’oferir res que no sigui agitar l’espantall de la dreta amb un “potser jo no t’agrado però aquests encara són pitjors”. Si fuges del foc podràs caure a les brases, una acceptació tàcita d’allò que és clarament insatisfactori davant una alternativa encara pitjor.